El gat i la rata

Si us parlo d’una sèrie l’argument de la qual és un policia que intenta enxampar un perillós i hàbil assassí en sèrie amb una gran capacitat per escapolir-se dels seus perseguidors, probablement em direu que no us motiva gaire començar a mirar-la, i en principi us entendré perfectament. Però també us diré que, malgrat això, aquesta sèrie té prou elements com per oblidar-nos de la seva aparent manca d’originalitat i que li doneu una oportunitat. Killing Eve deu ser la quarta o cinquena sèrie que veig els últims mesos que es podria qualificar de poc original i que, malgrat això, m’ha acabat agradant.

I quins serien aquests elements? Doncs per començar, és bastant destacable (i poc habitual) que els protagonistes d’un thriller policíac, tant el perseguidor com el perseguit, siguin dones. I no unes dones qualsevol. Per una banda tenim l’Eve Polastri (excel·lent Sandra Oh), una analista de l’agència d’intel·ligència britànica (MI5) una mica maldestra i cansada de la seva rutinària feina, que sospira per una mica més d’acció i que, malgrat la seva inexperiència en aquest tipus d’activitats, acabarà encapçalant un peculiar grup secret que tindrà com a objectiu caçar la Villanelle, una assassina que es dedica a matar a importants personalitats de tot el món i de la qual amb prou feines sap res, però que li provoca una irresistible curiositat.

Per la seva part, la Villanelle tampoc és un personatge qualsevol: es tracta d’una assassina a sou enormement intel·ligent, sense escrúpols ni sentiments, tan atractiva com implacable i amb unes sortides tan humorístiques i trapelles que a vegades pot resultar gairebé infantil. L’encarregada d’interpretar aquest personatge magnètic i enormement carismàtic, a pesar de la seva maldat, ha estat la britànica Jodie Comer, sens dubte una de les actrius més expressives que he vist a la meva vida i que al llarg de la sèrie desplega un catàleg inacabable d’expressions facials, somriures, mirades i ganyotes. Aquesta curiosa personalitat, a cavall entre innocent i perversa, ja queda clara en l’excel·lent escena inicial de la sèrie (ambientada en un bar austríac on li acaba tirant un gelat a sobre a una nena després d’un joc de mirades i somriures), que serveix de perfecta presentació del personatge sense ni una sola paraula.

Malgrat que a priori la Villanelle i l’Eve no poden ser més diferents, totes dues tenen la característica comuna que els hi apassiona la seva feina i s’hi entreguen d’una manera absoluta. Són rivals i desconfien l’una de l’altra, però no poden evitar sentir una espècie d’atracció i fascinació mútua i recíproca (fins i tot amb un toc sexual) que queden molt ben plasmades a la sèrie gràcies a que, com hem dit, les dues actrius que les interpreten estan excel·lents en els seus papers. També seria injust oblidar-nos dels personatges secundaris, com ara Fiona Shaw en el paper d’organitzadora del grup que vol caçar l’assassina o Kim Bodnia (al qual recordem del notable thriller nòrdic Bron/Broen) com a Konstantin, l’encarregat d’assignar-li a la Villanelle les mortíferes tasques que ha de complir.

Killing Eve mostra una gran habilitat per combinar els gèneres de la comèdia, el drama i el policíac. Està farcida d’humor (sovint negre), però de sobte hi ha una escena violenta o dramàtica que et deixa descol·locat i fa que t’oblidis ràpidament de qualsevol rastre de comèdia, amb la qual cosa les sensacions són contradictòries al llarg de tota la sèrie. Ajudada per una més que destacable banda sonora, sens dubte és una de les propostes més originals, entretingudes i distretes dels últims anys, i dóna una nova energia a un argument que hem vist mil vegades i un toc fresc a un gènere on semblava que ja estava tot inventat. Una de les poques coses que no acaben de convèncer és el seu final, que ho deixa tot preparat per a una segona temporada que, sincerament, no tinc gens clar que faci falta perquè la història hagués quedat molt bé només amb aquests vuit episodis.