dilluns, 31 de juliol de 2017

“Fargo” perd gas


Quan el mes d’abril de 2014 es va decidir adaptar a la televisió la pel·lícula Fargo, es van sentir no poques opinions que dubtaven primer de si calia fer-ho, i segon de si estaria a l’alçada del famós film dels germans Coen. Els excel·lents resultats de la primera temporada van contradir els més pessimistes, que no obstant van tornar a fer sentir la seva veu quan un any i mig després es va estrenar la segona. Una altra vegada, van haver de callar perquè les sensacions encara van ser més positives. Aquest 2017, amb l’estrena de la tercera, sembla que els detractors per fi tindran algun motiu per a la crítica. I és que sense ser dolenta (ni molt menys), sí que s’aprecia una davallada respecte de les anteriors.

Com és habitual en l’univers Fargo, l’origen de tot és un fet senzill que es va complicant cada vegada més. En aquest cas, l’acció se situa l’any 2010 i comença amb la rivalitat entre els germans bessons Stussy (interpretats ambdós per Ewan McGregor): un (l’Emmit) va rebre d’herència una valuosa col·lecció de segells gràcies a la qual s’ha convertit en un pròsper empresari, feliçment casat i pare de família, mentre que l’altre (en Ray) es va haver de conformar amb el cotxe atrotinat del seu pare, malviu com a agent de la condicional i manté una relació sentimental amb una de les delinqüents a les que ajuda a reinserir-se. En Ray se sent traït per l’Emmit i planeja robar-li el segell més valuós de tots, amb l’ajuda d’un altre delinqüent amb el que tracta habitualment, però aquest s’equivoca de persona (en un autohomenatge dels Coen a El gran Lebowsky, on l’argument també girava al voltant d’una confusió deguda al cognom) i acaba matant el padrastre de l’agent de policia Gloria Burgle, que lògicament investigarà el cas. A més del seu germà, l’Emmit i el seu fidel soci també s’hauran d’enfrontar amb una fosca organització a la qual van demanar un préstec fa uns anys i que, quan el volen tornar, es troben amb que ells tenen altres plans.


De manera similar al que passava a la primera temporada amb el personatge interpretat de manera brillant per Billy Bob Thornton, un dels principals atractius d’aquesta tercera és el dolent de la pel·lícula, un maquiavèl·lic home de negocis que respon al nom de V.M. Varga (excel·lent David Thewlis, sens dubte la millor interpretació de la temporada). Té un aspecte físic bastant desagradable, sempre vestit amb una americana passada de moda i una corbata amb el nus mig desfet, i posseïdor d’unes dents pútrides degut a una bulímia que el fa vomitar al cap de pocs minuts tot el que acaba de menjar de manera compulsiva i exagerada. Astut i enginyós com ell sol, provoca un autèntic daltabaix quan es fa soci de l’empresa de l’Emmit amb una facilitat sorprenent i uns artificis legals davant dels quals sembla que no hi hagi res a fer. La seva maldat és indiscutible però també discreta, ja que en tot moment es mostra calmat i sempre té un discurs filosòfic o nostàlgic a punt. Quan cal utilitzar la violència per “convèncer” algú, disposa dels seus fidels súbdits Yuri i Meemo, sempre disposats a apallissar o a eliminar tot aquell que no faci el que Varga considera adequat per als seus interessos.


Les úniques que són capaces de plantar-li cara al pervers Varga són les protagonistes femenines de la història, dues dones bastant més intel·ligents que els homes que les envolten (com sol passar sempre a la franquícia de Fargo). La Gloria Burgle (una més que correcta Carrie Coon, tot i que menys aprofitada que a The Leftovers) sempre va dos passos per davant del seu autoritari i intolerant cap (que, tot i això, està convençut que sempre té la raó), i la Nikki Swango (una no menys remarcable Mary Elizabeth Winstead), tan seductora com intel·ligent, no només porta les regnes de la relació de parella sinó també de totes les decisions que han d’anar prenent ella i en Ray per sortir-se amb la seva. Al seu costat, els homes apareixen com uns éssers orgullosos i segurs de la seva superioritat, quan en realitat no deixen de quedar en evidència una vegada i una altra.


En definitiva, la tercera temporada de Fargo ens deixa amb un regust de boca una mica amarg, ja no ens sorprèn com solia fer-ho i acabem amb una certa sensació de déjà vu: els paisatges nevats, la dona policia, els personatges que no acaben de voltar rodó, els dolents, els assassinats, l’humor negre... Ingredients que apareixien tant a la pel·lícula com a les dues primeres temporades, però que s’acompanyaven d’altres detalls i aspectes que en aquesta ocasió falten i que fa que estigui un o dos graons per sota de les seves predecessores. Sembla ser que haurem d’esperar bastant per tornar a veure una altra temporada, perquè el seu creador Noah Hawley es troba immers en altres projectes. Potser serà millor? Potser sí. Però què voleu que us digui, malgrat tot jo ja espero la quarta temporada.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada