A qui hem de creure?

Sóc molt fan de les mini sèries en general i de les angleses en particular, ja que considero que els britànics saben millor que ningú com explicar en pocs episodis una història que comença i acaba, d’una manera precisa i sense allargar-la innecessàriament. A vegades, però, també passa que malgrat tenir pocs episodis encara en podrien tenir menys, i que el desenllaç no és precisament satisfactori. Aquest últim seria el cas de Liar.

La Laura és una professora de secundària divorciada des de fa poc temps i que no veu massa clara la idea de tornar a quedar amb homes. Però quan coneix a l’Andrew, pare d’un dels seus alumnes, cirurgià cardíac de cert prestigi i vidu, canvia d’opinió i accepta anar a sopar i a fer una copa amb ell. L’endemà, la Laura rep al mòbil un missatge de l’Andrew dient-li que s’ho va passar de meravella i que li agradaria molt tornar-la a veure. Ella, en canvi, es desperta amb uns records molt borrosos de la nit anterior, però convençuda que va ser víctima d’una violació. Qui diu la veritat?

Els dubtes que planteja la sèrie comencen ja des del mateix títol (en anglès “liar” s’aplica tant si el mentider és un home com una dona) i la veritat és que l’inici és immillorable, amb una impecable presentació de la història i posant sobre la taula preguntes i qüestions que fan que dubtem de tots dos protagonistes. Ella té antecedents de problemes mentals i, a més, anteriorment ja havia acusat de violació (falsament) a un altre home. Ell, malgrat tenir una bona posició social i semblar tot un cavaller, amable i ben educat, mostra certs comportaments que fan que no sembli del tot de fiar. De mica en mica, i a través de petits flashbacks, anirem descobrint nous detalls de la història que faran que anem passant de simpatitzar amb un a fer-ho amb l’altre... però sempre amb dubtes. S’ho està inventant tot la Laura? O realment l’Andrew la va violar i sap mentir molt bé? Tots dos tenen coartades que semblen igual de fiables, però cap dels dos té proves.

El problema, però, és que aquests misteris i ambigüitats duren ben poc perquè just al final del tercer episodi ja queda clar qui dels dos menteix. A partir d’aquí, i malgrat les destacades interpretacions d’ambdós protagonistes, la història fa baixada i la protagonista comença a prendre un seguit de decisions absurdes (algunes fins i tot incomprensibles) que fan que la sèrie acabi derivant en un telefilm de sobretaula de diumenge i que desemboqui en un final precipitat, barroer, mal explicat i francament decebedor. Com dèiem al principi, malgrat tenir només sis episodis se’n podien haver estalviat dos i, sobretot, haver-se treballat bastant més el desenllaç de la història. Una llàstima.