Humor en temps de crisi

Molt sovint (de fet, gairebé sempre) el protagonisme i la fama de les sèries i pel·lícules se’ls emporten els actors i ens oblidem de la gent que està darrere les càmeres i que tenen una importància tant o més gran en l’èxit d’aquestes produccions. Ara que està a punt d’estrenar-se la segona temporada de la notable Killing Eve, crec que és un bon moment per reivindicar la figura de la seva guionista, la polifacètica Phoebe Waller-Bridge, i d’una sèrie anterior que també va crear, escriure i protagonitzar: Fleabag, que a la vegada és l’adaptació televisiva d’un monòleg teatral també creat i interpretat per ella mateixa.

A qui hem de creure?

Sóc molt fan de les mini sèries en general i de les angleses en particular, ja que considero que els britànics saben millor que ningú com explicar en pocs episodis una història que comença i acaba, d’una manera precisa i sense allargar-la innecessàriament. A vegades, però, també passa que malgrat tenir pocs episodis encara en podrien tenir menys, i que el desenllaç no és precisament satisfactori. Aquest últim seria el cas de Liar.

Protecció o amenaça?

Feia força temps que no dedicava atenció a un dels meus formats televisius preferits, la mini sèrie que explica una història que comença i acaba, sense allargar-se innecessàriament. En això els britànics són uns autèntics mestres, i en aquest mateix blog en tenim uns quants exemples als quals s’uneix ara Bodyguard, una producció de la totpoderosa BBC que ha tingut uns extraordinaris índexs d’audiència al Regne Unit (es calcula que l’últim episodi va tenir un 40% de share, uns 11 milions d’espectadors), la qual cosa no deixa de ser destacable si tenim en compte que actualment la tendència són les plataformes d’streaming i la seva filosofia de “mira-ho quan vulguis”.

El gat i la rata

Si us parlo d’una sèrie l’argument de la qual és un policia que intenta enxampar un perillós i hàbil assassí en sèrie amb una gran capacitat per escapolir-se dels seus perseguidors, probablement em direu que no us motiva gaire començar a mirar-la, i en principi us entendré perfectament. Però també us diré que, malgrat això, aquesta sèrie té prou elements com per oblidar-nos de la seva aparent manca d’originalitat i que li doneu una oportunitat. Killing Eve deu ser la quarta o cinquena sèrie que veig els últims mesos que es podria qualificar de poc original i que, malgrat això, m’ha acabat agradant.

El pitjor malson

No és la primera vegada aquests últims mesos que em miro una sèrie que, a priori, no es pot considerar massa original però que, gràcies a diversos aspectes (interpretacions, manera d’explicar la història, etc.), al final m’acaba agradant bastant o molt. Em va passar amb Happy Valley, amb Broadchurch i ara amb The Missing.

La fi del p*** món

Encara que no en sàpigues res, una sèrie que es titula “La fi del puto món” (els ridículs asteriscs del títol original no ho amaguen ni ho dissimulen, si és que aquesta era la intenció dels creadors) et crida inevitablement l’atenció i vols saber de què va. Un cop vist el primer episodi, ja resulta difícil deixar-la i no interessar-te per seguir les peripècies dels protagonistes.

Black Christmas

Com a fan incondicional de Black Mirror (i, per extensió, del seu creador Charlie Brooker), en aquest bloc he parlat puntualment de cadascuna de les seves tres temporades. Però em quedava per comentar un episodi especial que es va estrenar fa tres anys, precisament per aquestes mateixes dates, i que per la seva temàtica s’escau especialment bé per a aquests dies que s’acosten.

I l’assassí és...

No fa massa parlàvem de Happy Valley en el sentit que, malgrat ser una sèrie que no ens explicava res de nou, sí que tenia prou elements com perquè ens oblidéssim de la seva manca d’originalitat i la gaudíssim al màxim. Per aquelles casualitats de la vida, poc temps després ens trobem amb un cas bastant similar amb la també britànica Broadchurch.

Una vall gens feliç

A vegades hi ha sèries que, malgrat que t’expliquen arguments que ja has vist moltes vegades, tenen prou elements com per fer-les semblar diferents i no només dignes de veure, sinó que finalment t’acaben agradant molt i t’acabes oblidant de la seva inicial falta d’originalitat. La britànica Happy Valley és un exemple perfecte del que acabo d’explicar.

Revenja d’entre els morts

Tot i que és evident que fa molts anys que Robert De Niro es dedica simplement a aparèixer en pantalla i a cobrar, no és menys cert que en els seus inicis era un actor que s’implicava com pocs en la seva feina i que no tenia cap problema amb fer el que calgués per tal de ficar-se a la pell dels personatges que interpretava. Engreixar-se 27 quilos per reflectir la decadència de Jake LaMotta a Toro salvatge, passar-se mesos al gimnàs i reduir el greix corporal fins el 3% per donar vida al pertorbat delinqüent de El cap de la por o fer de taxista en torns de nit per captar millor el tarannà del seu personatge a Taxi Driver són algunes de les anècdotes que deixen ben clara la passió del novaiorquès per la seva feina. Tot això, unit a les seves impressionants qualitats artístiques, feia que més que actuar gairebé es convertís en els seus personatges.

Els primers anys d’Elisabet II

He de confessar que quan vaig començar a mirar The Crown, segurament encuriosit per veure si els nombrosos premis que havia rebut eren o no merescuts, tenia les meves reserves perquè em feia por (no sé ben bé per què) que la sèrie podia acabar derivant cap a una espècie de serial centrat bàsicament en explicar històries típiques de les revistes de xafarderies.

Un món futur massa real

Feia uns quants mesos que Charlie Brooker no ens removia la consciència, avisant-nos del que ens pot passar en un futur no massa llunyà si no som capaços de controlar l’avenç imparable de la tecnologia. Black Mirror continua generant incomoditat, posant-nos davant del mirall i fent-nos sentir identificats amb molts dels personatges que apareixen en la tercera temporada, que de la mà de Netflix passa de tres capítols a sis, n’augmenta una mica la durada mitjana (a vegades no caldria) i experimenta amb diferents gèneres (bèl·lic, detectivesc, romàntic, terror, etc.) amb resultats desiguals, però mai decebedors i en ocasions realment brillants.

Conspiració, morts i banyes

Després d’haver-me passat tot l’any 2015 sense mirar mini sèries, un fet que gairebé ni jo mateix em puc creure, aquest 2016 ja he tingut l’oportunitat de mirar-ne dues, ambdues britàniques i amb característiques comunes no només entre elles, sinó amb la immensa majoria d’aquestes produccions que he tingut oportunitat de veure al llarg de la meva vida.

Una línia molt difusa

Ni jo mateix m’ho acabo de creure, però el cert és que repassant les sèries que vaig veure l’any passat no hi ha cap mini sèrie britànica, segurament per primera vegada des que vaig començar a escriure aquest bloc. La veritat és que no ho entenc, perquè sóc molt aficionat a aquest format de pocs episodis que expliquen una història amb principi i final, sense allargar-la innecessàriament. I això, els britànics ho fan com ningú.

La dura vida del secundari

Si seguiu més o menys habitualment aquest bloc, m’haureu sentit a parlar més d’una vegada del còmic britànic Ricky Gervais, per mi un dels guionistes i creadors més destacats dels últims anys. Per algun motiu que ara no puc recordar, m’adono que no he parlat mai de Extras, la sèrie que va crear després de la seva obra mestra The Office i abans de la també molt destacable Life’s Too Short. Ara és el moment de reparar aquest oblit.

Tots érem joves

Tot i que sovint la critico per sectària, centralista i algunes coses més, la veritat és que si actualment sóc tan aficionat a les sèries és en bona part gràcies a TV3. Recordo que als primers anys de la seva existència, “la nostra” va emetre tot un seguit de sèries (especialment britàniques) que van despertar en mi un cuc que encara em dura. És impossible oblidar produccions com El show d’en Kenny Everett, 'Allo 'Allo!, L’escurçó negre, Hotel Fawlty o la que avui recordem, Els joves.

Quatre vides, una nit

Un home torna a casa seva cansat i nerviós després d’una difícil jornada laboral, carregat amb bosses del supermercat, i quan és a davant de la seva porta veu passar per la vorera un grup de quatre noies, una de les quals llença una bossa buida de patates fregides a terra. Quan els hi diu que la recullin, no només no ho fan sinó que se’n riuen, i una d’elles fins i tot l’insulta. Ofès, l’home va a parlar amb el director de l’institut on estudien les noies, que li diu que hi posarà remei. A partir d’aquí, una cosa anirà portant a l’altra i el vespre acabarà amb un mort i un ferit greu.

La vida després de la presó

Qualsevol seguidor habitual d’aquest bloc sabrà que les mini sèries en general, i les britàniques en particular, són una de les meves debilitats. I l’altre dia, precisament, em vaig adonar que gairebé som al mes de maig i aquest any encara no n’havia mirat cap. De manera que vaig decidir posar fil a l’agulla i vaig començar a mirar Public Enemies.

Adéu als informàtics

Doncs sí, en Roy, en Moss i la Jen s’acomiaden de nosaltres per sempre. Si recordem el que dèiem fa uns mesos, la quarta temporada de The IT Crowd (coneguda aquí com Els informàtics) ja havia mostrat signes evidents de davallada, especialment si tenim en compte que els primers episodis de la sèrie eren realment brillants. És probable que el seu creador també s’hagi adonat d’aquest fet, i per això hagi decidit posar-hi punt i final. De fet, ha reconegut en una entrevista que no se sentia il·lusionat amb continuar endavant, malgrat que Channel 4 estava d’acord amb fer una cinquena temporada.

On és la Jessica Hyde?

Tot i que no em considero ni molt menys un maniàtic de les conspiracions, sí que m’agrada veure pel·lícules o sèries de TV amb aquesta temàtica. Les històries de periodistes o investigadors aficionats que comencen estirant un petit fil i s’acaben trobant amb una conspiració a gran escala que arriba a les altes esferes, amb organitzacions secretes que influeixen en el destí de tots nosaltres, sempre m’han semblat tan fascinants com, alhora, intrigants.