Humor en temps de crisi

Molt sovint (de fet, gairebé sempre) el protagonisme i la fama de les sèries i pel·lícules se’ls emporten els actors i ens oblidem de la gent que està darrere les càmeres i que tenen una importància tant o més gran en l’èxit d’aquestes produccions. Ara que està a punt d’estrenar-se la segona temporada de la notable Killing Eve, crec que és un bon moment per reivindicar la figura de la seva guionista, la polifacètica Phoebe Waller-Bridge, i d’una sèrie anterior que també va crear, escriure i protagonitzar: Fleabag, que a la vegada és l’adaptació televisiva d’un monòleg teatral també creat i interpretat per ella mateixa.

La Fleabag és una noia londinenca d’uns trenta anys que intenta superar com pot la mort de la seva millor amiga Boo en un absurd accident. Ambdues eren copropietàries d’una petita cafeteria sense massa èxit, i la Fleabag intenta tirar endavant el ruïnós negoci no només per guanyar-se la vida, sinó també per mantenir viu el record de la seva companya. Amb aquest teló de fons, serem testimonis de la complexa i caòtica personalitat de la protagonista, que vol donar una aparença de felicitat i alegria malgrat que en el seu interior el panorama sigui ben diferent. La relació amb el seu pare no és gens bona, i encara menys amb la seva manipuladora madrastra (excel·lent Olivia Colman, recentment oscaritzada i a la que els aficionats a les sèries recordem de Broadchurch). Amb la seva germana, una executiva d’èxit bastant tibada, s’aprecien però tampoc acaben de connectar. I en el terreny sentimental, les coses no li van massa millor: moltes parelles sexuals, però cap d’estable. En resum: malgrat que físicament gairebé mai ho està, en el fons la Fleabag està profundament sola.

Una de les característiques més destacades de la sèrie és que la seva protagonista trenca constantment la quarta paret per dirigir-se directament als espectadors, ja sigui per explicar el perquè d’algun dels seus comportaments o per informar sobre alguna característica dels personatges que apareixen en escena. Malgrat que el format de Fleabag és el típic de la comèdia de situació, la presència d’abundants elements dramàtics fa que s’allunyi del gènere i que recordem inevitablement les creacions d’autors com els genials Ricky Gervais i Louis C.K. (ara caigut en desgràcia arran dels seus escàndols sexuals), que també ens tenen acostumats a un humor agredolç. I és que darrere de la mitja rialla de la seva protagonista s’hi amaga confusió, incertesa, inseguretats i sobretot dolor, molt dolor. Potser per això, perquè inevitablement ens hi sentim reflectits, és un personatge molt proper i ens cau bé malgrat els seus innombrables defectes. Irònica i divertida, però també dura i amarga, la sèrie s’allunya dels tòpics i dels arquetips femenins que massa sovint ens trobem al cine i a la televisió (“noia moderna de trenta anys que viu al Londres actual”) i ens presenta una persona real, amb problemes com els que té tothom, amb virtuts i (molts) defectes. La sèrie arrisca, no és fàcil ni per a tots els públics, però si us agrada aquesta particular barreja de gèneres pocs exemples millors trobareu.