dimarts, 27 de març del 2018

En la ment dels assassins


Quan vaig saber que David Fincher, director d’una de les millors pel·lícules sobre psicòpates que he vist a la meva vida, seria un dels productors executius (i director d’uns quants episodis) d’una sèrie de televisió centrada en la mateixa temàtica, em vaig posar immediatament en alerta per tal d’estar molt pendent de la seva estrena. Un cop vista, però, els resultats han estat una mica irregulars.

Basada en un llibre publicat l’any 1995 per l’ex agent de l’FBI John E. Douglas on es detallaven les tècniques seguides per crear perfils psicològics de criminals, Mindhunter ens explica els inicis de les investigacions que va dur a terme l’oficina federal nord-americana a nivell de psicologia criminal a finals dels anys 70. A través de dos agents i d’una psicòloga (tots tres basats en personatges reals), serem testimonis de les seves entrevistes i interrogatoris amb assassins en sèrie (en una època on ni tan sols s’utilitzava aquest terme), dirigits a intentar comprendre les seves motivacions i la seva manera de pensar, amb l’objectiu de trobar un patró de conducta que els hi oferís pistes per poder solucionar casos futurs i semblants.


Els millors moments de la sèrie, sens dubte, són precisament les escenes on els detectius de l’FBI s’entrevisten amb els criminals a l’interior de les presons on compleixen condemna. Igual que l’argument principal de la sèrie, els assassins als quals visiten van existir realment (de fet, alguns encara existeixen) i les entrevistes que veiem a la sèrie estan basades en les sessions reals. Veure aquesta gent confessant els seus esgarrifosos crims amb total tranquil·litat, com qui explica què ha fet el cap de setmana, fa posar els pèls de punta i hi ha moments on la tensió es pot tallar amb un ganivet. Especialment destacables són les sessions amb Ed Kemper, condemnat a cadena perpètua per l’assassinat de 10 persones (inclosos els seus avis i la seva mare), educat, gran conversador i amb un coeficient d’intel·ligència de 145, però també aficionat a violar, matar i esquarterar les seves víctimes (i no sempre en aquest mateix ordre). A més, els encarregats del càsting han tingut l’enorme encert de triar a Cameron Britton, un actor molt semblant físicament a l’autèntic criminal i que, a més, és capaç de calcar la seva entonació i la manera d’expressar-se i parlar.



El principal problema de la sèrie és que l’excel·lència aconseguida en aquestes escenes amb els criminals contrasta de manera molt marcada amb la resta del relat, mancat de ritme i sovint perdut en diàlegs excessius i debats psicològics bastant feixucs. Mindhunter és una sèrie a la qual se li poden fer molt poques crítiques a nivell d’argument i interpretacions, però està clar que no és especialment distreta i no sempre ve de gust mirar el següent episodi, sinó que has de buscar un moment on tinguis l’humor adequat i el cap prou clar per tal de poder endinsar-te en les seves trames. Com a documentació dels procediments que feia servir l’FBI en aquella època és una proposta més que interessant, però no seria la millor opció si el que busques és evadir-te del dia a dia.


2 comentaris:

  1. Ei! M'ha semblat notar crítica en el teu escrit? Pensava que t'agradava tot xD Jo també l'he vist i m'he quedat una mica decebut, esperava no se, més acció suposo. Estic d'acord amb tu que les millors escenes són les d'en Kemper. Els casos que resolen els protagonistes son una mica fluixos, i els altres assassins a part d'en Kemper no tenen tan carisma, els actors estan simplement correctes. El que no entenc es de què serveix a la sèrie la novia del protagonista. Que no m'esperi per la segona temporada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem d'acord, doncs. I no, no m'agrada tot. La meva propera crítica serà de "Top of the Lake", i ja veuràs...

      Elimina