Resum seriòfil del 2018

Com sempre per aquestes dates, quan s’acaba l’any faig un balanç (totalment personal) del que ha estat la meva temporada televisiva. No pretén ser una llista del millor i el pitjor, entre altres coses perquè algunes de les sèries esmentades ni tan sols s’han estrenat el 2018. Simplement es tracta d’un breu repàs, en ordre alfabètic, del que he vist durant aquest any (si voleu ampliar detalls, només heu de fer clic al títol). Som-hi, doncs!

Bodyguard: un ex soldat és nomenat guardaespatlles de la Ministra d’Interior britànica, precisament la principal responsable que ell hagi hagut d’anar a lluitar a l’Afganistan, d’on ha tornat trastornat. Una mostra més del mestratge dels britànics a l’hora de crear mini sèries, tot i que es queda una mica coixa per certes decisions de guió.

Vergonya aliena

No acostumo a comentar sèries espanyoles (de fet, si no recordo malament l’única vegada va ser aquesta), en primer lloc perquè no en veig moltes i en segon lloc perquè considero que tampoc aporten massa res al món televisiu. Més que ser dolentes, el que se’n pot dir en general és que són grises, no expliquen absolutament res de nou i ofereixen pocs arguments per enganxar-te a seguir-ne alguna. I, a més, tenen una particularitat gairebé comuna a totes elles: acostumats com estem a durades d’entre 45-60 minuts per a drames i 20-30 per a comèdies, el temps que has d’invertir per veure un episodi d’una sèrie espanyola és gairebé el mateix que si volguessis mirar una pel·lícula, ja que la seva durada difícilment baixa d’una hora i quart. Això, que ja costa de justificar en el cas d’un drama, passa a ser imperdonable si parlem de comèdies.