Protecció o amenaça?

Feia força temps que no dedicava atenció a un dels meus formats televisius preferits, la mini sèrie que explica una història que comença i acaba, sense allargar-se innecessàriament. En això els britànics són uns autèntics mestres, i en aquest mateix blog en tenim uns quants exemples als quals s’uneix ara Bodyguard, una producció de la totpoderosa BBC que ha tingut uns extraordinaris índexs d’audiència al Regne Unit (es calcula que l’últim episodi va tenir un 40% de share, uns 11 milions d’espectadors), la qual cosa no deixa de ser destacable si tenim en compte que actualment la tendència són les plataformes d’streaming i la seva filosofia de “mira-ho quan vulguis”.

La sèrie comença de manera trepidant, amb el protagonista (David Budd, un ex soldat amb trastorn per estrès posttraumàtic, certs problemes amb l’alcohol i separat de la seva dona) intentant convèncer una terrorista islàmica que no faci esclatar el cinturó d’explosius que porta lligat al cos i que amenaça les vides dels passatgers del tren on viatgen tots dos. Com a premi per la seva actuació, el sergent Budd és assignat com a guardaespatlles de la Ministra d’Interior britànica, que precisament és la responsable que el Regne Unit participés en la guerra d’Afganistan on ell va combatre. Aquesta manca de sintonia a nivell ideològic i polític entre ambdós, però, no serà cap obstacle perquè comencin una relació sentimental que complicarà la situació. Tot plegat sense ignorar que l’estratègia política de la ministra contra el terrorisme no és del grat d’alguns col·legues polítics (que creuen que pot arribar a Primera Ministra), del Servei de Seguretat britànic i de certes elits que formen els poders fàctics del país.

Creada per Jed Mercurio, autor d’un altre thriller polític tan destacable com Line of Duty, Bodyguard tracta alguns temes que són de rabiosa actualitat, com ara la corrupció política, els conflictes d’interessos, el terrorisme islàmic, les mesures que s’haurien de prendre per combatre’l (i els perills de prendre-les), el gir cap a la ultradreta de molts governs occidentals, etcètera. El fet de no saber mai exactament què pensen la majoria dels seus protagonistes afegeix interès i incertesa a la trama, el factor romàntic aporta un toc curiós a la història però que funciona molt bé, i els girs de guió ens acompanyaran fins al final. De tota manera, la sèrie pateix alguns hàndicaps.

(“Spoilers” a partir d’aquí)

Per una banda, el fet que el seu inici sigui tan magistral i ple de tensió és una arma de doble tall: de la mateixa manera que aconsegueix que ens enganxem immediatament a la sèrie, inevitablement també provoca que la resta empal·lideixi en comparació (en l’últim episodi tornem a viure una escena similar a la del primer, però massa allargada i sense generar -ni molt menys- la mateixa angoixa). Per altra part, el fet d’eliminar la protagonista a mitja sèrie fa que es perdi aquell interessant joc de complicitat-antagonisme entre protector i protegida, desapareix el conflicte moral que patia el guardaespatlles i es prescindeix de la tensió sexual que hi havia entre ambdós, que donava molt joc i encara en podia haver donat molt més. En definitiva, la sensació és que podríem estar parlant d’una mini sèrie excel·lent i, en canvi, ens hem de conformar “només” amb que sigui notable.