Resum seriòfil del 2010

S’acaba l’any i toca fer una mica de balanç. No faré una llista d’aquelles típiques de “les 10 millors”, sinó que senzillament n’esmentaré unes quantes que han marcat el meu any seriòfil. No totes s’han estrenat el 2010, ni estan per ordre de preferència, simplement les recordo perquè aquest any les he vist. Per fer-ho amb un cert ordre, les posaré alfabèticament. Espero no deixar-me’n cap...

Els homes de Madison Avenue

A priori, una sèrie que es titula Mad Men no motiva: homes bojos (o enfadats, segons el context). Però quan veus que comença a acumular premis un any rere altre, penses que alguna cosa deu tenir. I així va ser com em vaig decidir a mirar-la. De seguida em van treure del meu error: els “Mad Men” eren els homes que es dedicaven al negoci de la publicitat a la Nova York dels anys 60, i el terme “Mad” no es refereix a l’estat mental o anímic, sinó a la ubicació de les agències de publicitat novaiorqueses de l’època: Madison Avenue. Tema aclarit!

Un cop d’ull superficial a la sèrie no ens revela massa coses: a simple vista, presenciem el dia a dia dels treballadors de l’agència de publicitat Sterling-Cooper, ocupats en les seves campanyes i en procurar la màxima satisfacció als seus importants clients. Al capdavant del departament creatiu de l’agència hi trobem a Don Draper (extraordinari Jon Hamm), un home elegant i carismàtic com pocs, triomfador, genial en la seva feina, però que en la seva vida personal no és ni molt menys feliç i a més amaga un terrible secret del passat que el té turmentat.

I no només Draper, sinó la gran majoria de personatges que protagonitzen aquesta sèrie (interpretats per un planter d’actors senzillament excepcional) no són feliços. Els que no estan sols estan immersos en matrimonis totalment insatisfactoris, busquen consol en amants permanents o ocasionals (que tampoc els satisfan), i a pesar de l’èxit professional les seves vides són bàsicament buides i mancades d’il·lusió. El buit existencial, la soledat de l’èxit. Continuant amb els jocs de paraules, potser un bon títol hauria estat Sad Men (“homes tristos”).

Però darrera d’aquesta primera capa hi trobem un dels principals encerts d’aquesta sèrie. I és que, gairebé sense ni adonar-nos-en, serem testimonis privilegiats de bona part dels aspectes socials, culturals i polítics dels anys seixanta. Destaca poderosament, per exemple, un aspecte que avui en dia va camí gairebé de desaparèixer: el consum compulsiu de tabac. Aleshores fumava tothom i es podia fumar a tot arreu, fins i tot els metges mentre atenien els seus pacients. Es calcula que, a meitats de la dècada dels 50, fumaven més de la meitat dels homes i gairebé una tercera part de les dones.

Les 10 millors sèries de la dècada (o no)

Els humans tenim l’estrany costum de buscar sempre “el millor”; sembla que tinguem la necessitat constant de saber quina és la millor pel·lícula, el millor llibre o el millor disc de l’any, de la dècada, del segle o de la història. A mi les llistes d'aquest tipus em semblen una sobirana tonteria perquè no deixa de ser l’opinió d’una persona (que a més potser l’endemà mateix triaria diferent), perquè ja m’explicareu quin és el criteri per decidir quin va en una posició o altra de la llista, perquè les diferències entre els candidats fan que sigui molt difícil comparar amb justícia, etc.

En qualsevol cas, les sèries no podien ser menys i ara que arriba el final de la primera dècada del segle XXI (o seria l’any que ve?), la publicació americana The Hollywood Reporter s’ha pronunciat sobre les que, en la seva opinió, són les 10 millors sèries d’aquest període basant-se en “el seu mèrit artístic i la seva contribució al mitjà”, i amb la condició (lògica) que s’hagin estrenat el 1999 o més tard. Les elegides no deixen de ser sorprenents: