Elisabeth Moss i poc més

Vint anys després de guanyar l’Oscar al millor guió original (per El piano, l’any 1993), Jane Campion va decidir provar sort al món de la televisió després d’una etapa íntegrament dedicada al cinema. El resultat va ser Top of the Lake, on la neozelandesa va exercir de guionista, productora i directora. El plantejament inicial de la sèrie no es podria qualificar precisament d’original (la investigació policial de la desaparició d’una nena), si no fos per un detall particularment escabrós: malgrat que només té 12 anys, la nena està embarassada. El cas anirà a parar a mans de la detectiu Robin Griffin, una especialista en delictes sexuals que havia tornat a la seva localitat natal de Laketop, a Nova Zelanda, per visitar la seva mare malalta.

A la doble investigació (la desaparició de la nena i qui deu ser el responsable del seu embaràs) s’hi suma una trama secundària, protagonitzada per un grup de dones amb diversos problemes personals que s’ajunten en una mena de comuna hippy situada a les afores del poble, on reben l’ajuda d’una espècie de guru d’aspecte androgin que les orienta sobre els futurs passos a seguir en les seves vides. La veritat és que costa imaginar-se el motiu pel qual els creadors de la sèrie han volgut introduir aquesta història, que no té res a veure amb la principal ni hi aporta absolutament res. Una possible explicació és que es tracta d’un homenatge a una amiga de Jane Campion, morta uns anys abans i que es dedicava a una activitat semblant a la de la guru fictícia. També hi ha qui hi ha volgut veure una reivindicació feminista, però si és així el resultat és contraproduent perquè la manera d’actuar i comportar-se de les protagonistes no fa precisament cap favor al gènere femení. En qualsevol cas, les escenes de la comuna són una llosa difícil de suportar i fan que la sèrie baixi molts punts.

Malgrat un primer episodi molt destacable, on l’ambientació i els secrets que amaga el petit poble ens recorden inevitablement a Twin Peaks (com tantes altres vegades), l’interès es va apagant a mesura que passen els set episodis. A pesar dels detalls foscos i moralment menyspreables de la història, el cert és que no deixa de ser un argument que hem vist mil vegades, farcit de tòpics (per exemple, la detectiu que s’implica en el cas perquè li recorda un episodi que va patir de jove) i amb una resolució final molt poc convincent. Si a això hi sumem uns personatges que sembla que s’esforcin per ser com més estrambòtics millor (amb menció especial per a les dones de la comuna), el cert és que queden pocs arguments per recomanar la sèrie. El principal seria l’excel·lent interpretació d’Elisabeth Moss com a detectiu protagonista, ben secundada per Peter Mullan, el pare de la nena desapareguda i l’amo de facto del poble, violent i temut per tothom, però també amb els seus propis dimonis interiors. A part d’això (i dels espectaculars paisatges de Nova Zelanda), si esteu acostumats a mirar sèries amb arguments similars aquí no trobareu res que destaqui per sobre de la resta. I si no hi esteu acostumats, hi ha opcions bastant millors.