Encara no dos mesos després de la seva estrena, ja tenim la primera temporada de American Horror Story al sac (i ja ha estat renovada per a una segona). Podríem dir que Ryan Murphy i Brad Falchuk s’han superat a si mateixos i ens han portat una història encara més delirant i esbojarrada que la seva anterior creació, Nip/Tuck (que Déu n’hi do també).
La sèrie ens parla del matrimoni Harmon (en Ben i la Vivien) i de la seva filla Violet, que arriben a Los Angeles per començar una nova vida després que ella hagi patit un avortament i ell li hagi estat infidel amb una de les seves estudiants. Però la casa on van a viure (elegant i esgarrifosa alhora) amaga un passat de morts i violència, del qual sembla que la veïna del costat (la misteriosa Constance, interpretada per una excepcional Jessica Lange en el seu primer paper regular en una sèrie de televisió) coneix tots els detalls.
No es pot dir que American Horror Story sigui una proposta original, perquè de cases encantades (amb els seus soterranis i els seus fantasmes) n’hem vist un munt d’exemples, tant a la televisió com al cinema. Amb escenes que ens recorden inevitablement pel·lícules famoses, la sèrie agafa històries d’aquí i d’allà (assassins en sèrie, doctors embogits que fan experiments macabres, llegendes urbanes com la de l’assassí del mirall, fantasmes que no descansen en pau, ...), les ajunta totes en un mateix recipient, les passa pel turmix i ens ofereix un puré que no coneix límits ni barreres, que desafia les convencions del gènere, trenca motllos i va més enllà del que s’havia vist fins ara. És una delirant i caòtica barreja de terror (amb moments molt ben aconseguits), drama (a vegades tragèdia), violència (fins i tot entre fantasmes i humans), sexe (a vegades també entre fantasmes i humans) i humor (negre, per descomptat).
La sèrie és una bona aportació a un gènere com el terror, que no abunda massa en el món de la televisió. Això sí, s’ha d’agafar amb una mica de màniga ampla (molta, a vegades). No esperem massa lògica, ni massa continuïtat (què se n’ha fet del personatge de la cara cremada als últims episodis?), ni massa coherència. American Horror Story ens proposa un terrorífic viatge cap a l’anormalitat, la paranoia, l’esquizofrènia i la irrealitat més absoluta. Nosaltres hem de decidir si volem emprendre aquest viatge o no, però hem de saber què ens espera. No busqueu racionalitat, perquè no la trobareu. Deixeu-vos portar sense plantejar-vos el perquè d’això o d’allò. És l’única manera de gaudir plenament d’aquesta sèrie, quasi sempre excessiva, sovint tramposa, però també trepidant i entretinguda com poques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada