Carlos, terrorista o revolucionari?

Que jo recordi, Crematorio ha estat (perquè s’ho mereix) l’única sèrie no americana o britànica de la qual hem parlat en aquest bloc. Avui hi tornarem perquè toca parlar de Carlos, una excel·lent mini sèrie francesa (no confondre amb la versió cinematogràfica del mateix nom) guanyadora de nombrosos premis com ara el Globus d’Or 2011.

Terror britànic

Sigui per prejudicis, sigui perquè així ha estat majoritàriament al llarg de la seva història, quan penso en una sèrie de la BBC sempre em venen al cap produccions de l’època victoriana, o de criats i senyors amb majordoms servicials i educadíssims, de l’estil de Downton Abbey (que curiosament no és de la BBC). Potser per desfer-se d’aquesta imatge, o potser perquè en realitat no és així, la cadena televisiva més famosa del Regne Unit es va atrevir l’any passat amb The Fades, un drama sobrenatural que va rebre no fa massa setmanes el premi BAFTA (el més prestigiós de les illes a nivell televisiu) com a millor sèrie dramàtica de l’any 2011.

Continua la lluita pel Tron de Ferro

S’ha acabat la segona temporada de Game of Thrones, i en el fons tot continua igual perquè les lluites per seure al Tron de Ferro continuen. Hi ha hagut una batalla (la de Blackwater Bay, a l’espectacular penúltim episodi) llargament esperada per alguns fans des que va començar la sèrie, però la guerra no ha acabat. Ni molt menys. L’últim episodi de la segona temporada no tanca cap trama, sinó que més aviat és un pont que ens condueix cap als esdeveniments que ens esperen a la tercera.

Vint anys de Frasier Crane

Per molt bé que ho faci Kelsey Grammer a Boss (que ho fa), per mi sempre serà el doctor Frasier Crane. La seva aparició a la tercera temporada de Cheers va ser tan celebrada que pràcticament ja no va deixar d’aparèixer en cap més episodi, i quan es va acabar la sèrie les aventures del divertit psiquiatre van continuar a Frasier, segurament l’spin-off més exitós de la història de la televisió (amb onze temporades en antena). En total, vint anys consecutius interpretant al mateix personatge, un autèntic rècord per a un actor americà en una sèrie de comèdia.

La vida segons en Louie

Si parlem d’humor incòmode, segurament els primers noms que ens venen al cap són els de Ricky Gervais i Larry David, però des de fa tres anys tenen un seriós competidor: Louis C.K., nom artístic de Louis Szekely, és el creador, productor, guionista, director i protagonista de Louie, una de les sèries més irreverents, àcides, transgressores i divertides dels últims temps.

Diners fàcils... o no

Si seguiu més o menys habitualment aquest bloc, ja sabreu que les sèries angleses hi són bastant presents (fins i tot tenen secció pròpia). Si hi ha una cosa que admiro especialment de les produccions televisives britàniques és que mai s’allarguen innecessàriament: si creuen que fan falta sis episodis per explicar la seva història, doncs allà es queden. Tant és que la sèrie hagi estat un èxit d’audiència, no hi ha qui els faci canviar d’opinió. Quants exemples tenim de sèries americanes que han començat molt bé, però han acabat estirant-se com un xiclet quan no era necessari?

Torna en Heisenberg

Nota: si us penseu que estic parlant del físic alemany, no cal que continueu llegint. I si sabeu que estic parlant de Breaking Bad, però no heu vist la quarta temporada, sapigueu que desvetllo detalls importants de la trama.

El proper 15 de juliol és la data que tots els aficionats de Breaking Bad tenim marcada en vermell al calendari. La cinquena i última temporada d’una de les millors sèries dels últims anys es dividirà en dues tandes de 8 episodis (la segona s’estrenarà l’estiu de l’any que ve).

La casa dels horrors

No, no m’estic referint a l’última paranoia de Ryan Murphy, sinó a un fet tristament més real. Amb aquest nom era coneguda la casa situada al número 25 de Cromwell Street, a Gloucester (Anglaterra). Aquí hi vivia en Fred West, un assassí en sèrie britànic que entre 1967 i 1987, amb l’ajuda de la seva dona Rosemary, va violar, torturar i assassinar com a mínim a 12 dones joves, algunes de les quals eren les seves pròpies filles. El setembre de l’any passat, la cadena ITV va decidir portar a la petita pantalla la seva esgarrifosa història, en una mini sèrie de dos episodis titulada Appropriate Adult*.

“The Wire”, per fi

Dins de les moltes assignatures pendents que tinc com a bon aficionat a les sèries, una de les principals era sens dubte The Wire (traduïda aquí com Bajo escucha), elogiada unànimement com una de les millors produccions televisives de la història. Això ha quedat solucionat, almenys en part, ara que he acabat de veure la primera temporada.

La màgia de “Game of Thrones”

Ben poca gent pot discutir que Game of Thrones és, ara mateix, la sèrie més espectacular que hi ha en antena a qualsevol cadena televisiva. Els paisatges, el vestuari, els diners que hi ha abocat HBO i el nivell de producció formen una sèrie senzillament enlluernadora. Però, què hi ha darrera de tota aquesta majestuositat visual? Si esgarrapem una mica, bona part d’aquest encant queda reduït.