Resum seriòfil del 2018

Com sempre per aquestes dates, quan s’acaba l’any faig un balanç (totalment personal) del que ha estat la meva temporada televisiva. No pretén ser una llista del millor i el pitjor, entre altres coses perquè algunes de les sèries esmentades ni tan sols s’han estrenat el 2018. Simplement es tracta d’un breu repàs, en ordre alfabètic, del que he vist durant aquest any (si voleu ampliar detalls, només heu de fer clic al títol). Som-hi, doncs!

Bodyguard: un ex soldat és nomenat guardaespatlles de la Ministra d’Interior britànica, precisament la principal responsable que ell hagi hagut d’anar a lluitar a l’Afganistan, d’on ha tornat trastornat. Una mostra més del mestratge dels britànics a l’hora de crear mini sèries, tot i que es queda una mica coixa per certes decisions de guió.

El día de mañana: la història d’un home que arriba a la Barcelona de finals dels anys 60 sense res i que s’anirà forjant una trajectòria professional gràcies a la seva ambició i el seu carisma. A més, entrarà en contacte amb grups de resistència antifranquista, però també amb els partidaris del règim. Excel·lent mini sèrie espanyola de sis episodis, que sembla marcar un canvi en la manera de fer televisió del país veí.

Killing Eve: una assassina en sèrie de comportament gairebé infantil, però implacable en la seva feina, és empaitada per una analista de l’MI5 britànic, cansada de la seva rutina i que sospira per una mica més d’acció. Un argument vist mil vegades, però revitalitzat gràcies a unes destacades interpretacions de la parella protagonista i a una hàbil combinació de comèdia, drama i thriller.

Mindhunter: dos agents de l’FBI i una psicòloga es dediquen a entrevistar i interrogar assassins en sèrie per intentar trobar un patró de conducta que els hi permeti solucionar casos futurs i semblants. Una proposta molt interessant i amb escenes molt aconseguides, com ara els interrogatoris dels criminals, però també amb estones feixugues i difícils de passar.

The End of the F***ing World: una peculiar parella d’adolescents (psicòpata ell, farta de tot ella) emprenen un viatge per buscar el pare biològic de la noia, al qual fa anys que no veu. Pel camí s’aniran trobant amb altres personatges tan o més curiosos i passaran per una sèrie d’aventures de les quals se’n sortiran com podran. Divertida, entretinguda i amb una banda sonora excepcional.

The Handmaid’s Tale: la història del fictici estat de Gilead, una dictadura on les dones han estat desposseïdes de qualsevol dret. Algunes són obligades a mantenir relacions sexuals per garantir el futur d’una societat majoritàriament estèril, i totes han de complir amb unes normes molt estrictes sota l’amenaça de brutals càstigs. Una de les millors sèries dels últims anys, però millor mirar-la un dia que estiguem de bon humor.

The Haunting of Hill House: un argument típic i tòpic del cinema de terror (les cases encantades) pren un aire absolutament nou en aquesta excel·lent mini sèrie de Netflix, que se centra en les conseqüències (algunes d’elles devastadores) que ha tingut viure en una d’aquestes cases per a una família formada per un matrimoni i cinc fills. Sens dubte, una de les grans sorpreses de l’any.

The Missing: un matrimoni britànic de vacances a França s’enfronta a la desaparició del seu fill petit. Al cap de vuit anys, el pare troba noves pistes que podrien aportar nova llum al cas. Una sèrie britànica amb un argument poc original, però tan ben feta i interpretada que val la pena mirar-la. James Nesbitt fa una interpretació tan sensacional que no sembla un actor, sinó un pare desesperat buscant el seu fill durant anys.

The Sinner: què pot portar una noia aparentment normal a apunyalar repetidament un noi a la platja? Això és el que intentarà descobrir el detectiu encarregat del cas, que anirà encaixant les peces d’un trencaclosques que revelarà el fosc passat de l’assassina.

Top of the Lake: la desaparició d’una nena i la investigació policial posterior no seria precisament una trama massa original. Si a això hi afegim una història secundària protagonitzada per una colla de dones estrambòtiques que viuen en una mena de comuna hippy, ens queda una sèrie on només destaquen els espectaculars paisatges de Nova Zelanda i la interpretació de la fantàstica Elisabeth Moss.

Vergüenza: la televisió espanyola per fi ha fet una comèdia amb episodis d’una durada raonable per explicar-nos la història d’una parella especialista a fer el ridícul i avergonyir a qualsevol que es trobi prop seu. Barreja de situacions ben trobades i d’altres una mica massa forçades, però en general una proposta diferent, políticament incorrecta, sense censures i que ens farà passar vergonya aliena en més d’una ocasió.

A més d’aquestes, aquest any també he tingut temps de començar a veure la curiosa Fleabag, una mini sèrie britànica en clau de comèdia dramàtica, escrita i protagonitzada per Phoebe Waller-Bridge (guionista i productora de l’excel·lent Killing Eve, de la qual parlem en aquest mateix resum), de veure la primera temporada de la notable sèrie mexicana Sr. Ávila (un empleat d’una funerària que també és un assassí a sou) i, sobretot i especialment, d’acabar (per fi!) una de les millors sèries de la història com és The Shield, que no entra en aquest recull perquè una sèrie d’aquesta magnitud es mereix un article detallat que publicaré properament.

Esperem que puguem continuar veient i compartint tots plegats moltes més sèries aquest any 2019. Salut, i bon any a tothom!