diumenge, 17 de gener del 2010

20 anys d’humor groc



L’any 1987 es van començar a emetre, abans i després dels talls publicitaris del show de Tracey Ullman, una sèrie de curts d’animació que explicaven les aventures d’una família americana de classe mitjana, el cognom de la qual va passar a formar part ben aviat de la cultura popular: Simpson. La seva popularitat va créixer tant que els curts van passar a ser una sèrie de mitja hora en horari de màxima audiència. Així, el 17 de desembre de 1989 (avui fa exactament 20 anys i un mes), s’inaugurava una trajectòria que encara continua i que l’han convertida en la sèrie en actiu més duradora de la història de la televisió americana.

El pare de la criatura, Matt Groening, va agafar els seus referents més propers per crear als populars personatges grocs: es va inspirar en Portland (on va néixer i créixer) per crear el poble d’Springfield (un nom de ciutat tan comú al seu país que apareix a la meitat dels estats, de manera que ningú sap realment on viuen els Simpson), i va donar els mateixos noms de la seva família als personatges de ficció: el pare Homer, la mare Marge i les germanes petites Lisa i Maggie (ell sí que es va canviar el nom: de Matt a Bart). I la resta ja és història.

Perquè si una cosa no es pot negar és que els Simpson han fet història en el món de la televisió. Història amb majúscules. Es pot dir fins i tot que van canviar la manera de veure la televisió, perquè les sèries d’animació sempre s’havien considerat “per a nens” i amb ells va néixer el concepte de “dibuixos animats per a adults”. Així es va allisar el camí per a altres produccions posteriors del mateix estil, com South Park, Family Guy o Futurama (del mateix creador dels Simpson). A partir de l’any 1989, els adults van poder començar a mirar dibuixos animats sense sentir cap mena de vergonya.

No és gens habitual que una sèrie aconsegueixi reunir davant de la televisió a pares i fills, i que tots gaudeixin veient-la. Els nens no captaran la crítica social ni les referències culturals, però riuran amb les trapelleries d’en Bart i les tonteries d’en Homer. Quina altra sèrie ho aconsegueix, això? Els Simpson connecten amb tothom perquè no són (ni intenten ser) una família perfecta, com tantes vegades ens han volgut vendre altres sèries i pel·lícules americanes. En Homer és gamarús, gandul, golafre, mira la tele en calçotets i fa rots després de beure cervesa; la Marge és una mestressa de casa típica i tòpica, una mare preocupada pels seus fills i el contrapunt que necessita el seu marit; en Bart és el típic nen trapella que es fica en embolics i treu males notes; la Lisa és tan intel·ligent que a vegades sembla una mica irreal, però després té sortides i reaccions que ens recorden que en el fons és una nena de 8 anys. Amb tots aquests trets és normal que petits i grans ens hi sentim identificats.

No deixa de ser curiós que la sèrie hagi tingut tant èxit al seu país, ja que normalment als americans no els hi agrada massa que els hi refreguin pels nassos els seus defectes. I els Simpson ho fan. Vaja si ho fan! Poques vegades s’ha satiritzat tan encertadament l’estil de vida de la classe treballadora nord-americana. Però no només això, ja que ben pocs sectors socials s’escapen als dards enverinats dels responsables de la sèrie: els polítics són corruptes, els policies uns incompetents, els capellans passen dels seus feligresos, etc. La cultura (sobretot l’americana), la política, la societat i molts aspectes de la condició humana són tractats amb ironia i sarcasme pràcticament a cada capítol.

Els detractors (que també n’hi ha) diuen que ja fa temps que la qualitat de la sèrie no és la que era. Potser és veritat que després de 21 temporades i més de 450 capítols els nostres amics grocs ja no són tan àcids com abans i han deixat la crítica social una mica al marge, però segurament l’autèntica realitat és que ens hi hem acostumat. A més, l’aparició d’altres sèries molt més atrevides i directes (com les ja esmentades Family Guy o sobretot South Park) ha fet que a vegades l’humor subtil dels Simpson sembli massa innocent i antiquat. De tota manera, és molt probable que sense la llavor que van sembrar els d’Springfield, sense la seva capacitat de subversió, aquestes altres sèries ni tan sols existissin.

Potser hi ha algú que no ha vist mai un capítol sencer dels Simpson, però m’atreviria a dir que no hi ha ningú que, com a mínim, no n’hagi sentit a parlar alguna vegada. Podríem estar-ne parlant hores i hores i encara segur que ens deixaríem coses. Us podria explicar les vides dels nombrosíssims personatges secundaris que hi apareixen; o comentar que els famosos estan tan desesperats per tenir els seus minuts a la sèrie que accepten fer-ho encara que no en surtin massa ben parats; o bé podríem parlar dels acudits visuals que apareixen a cada capítol, i que sovint no es capten només amb un visionat; o de les més de 1000 referències culturals que es calcula que té la sèrie; o de les nombroses pel·lícules de les que s’ha fet sàtira; o de... ja paro. Us deixo amb un recull dels famosos “gags del sofà”, sempre diferents i originals, acompanyats de la no menys famosa sintonia:




6 comentaris:

  1. Reconec tots aaquests valors de què parles en l'article però sóc incapaç de mirar 1 minut seguit ni un dels milers (suposo) capítols ue deu tenir la sèrie.

    Els meus fills la miren un cop i un altre i potser sé que alguna cosa que se m'escapa deu ser la clau de l'èxit, però no lamento gens haver d'afirmar que si se suprimís aquesta sèrie, no em sabri gens ni mica de greu-

    ResponElimina
  2. Això és com deia aquell anunci de la tònica de fa uns anys: si no t'agrada, és que l'has provada poc! Jejeje

    Ara seriosament, no ets l'únic que no els suporta. També hi ha gent que no ha pogut passar de la primera pàgina de "Cien años de soledad", i jo tampoc ho entenc. Res, que hi ha gustos per tot!

    ResponElimina
  3. Interessant... no coneixia els seus inicis... Si algun dia se t'acaben els temes (impossible!), o si en tens ganes, podries fer una crítica de Futurama, Family Guy i American Dad, trobo que també estan basant bé

    ResponElimina
  4. De moment no perilla pas que se m'acabin els temes; a vegades em sembla que com més sèries veig, més me'n falten per veure!

    De tota manera, crec que si he de parlar d'alguna altra sèrie d'animació serà de South Park, ja que n'he vist molts més capítols que de cap de les altres que esmentes (de fet American Dad no l'he vista mai).

    ResponElimina
  5. A mi tampoc m'ha agradat mai akesta serie, de fet no la tolero, potser es questió d'edat (em consta que a la gent dels 60 no ens agrada); el que sempre m'ha intrigat però, es perquè tot és de color groc, blau o rosa....segur que deu tenir alguna explicació..

    ResponElimina
  6. Doncs pel que sembla, el fet que els personatges siguin de color groc va ser per atraure l'atenció de la gent que feia zapping. Pel que fa al blau i al rosa, ni idea...

    ResponElimina