L’infern a la terra

Sovint veig pel·lícules o sèries de les quals no sé que estan basades en un llibre, i això fa que si mai el llegeixo no pugui evitar “veure” les cares dels actors mentre estic llegint. Amb The Handmaid’s Tale, però, he pogut seguir l’ordre ideal de fer les coses i després d’haver llegit el llibre fa uns quatre o cinc mesos, vaig començar a veure l’adaptació televisiva que en va fer Hulu (i que aquí es va poder veure a través de la plataforma HBO). Les conclusions no poden ser més positives, perquè es tracta d’una adaptació fantàstica... però compte amb el moment anímic en què la veieu.

Tal com vam explicar en el seu moment en el blog germà, la història transcorre en un futur estat fictici anomenat Gilead (el que abans eren els Estats Units), una dictadura militar governada per integristes religiosos que interpreten la Bíblia d’una manera molt particular i que han retallat les llibertats de tothom, en especial de les dones, que han estat desposseïdes de qualsevol dret. En la nova societat hi ha un índex molt alt d’esterilitat, i és per això que les dones fèrtils (anomenades “Criades”) tenen com a funció engendrar els futurs habitants del país. Per aconseguir-ho, estan obligades a mantenir relacions sexuals regularment amb els Comandants als quals estan assignades, tot plegat amb la complicitat de les seves esposes, que desitgen ser mares per sobre de qualsevol cosa. A més, les Criades han de complir amb una sèrie de normes molt estrictes i qualsevol acte o paraula inadequats tenen com a conseqüència el seu corresponent càstig, sovint d’una brutalitat extrema. Aquestes lamentables condicions de vida han fet que sorgeixi un moviment clandestí de resistència anomenat “Mayday”, que no té les coses gens fàcils perquè hi ha vigilants i espies per tot arreu. La sort que corren els dissidents és clara: la mort (penjats al mur que envolta la ciutat) o el desterrament a les Colònies, a netejar residus radioactius. Aquest també és el destí de les dones estèrils, feministes, lesbianes o amb una ideologia contrària al règim, mentre que altres acaben en prostíbuls secrets freqüentats pels Comandants i els seus amics.

Aquest panorama desolador se’ns presenta amb una estètica visual molt cuidada, i quan llegeixes el llibre t’imagines perfectament uns escenaris com els que apareixen en la versió televisiva (segurament hi ha ajudat el fet que l’autora de la novel·la, la canadenca Margaret Atwood, ha intervingut en la producció). Però la principal arma de la sèrie, sens dubte, és la presència d’una Elisabeth Moss en estat de gràcia, una actriu extraordinària que no cal ni que obri la boca per transmetre por, ràbia, il·lusió, esperança o desesperació. Els productors saben la joia que tenen a les mans i no s’estalvien nombrosos primers plans de l’actriu, que ofereix un recital de mirades i expressions com poques vegades s’ha vist. Però és que, a més, no està sola i la resta de personatges de la sèrie també estan admirablement interpretats: Yvonne Strahovski com a senyora de la casa, de personalitat complexa i torturada, Alexis Bledel com a companya de compres de la protagonista i membre activa de la resistència, o Ann Dowd en el paper de l’estricta i brutal Tia Lydia (l’encarregada d’instruir les Criades en les seves noves obligacions) són només alguns exemples d’un estol d’actrius molt per sobre de la mitjana. Fins i tot l’inexpressiu Joseph Fiennes està més que correcte en el seu paper de Comandant Waterford, un personatge amb els seus propis dimonis interns malgrat la seva situació d’aparent privilegi dins de la societat que ell mateix ha ajudat a crear.

Amb un argument similar, no cal dir que no es tracta d’una producció fàcil de pair. No recordo haver patit mai tant mirant una sèrie, i hi ha episodis on realment les emocions es porten al límit (he llegit que hi ha hagut crítics americans que no han pogut acabar-la o que han tingut atacs d’angoixa). Precisament una de les poques crítiques que se li han fet és que de vegades s’ha emprat massa violència, física o psicològica. Això és especialment cert en la segona temporada, que ja no està basada en el llibre i on els autors s’han pres certes llicències, mantenint sempre, això sí, l’esperit original de l’obra. Apartant-se de l’obra original, la sèrie també es pot dedicar a omplir alguns dels buits que tenia la novel·la, que en alguns aspectes era massa superficial: la preparació del cop d’estat que va portar al nou règim, la implicació i participació de la Serena Joy en la creació del nou estat i les seves lleis, com es van conèixer la June i el seu home, aspectes de la vida anterior de la June (feina, amistats, etc.) i de la Moira o l’Emily, com van ser els primers dies després del canvi de règim, el destí d’en Luke (al qual li dediquen ni més ni menys que un episodi sencer) i de la Moira, la duríssima vida a les Colònies (amb prou feines esmentades al llibre), etc.

En definitiva, estem parlant d’una sèrie tan destacable pels seus aspectes tècnics i artístics com difícil de recomanar per la temàtica que tracta. No tots els espectadors estaran disposats a entrar en aquest univers gris, opressiu, desagradable i angoixant. Una obra que, malgrat ser fictícia, planteja temes que tenen nombrosos paral·lelismes amb el món actual: el règim talibà a l’Afganistan, la ideologia d’Estat Islàmic, la persecució de l’homosexualitat a Rússia o alguns trets del govern de Donald Trump en són només uns quants exemples. Un argument que ens fa veure que, per molt que sembli que una societat està consolidada, amb tota la seva democràcia i els seus drets adquirits després de dècades de lluites i sacrificis, l’estat de les coses pot canviar radicalment en qüestió de setmanes. Una possibilitat molt més terrorífica que qualsevol història que ens puguin explicar d’éssers vinguts d’altres planetes o de fenòmens paranormals. Sens dubte estem parlant d’una de les millors sèries dels últims anys, però millor mirar-la un dia assolellat i que estiguem de bon humor.