A vegades hi ha sèries que, malgrat que t’expliquen arguments que ja has vist moltes vegades, tenen prou elements com per fer-les semblar diferents i no només dignes de veure, sinó que finalment t’acaben agradant molt i t’acabes oblidant de la seva inicial falta d’originalitat. La britànica Happy Valley és un exemple perfecte del que acabo d’explicar.
La sèrie segueix l’estil britànic de temporades curtes (concretament dues de sis episodis cadascuna) i ens explica la vida de la sergent de policia Catherine Cawood, de la qual aviat sabrem que fa vuit anys que va perdre una filla perquè es va suïcidar després d’haver tingut un fill fruit d’una violació. La Catherine es va voler fer càrrec del nen, un fet que va provocar fortes diferències amb el seu altre fill i també amb el seu marit, que van desembocar en divorci. Des d’aleshores viu amb la seva germana Clare, ex alcohòlica i drogoaddicta en rehabilitació i sempre a punt de recaure. Vuit anys després, el violador surt de la presó i participa en el segrest de la filla d’un important empresari local, un fet que farà que la Catherine s’obsessioni amb localitzar-lo no només per solucionar el cas actual, sinó també per ajustar comptes amb el seu passat.
Amb aquestes premisses, seria fàcil pensar que Happy Valley és un drama monumental sense més. Doncs no, perquè a més del que hem explicat la sèrie no s’oblida de l’acció i la investigació típiques d’una bona sèrie policial, localitzada en un lloc d’àmplia tradició criminal com és la zona est de Yorkshire (aquesta “vall feliç” que dóna títol a la sèrie, però que de feliç en té ben poc). Això és evident a la primera temporada amb el tema esmentat del segrest, i encara més a la segona quan la sergent Cawood es veurà immersa en tota una trama d’assassinats en sèrie de prostitutes i de tràfic de dones dels països de l’est.
La sèrie gira al voltant de la complexa personalitat de la Catherine, una dona amb un gran cor però que moltes vegades es veu obligada a ser dura (fins i tot violenta) degut a la seva feina, i que a sobre ha d’enfrontar-se diàriament a una situació familiar bastant complicada. Lluny dels herois típics de les pel·lícules, la Catherine és tan humana i imperfecta que no la podem sentir més propera. S’enfada sovint amb els seus familiars, a vegades fins i tot els insulta, però els adora. Renya els seus subordinats sempre que fa falta, però els protegeix i orienta. És directa quan parla i no es calla res, però després arriba a casa i plora una bona estona per descarregar la tensió. I tot això és possible (i creïble) gràcies a una interpretació absolutament extraordinària de Sarah Lancashire, actriu britànica amb una àmplia experiència que sap transmetre a la perfecció tots els detalls i matisos del seu personatge. La seva actuació és tan perfecta que mai tens la sensació que estàs veient una intèrpret, sinó una policia, una mare, una germana i una àvia en el seu dia a dia laboral i familiar.
En definitiva, estem parlant d’una magnífica sèrie que barreja drama policial i domèstic amb petites dosis d’humor i que explora els racons de l’ànima humana com poques vegades s’ha vist a la televisió, gràcies bàsicament a uns excel·lents guions de Sarah Wainwright (també creadora i codirectora de la sèrie) i a una interpretació principal immillorable, però també a moltes altres de secundàries igualment molt destacables i que fan que ens fiquem a la pell dels personatges des del primer moment, que patim amb ells, que ens importi el que els hi pugui passar. Fidel a la tradició de qualitat de la BBC, Happy Valley desplega una barreja d’emocions i sensacions que ens tindran enganxats al sofà fins a l’últim minut. Ja estic comptant els dies que falten per a l’estrena de la tercera temporada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada