dilluns, 19 de febrer del 2018

La fi del p*** món

Encara que no en sàpigues res, una sèrie que es titula “La fi del puto món” (els ridículs asteriscs del títol original no ho amaguen ni ho dissimulen, si és que aquesta era la intenció dels creadors) et crida inevitablement l’atenció i vols saber de què va. Un cop vist el primer episodi, ja resulta difícil deixar-la i no interessar-te per seguir les peripècies dels protagonistes.

La primera frase que podem escoltar deu ser de les més contundents que s’han utilitzat mai per obrir una sèrie de televisió: “Em dic James, tinc 17 anys i estic bastant segur que sóc un psicòpata”. El tal James, efectivament, no té cap mena de sentit de l’humor ni empatia amb els que l’envolten, no suporta el seu pare, des de petit té la peculiar afició de matar animals i ara està planejant apujar el nivell i acabar amb el seu primer ésser humà. Quan coneix a l’Alyssa a l’institut, una noia que no suporta ni la seva família ni la seva vida en general, en James pensa que podria ser una bona candidata a primera víctima. I encara més quan ella li proposa de fugir tots dos per intentar trobar el seu pare biològic, al qual no veu des que va marxar de casa.


A partir d’aquí, serem testimonis de les aventures i (sobretot) desventures d’aquesta peculiar parella, interpretada admirablement per la Jessica Barden (que als seus 25 anys pot interpretar de manera creïble una noia de 17, gràcies al seu aspecte menut i fràgil) i l’Alex Lawther (al qual recordem de la tercera temporada de Black Mirror i que, en un cas semblant al de la seva companya, també interpreta un noi de 17 anys malgrat que en té 22). La qualitat interpretativa dels dos joves actors anglesos és clau perquè la sèrie tiri endavant, amb una barreja molt ben aconseguida de comèdia negra amb tocs dramàtics i amanida amb un parell de delictes greus (però justificables) que complicaran el viatge dels dos joves. Sovint sentirem una veu en off que reflecteix els seus pensaments, que no sempre es corresponen amb els seus actes. En el fons, malgrat la seva rebel·lia, no deixen de ser un parell d’adolescents perduts, sols i incompresos. I sí, a vegades poden resultar irritants, però la veritat és que també resulta difícil no sentir simpatia per ells i desitjar que tot els hi acabi sortint bé en aquesta fugida cap endavant, amb un final incert i cada vegada més enrevessat.


The End of the F***ing World té un format al qual no estem acostumats (només vuit episodis d’uns vint minuts de durada cadascun) i que facilita enormement la seva inclusió en qualsevol menú televisiu, ja sigui aprofitant que tenim mitja hora lliure o bé en forma de marató (es pot acabar sense problemes en una tarda). Basada en una novel·la gràfica de la qual l’any 2014 ja se n’havia fet un curtmetratge (anomenat TEOTFW i protagonitzat per la mateixa actriu, però no pel mateix actor), no queda clar si la sèrie tindrà una segona temporada. Si depengués de mi, es quedaria tal com està ara i continuaria sent una petita joia mig amagada en l’immens catàleg de Netflix. Divertida, entretinguda, amb una història fàcil de seguir, un muntatge àgil i una excepcional banda sonora, perfectament integrada en l’acció i farcida de cançons de pop/rock dels 60 i 70. Què més es pot demanar?



2 comentaris:

  1. Com que es de Netflix per foça n'he sentit a parlar. Certament crida l'atenció però altres crítiques que he llegit no són tan benevolents. El que es indiscutible es que es una sèrie curiosa.

    ResponElimina
  2. Evidentment, no passarà a la història de les sèries. Però és curiosa, divertida i es pot acabar en una tarda. I els dos actors són molt bons.

    ResponElimina