dilluns, 25 de febrer del 2019

Ava Gardner al Madrid dels 60

Farta de l’estil de vida de Hollywood, el 1953 la mítica actriu nord-americana Ava Gardner es va traslladar a Madrid, on va viure a temporades fins a finals de la dècada dels 60. L’actriu es va enamorar d’Espanya l’any 1950, quan va arribar a Tossa de Mar per rodar “Pandora i l’holandès errant”. Malgrat que mai va aconseguir ajuntar dues frases seguides en castellà, deia que li encantava el país perquè s’assemblava a ella: violenta, rural i capritxosa. Gran aficionada al flamenc, als toros i a les festes nocturnes, fumadora, bevedora i malparlada, la presència de l’estrella a la capital espanyola va marcar tota una època que, sens dubte, podria donar origen a més d’una pel·lícula. De moment, però, ha servit per crear una sèrie excel·lent: Arde Madrid.

A aquesta base de realitat, els creadors de la sèrie (Paco León -que també és el director- i la seva parella, Anna R. Costa) hi han afegit una trama de ficció: potser per la poca amistat entre Espanya i Estats Units, o potser molest per la vida que portava l’estrella i el seu cercle d’amistats, el govern franquista decideix introduir una espia a casa seva, una reprimida instructora de la Sección Femenina (organització franquista dedicada a “formar” a les futures mares i esposes) que respon al nom d’Ana Mari (excepcional Inma Cuesta). Un cop a dins, i per dissimular la seva autèntica missió, haurà d’exercir com a criada i fer veure que està casada amb en Manolo (el mateix Paco León), un gris treballador d’un taller que acabarà fent de xofer de l’actriu. Ambdós es trobaran amb una altra serventa, la Pilar (impecable Anna Castillo), que d’alguna manera simbolitza la rebel·lia de la joventut (s’ha quedat embarassada “per accident” i fuma d’amagat -no sempre només tabac-) i que, precisament per aquest caràcter més obert i “modern”, s’entendrà molt bé amb la seva mestressa. Tots plegats hauran d’encarregar-se d’organitzar les salvatges i freqüents festes que l’estrella donava a casa seva (unes celebracions on podien coincidir toreros, bailaores, cantaores, actors, alta burgesia i també gent que es trobava pel carrer), de netejar-ho tot l’endemà (i de fer fora a més d’un que havia passat la nit amb la diva) i d’intentar calmar els ànims dels veïns de baix, ni més ni menys que el general Perón i la seva esposa (exiliats d’Argentina uns mesos abans), que tot sovint no podien dormir degut als escàndols que organitzava la seva il·lustre veïna, a la qual van arribar a denunciar.


Amb una barreja impecable de realitat i ficció, Arde Madrid és un retrat impecable d’una època molt concreta. Rodada exclusivament en escenaris reals i en blanc i negre (la primera sèrie espanyola que ho fa), segurament per traslladar l’espectador a la grisor d’aquells anys, les vides d’Ava Gardner (interpretada de manera molt convincent per la nord-americana Debi Mazar) i dels seus criats són una metàfora perfecta de la llibertat i de la repressió, la festa boja en front de la tristor, el luxe i els diners en contrast amb la misèria. L’esbojarrada existència de l’artista, farcida de festes, alcohol i sexe, contrastava radicalment amb l’Espanya conservadora i moralista de l’època, immersa en ple franquisme i marcada per la postguerra. Tot i que la seva presència en pantalla és notable, la història no se centra en l’estrella de Hollywood sinó en la parella de treballadors del servei domèstic, que seran testimonis d’un estil de vida i una manera de fer radicalment allunyats del que ells estan acostumats. L’escena final, amb Ava Gardner i la seva jove serventa Pilar cridant-li al seu veí “¡Perón, cabrón! ¡Perón, maricón!” des del balcó i després amagant-se, és un bon resum de la personalitat de l’estrella, una dona que sempre va fer el que va voler amb la seva vida, allunyada de les repressions que caracteritzaven el seu país d’acollida en aquella època i de les quals l’Ana Mari n’és un exemple perfecte.


Amb un to agredolç que fa que no es pugui considerar exactament una comèdia, Arde Madrid és el producte de més de cinc anys de feina dels seus creadors, que s’han documentat àmpliament a través de llibres i de la crònica rosa de l’època. Una vegada més, s’ha d’agrair a Movistar+ que s’aparti de la costum espanyola d’allargar innecessàriament els episodis de les seves produccions i que s’adapti a les durades estàndard (en aquest cas, mitja horeta escassa per cadascun dels vuit episodis). Gràcies a això, ens empassarem la sèrie en molt poc temps i ens quedarem amb ganes de més, de molt més (sembla que ja s’està treballant en una segona temporada). Sens dubte, una de les sorpreses més agradables dels últims mesos.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada