Conviure amb l’inexplicable

Quan ja fa algun any que mires sèries, la veritat és que cada vegada resulta més complicat trobar-ne alguna que et sorprengui per original o innovadora. Això evidentment no vol dir que no en trobis que t’agradin, i fins i tot n’hi ha que t’agraden malgrat que no són originals. Però quan en trobes alguna que a més d’agradar-te resulta que és original, el plaer obtingut amb el seu visionat es multiplica.

I és que l’originalitat de The Leftovers s’observa des del primer minut. Una dona deixa el seu nadó, que no para de plorar, al seient de darrera del cotxe. Mentre parla per telèfon amb el seu home, el nen deixa de plorar de cop. La dona es gira i veu que la criatura ha desaparegut sense deixar ni rastre. Surt del cotxe atordida i veu a un nen que crida el seu pare, mentre un carretó de supermercat, sense ningú que el porti, baixa lentament pel carrer fins que queda aturat. Una mica més enllà, un cotxe s’estavella contra un altre. Comença de sortir gent esverada al carrer, s’acosten a la mare desesperada, intenten consolar-la. Deixem de veure imatges i només sentim múltiples veus barrejades de trucades als serveis d’emergències.

Els esdeveniments de la sèrie comencen tres anys després a la fictícia localitat nord-americana de Mapleton, molt afectada pel nombre de desaparicions. Resulta que els inexplicables fenòmens van passar simultàniament a tot el món, i que el 14 d’octubre de 2011 van desaparèixer 140 milions de persones, un 2% de la població mundial. La història se centra en Kevin Garvey, cap de policia local que intenta seguir amb la seva vida després que el seu fill Tom hagi marxat de casa per seguir a una mena de líder espiritual. En Kevin conviu (no sense problemes) amb la seva filla adolescent Jill, molt afectada per tots els esdeveniments i que no deixa de ficar-se en problemes. La seva dona Laurie també va deixar-lo per unir-se a una secta sorgida arran del misteriós fenomen, els membres de la qual es dediquen a turmentar la gent impedint que oblidin els seus familiars desapareguts. Vesteixen totalment de blanc, fumen compulsivament i es comuniquen amb papers perquè han fet vot de silenci. Les seves actuacions i comportaments es troben amb l’oposició frontal de bona part de la població, que sovint els apedreguen, insulten i agredeixen.

Malgrat que el punt de partida de The Leftovers és clarament sobrenatural, tota la resta no pot ser més terrenal i humà. La gent intenta continuar amb el seu dia a dia, buscant respostes a un fet absolutament excepcional, i tothom ho fa a la seva manera. N’hi ha que s’apunten a la secta que esmentàvem abans, mentre que altres ni s’immuten davant del misteri (com l’Aimee, la millor amiga de la Jill) i prenen una actitud de total despreocupació respecte el que els envolta. També n’hi ha que busquen una explicació religiosa al fenomen, com el reverend Matt Jamison, que interpreta que els desapareguts són una mena d’elegits per Déu i es pregunta per què han marxat molts pecadors i en canvi ell, un bon cristià, continua aquí. Com es pot seguir endavant sense saber què ha passat? La mort és habitual i es pot afrontar amb més o menys dificultats, però com acceptes que els teus éssers estimats simplement han desaparegut sense explicació? Com refàs la teva vida? Pot tornar a passar una cosa així? I si em passa a mi? Hi ha alguna possibilitat que tornin els desapareguts?

The Leftovers no és una sèrie fàcil de recomanar i segur que no agradarà a tothom. És complexa, intensa i ens parla obertament del dolor de la pèrdua, un tema que mai resulta agradable de veure ni d’afrontar. Hi ha moments realment durs a nivell emocional per la temàtica que tracten i per la situació en què es troben els seus protagonistes, especialment dramàtica en casos com el de la Nora Durst (sensacional Carrie Coon, a la que també hem vist fa poc a la tercera temporada de Fargo), que va perdre de cop el seu marit i els seus dos fills. Hi ha episodis que són un autèntic remolí d’emocions, que quan s’acaben et deixen tocat i hi continues pensant força estona després de finalitzats. Totes les interpretacions estan a l’alçada d’uns personatges molt complexos i rics, la posada en escena és digna del prestigi d’HBO, i la banda sonora complementa perfectament el que veiem en pantalla. En definitiva, i malgrat que és evident que no és una producció per a tots els públics, també ho és que té una innegable força i un estrany magnetisme que, si t’enganxa, ja no et deixa. Quina sort que encara em queden dues temporades per veure.