Una terrorífica meravella

Si hi ha un gènere cinematogràfic/televisiu en el qual és especialment fàcil trobar productes de tan dubtosa qualitat que molts acaben resultant fins i tot ridículs, aquest és sens dubte el del terror. La repetició d’arguments, situacions i estereotips, unida a una manca d’originalitat alarmant i que no evoluciona amb el pas dels anys, no li han fet precisament cap favor. És per això que no deixa de ser sorprenent que un tema tan gastat com el de les cases encantades hagi pogut donar com a resultat una sèrie tan rodona com The Haunting of Hill House.

La història comença quan una família formada per un matrimoni i cinc fills van a passar una temporada a la mansió de Hill House, amb la intenció de reformar-la per intentar vendre-la posteriorment. El que no saben és que està habitada per fantasmes no massa hospitalaris, i que ben aviat començaran a fer-los la vida impossible. Anys després, una tragèdia els tornarà a reunir i s’adonaran que els fets que van viure a la casa continuen formant part de les seves vides. Amb salts continus entre el passat i el present, un dels grans encerts de la sèrie és no centrar-se exclusivament en les vivències a la casa encantada (si comptéssim els minuts totals, segur que hi ha més estones fora de Hill House que a dins), sinó en analitzar les conseqüències que han tingut aquelles vivències en les vides actuals dels membres de la família, tots els quals han quedat afectats en major o menor mesura. La Shirley és l’encarregada d’una funerària (per l’impacte que va tenir de petita quan va veure com de bé havien arreglat la seva difunta mare abans de posar-la al taüt), la Theo és psicòloga infantil (i ajuda a nens que pateixen experiències semblants a la seva) i la Nell, la més petita, està afectada per una malaltia mental que li provoca la contínua visió del mateix fantasma que no la deixava en pau quan vivia a la casa. Dels dos germans, l’Steven es dedica a escriure llibres sobre fets paranormals (un dels quals relata la seva pròpia experiència, cosa que provoca baralles amb els altres germans), mentre que en Luke ha caigut en una drogoaddicció de la qual no se’n pot sortir per més que ho intenta.

Al contrari que moltes produccions d’aquest gènere, la sèrie no abusa del recurs fàcil de recórrer a ensurts sobtats acompanyats d’efectes de so a gran volum, sinó que adopta un to narratiu bastant pausat i, en alguns casos, gairebé reflexiu (com en l’últim episodi, sorprenentment calmat). I quan es fa servir l’ensurt, té una justificació dins de l’argument. (Petits spoilers a partir d’aquí) Al final del vuitè episodi, per exemple, quan apareix sobtadament el fantasma de la Nell al cotxe on van les seves germanes (sens dubte L’ENSURT, en majúscules, de tota la sèrie, i un dels més bèsties que he experimentat en tota la meva vida), es pot explicar com un intent de la difunta noia per aturar les contínues discussions entre les altres dues (i, de pas, la confessió posterior de la Theo fa que la Shirley la perdoni per fets anteriors). Igualment, quan el taüt de la Nell cau de sobte durant la seva vetlla, també és en un moment on els membres de la seva família s’estaven discutint. I, encara que no es veu en aquell precís moment, la presència del seu fantasma durant tot l’episodi suggereix que ha estat ell qui ha fet caure el fèretre per aturar les baralles dels seus familiars.

(Final dels spoilers)

Basada en la novel·la homònima escrita per Shirley Jackson l’any 1959, The Haunting of Hill House destaca per la seva cuidada ambientació, pel seu ritme perfecte i per l’enorme habilitat a l’hora de crear situacions angoixants, basades en sorolls i presències que es noten però no sempre es veuen i en pors que tots hem sentit alguna vegada, especialment de petits. Malgrat tenir la forma de narració terrorífica, en realitat el nucli de la història és el drama d’una família empaitada no només pels fantasmes que els van turmentar de petits, sinó també per altres fantasmes no tan evidents que estan formats pels traumes i conflictes personals que ens acompanyen dia a dia (i que, segons com, poden fer encara més por). Si a tot això hi afegim meravelles tècniques com el sisè episodi, integrat per cinc plans seqüència (un dels quals dura ni més ni menys que divuit minuts), la conclusió només pot ser que no només estem parlant d’una excel·lent sèrie de terror, sinó d’una excel·lent sèrie, en general. Sens dubte, una de les principals sorpreses d’aquest 2018 que ara s’acaba.