El principi de la fi

La setena i penúltima temporada de Game of Thrones, més curta del que és habitual (set episodis en comptes dels deu de sempre), ha abaixat el teló i ha deixat vista per sentència la conclusió definitiva de la sèrie en sis episodis que s’emetran encara no se sap ben bé quan (potser el 2019). Aquesta menor durada ha provocat que les trames s’hagin accelerat i que la “part màgica” de la sèrie hagi compartit protagonisme amb la “part política”, un fet que ha ocasionat un torrent d’opinions divergents entre els milions de seguidors de la joia de la corona d’HBO. Entrem en detalls.

Parlar de “Game of Thrones” sense fer “spoilers” és gairebé impossible, o sigui que ja ho sabeu

Després d’una sisena temporada sense protagonisme dels White Walkers, en aquesta setena per fi tots els implicats en la lluita pel Tron de Ferro s’han adonat d’una cosa que (modèstia a part) ja vam avançar en aquest mateix bloc quan vam parlar de la cinquena temporada: per moltes batalles i guerres que es lliurin entre famílies, l’autèntica lluita en aquesta història serà la dels vius contra els morts. No hi ha més. Per convèncer a la reina Cersei, que afirmava que això eren històries de la vora del foc, ha calgut que en Jon Snow i uns quants més anessin a capturar un mort vivent per portar-lo davant seu. Després de veure com l’esgarrifós zombi se li llançava a sobre semblava estar convençuda que calia lluitar tots junts contra l’amenaça que ve de l’altra banda del Mur, però finalment sembla que té altres plans i preferirà mirar-s’ho des de la barrera i actuar segons com vagi la cosa.

Una temporada on també han destacat amb llum pròpia els dracs de la Khaleesi, que fins ara havien tingut un paper bastant secundari (amb alguna aparició esporàdica bastant espectacular, això sí) i que ara han pres el protagonisme amb intervencions tan destacades com la batalla del quart episodi entre els exèrcits dels Lannister i la Targaryen (més els Dothrakis) o el rescat dels expedicionaris del sisè, aïllats en un llac congelat, envoltats per l’exèrcit de morts i abocats a una mort segura. I la traca final ha arribat a l’últim episodi, quan el Rei de la Nit apareix a cavall del drac que ell mateix primer havia mort i després ressuscitat i ha fet caure el Mur en pocs minuts amb unes impressionants descàrregues de “foc” (si es pot anomenar així a aquells rajos blavosos que escopia) que han deixat el pas lliure als seus companys. Es podria discutir si la presència dels dracs ha estat massa acusada en aquesta nova tanda d’episodis, però l’espectacularitat de les seves aparicions és tan aclaparadora (quants calés que té HBO!) que ens oblidem de qualsevol altra consideració.

Els esdeveniments accelerats d’aquests nous episodis han provocat que fins i tot hagin desaparegut pràcticament del tot les escenes sexuals, una de les senyes d’identitat de la sèrie. La més important, sens dubte, ha estat la de l’últim episodi entre en Jon Snow i la Daenerys. Caldrà veure quina cara se’ls hi queda quan sàpiguen que són tieta i nebot, perquè una de les revelacions fonamentals d’aquesta setena temporada (ja insinuada al final de la sisena) ha estat la confirmació que en Jon no és fill d’en Ned Stark sinó de la seva germana Lyanna i d’en Rhaegar Targaryen (germà de la Daenerys), que el seu naixement no va ser fruit d’un segrest i posterior violació sinó que es va produir dins d’un matrimoni i que, per tant, en Jon (que en realitat es diu Aegon Targaryen) no és un bastard sinó l’hereu legítim al Tron de Ferro, per davant de la seva tieta Daenerys.

La sèrie, com dèiem al principi, ha rebut crítiques per haver accelerat el desenvolupament de la trama i haver-se oblidat dels diàlegs polítics, les trames secundàries, els jocs de poder i el desenvolupament dels personatges en favor d’una major concreció i d’escenes més èpiques i espectaculars. No dic que no sigui cert, però el joc polític no ha desaparegut ni de bon tros i, per exemple, hem tornat a veure la millor versió d’en Tyrion, força diluïda en les dues últimes temporades, amb alguns dels seus millors discursos, consells i reflexions. Sí que és veritat que hi ha hagut alguns forats de guió una mica exagerats (la rapidesa amb la que viatgen els corbs missatgers i també alguns personatges d’una punta a l’altra dels Set Regnes de Ponent és com a mínim discutible, i l’aparició del no-res de l’oncle d’en Jon per salvar-lo dels Caminants Blancs és de vergonya aliena), però a mi m’ha convençut el ritme d’aquesta última temporada i he agraït l’absència de “palla”, que tantes vegades he criticat en anteriors ocasions. A més, la sèrie ens ha regalat algunes de les escenes més espectaculars no només de la seva història (que això ja és dir molt), sinó de la història de la televisió en general. Els morts han travessat el Mur i avancen inexorables cap a la lluita final. Ara sí, per fi, ha arribat l’hivern.