Si seguiu habitualment aquest bloc, sabreu que una de les meves sèries humorístiques preferides d’aquests últims anys ha estat la britànica The IT Crowd, protagonitzada per un parell de frikis experts en informàtica, però totalment incapaços de relacionar-se amb la resta de la humanitat. La seva peculiar vida al soterrani de l’empresa canvia quan els hi assignen una nova cap que és just el contrari: extravertida i sociable, però una ignorant total en el tema tecnològic.
The Big Bang Theory té un punt de partida similar: en Sheldon i en Leonard són dos físics que comparteixen pis i que veuen com la seva vida queda trasbalsada quan al pis de davant hi ve a viure la Penny, una atractiva cambrera amb aspiracions d’arribar a ser actriu. En Leonard sent una atracció immediata per la nouvinguda, però el problema és que la seva habilitat per relacionar-se amb el sexe contrari no és ni molt menys la mateixa que té si parlem de videojocs, pel·lícules de ciència ficció o còmics. Unes aficions que comparteix no només amb en Sheldon, sinó també amb en Howard (un enginyer aeroespacial jueu obsessionat amb les dones) i en Raj (un astrofísic hindú que és totalment incapaç de parlar amb una noia si abans no ha begut alcohol).
Les curioses personalitats dels quatre amics i companys de feina són totalment contràries a la de la Penny, que no comparteix en absolut les aficions dels seus nous coneguts, però que en canvi no té cap problema en el terreny de les relacions socials. Les situacions còmiques de la sèrie es basen sobretot en l’enorme contrast entre les maneres de ser i les rareses particulars de cadascun d’ells. En aquest aspecte destaca especialment en Sheldon, un geni amb un coeficient intel·lectual de 187 (cosa de la que presumeix habitualment, menyspreant els que l’envolten) però un absolut negat en qualsevol aspecte que impliqui relacionar-se amb els que l’envolten: no té cap mena de tacte ni empatia amb les persones, és incapaç de captar les ironies i els dobles sentits, i les seves paraules i actes acaben sent gairebé sempre inadequats, políticament incorrectes o directament ofensius. Tot això fa que els seus companys el trobin bastant insuportable, i jo com a espectador també. Això sí, s’ha de reconèixer que sovint té sortides francament brillants i molt divertides.
A diferència de The IT Crowd, que com la majoria de les sèries britàniques no s’allarga massa en el temps (25 episodis), The Big Bang Theory acaba d’estrenar la vuitena temporada. No puc opinar perquè tot just he acabat la primera, però pel que he pogut experimentar fins ara, les sèries que s’allarguen massa en el temps ho acaben pagant. No tinc clar si les contínues referències al món de la fantasia i la ciència ficció, els acudits sobre física i els constants xocs de personalitats entre els protagonistes tindran prou pes com per mantenir el meu interès durant tant temps. De moment, la veritat és que la trobo una sèrie divertida, entretinguda, amb diàlegs enginyosos i amb frases contundents, d’aquelles que te’n vas a dormir amb un somriure als llavis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada