Una altra tardor zombi

Ja fa mig any que ens vam acomiadar dels nostres amics zombis, però els mesos passen volant i ja els tornem a tenir aquí per compartir la tardor amb nosaltres. De fet, les tardors acompanyades de morts vivents s’estan convertint en un dels clàssics televisius d’aquests últims anys.

“Homeland” busca nous arguments

Arriba la tardor, i amb ella l’estrena de noves temporades de les nostres sèries favorites. Una de les millors de la temporada anterior va ser sens dubte Homeland (guardonada recentment amb els Emmys a millor sèrie dramàtica, millor actor i millor actriu), de la qual ja vam parlar fa uns mesos. Al final de la temporada passada vaig mostrar els meus dubtes pel que feia a la continuïtat de la sèrie, i la meva por a que si l’allargaven perdria l’interès. Vistos els dos primers episodis, però, cal dir que els guionistes de moment se n’estan sortint prou bé a l’hora de mantenir l’atenció.

El món rosa

No sé si serà perquè van ser dels primers que vaig veure a la meva vida, però el cas és que els dibuixos animats de La pantera rosa em continuen semblant absolutament genials. Fa unes setmanes, l’amo del meu bar habitual dels caps de setmana va tenir l’encertada idea de posar a la televisió del local uns DVD del simpàtic felí rosat, i és realment curiós veure com gent de totes les edats, fins i tot alguns que fa anys que han superat la cinquantena, es parteix de riure amb els seus brillantíssims gags.

L’autèntic Walter White

Imagineu-vos que un dia us trobeu malament, aneu a l’ambulatori i el metge que us atèn es diu Gregory House. O que un vespre, mirant les notícies, ens informen que han detingut a un mafiós anomenat Tony Soprano o que l’empresari de moda als EE.UU. és un magnat del petroli que es diu J.R. Ewing. No sembla possible, oi? Doncs fa pocs dies sortia a la llum una notícia bastant semblant.

Els aficionats de Breaking Bad estem de sobra familiaritzats amb en Walter White, professor de química i malalt de càncer que decideix dedicar-se a fabricar i vendre droga (concretament metamfetamina) per intentar deixar a la seva família una quantitat de diners amb la que puguin continuar vivint còmodament quan ell no hi sigui. Doncs bé, resulta que a la vida real hi ha un Walter White de 55 anys que és el fugitiu més buscat del comtat de Tuscaloosa (Alabama) perquè el gener d’enguany va trencar la llibertat condicional que li havien concedit el 2010 després d’haver-lo condemnat... per fabricar i traficar amb metamfetamina!

Breaking Bad no està inspirada en la història del Walter White real, però una vegada més la realitat supera a la ficció. O com a mínim, la iguala.

Walter fictici, Walter real

Carlos, terrorista o revolucionari?

Que jo recordi, Crematorio ha estat (perquè s’ho mereix) l’única sèrie no americana o britànica de la qual hem parlat en aquest bloc. Avui hi tornarem perquè toca parlar de Carlos, una excel·lent mini sèrie francesa (no confondre amb la versió cinematogràfica del mateix nom) guanyadora de nombrosos premis com ara el Globus d’Or 2011.

Terror britànic

Sigui per prejudicis, sigui perquè així ha estat majoritàriament al llarg de la seva història, quan penso en una sèrie de la BBC sempre em venen al cap produccions de l’època victoriana, o de criats i senyors amb majordoms servicials i educadíssims, de l’estil de Downton Abbey (que curiosament no és de la BBC). Potser per desfer-se d’aquesta imatge, o potser perquè en realitat no és així, la cadena televisiva més famosa del Regne Unit es va atrevir l’any passat amb The Fades, un drama sobrenatural que va rebre no fa massa setmanes el premi BAFTA (el més prestigiós de les illes a nivell televisiu) com a millor sèrie dramàtica de l’any 2011.

Continua la lluita pel Tron de Ferro

S’ha acabat la segona temporada de Game of Thrones, i en el fons tot continua igual perquè les lluites per seure al Tron de Ferro continuen. Hi ha hagut una batalla (la de Blackwater Bay, a l’espectacular penúltim episodi) llargament esperada per alguns fans des que va començar la sèrie, però la guerra no ha acabat. Ni molt menys. L’últim episodi de la segona temporada no tanca cap trama, sinó que més aviat és un pont que ens condueix cap als esdeveniments que ens esperen a la tercera.

Vint anys de Frasier Crane

Per molt bé que ho faci Kelsey Grammer a Boss (que ho fa), per mi sempre serà el doctor Frasier Crane. La seva aparició a la tercera temporada de Cheers va ser tan celebrada que pràcticament ja no va deixar d’aparèixer en cap més episodi, i quan es va acabar la sèrie les aventures del divertit psiquiatre van continuar a Frasier, segurament l’spin-off més exitós de la història de la televisió (amb onze temporades en antena). En total, vint anys consecutius interpretant al mateix personatge, un autèntic rècord per a un actor americà en una sèrie de comèdia.

La vida segons en Louie

Si parlem d’humor incòmode, segurament els primers noms que ens venen al cap són els de Ricky Gervais i Larry David, però des de fa tres anys tenen un seriós competidor: Louis C.K., nom artístic de Louis Szekely, és el creador, productor, guionista, director i protagonista de Louie, una de les sèries més irreverents, àcides, transgressores i divertides dels últims temps.

Diners fàcils... o no

Si seguiu més o menys habitualment aquest bloc, ja sabreu que les sèries angleses hi són bastant presents (fins i tot tenen secció pròpia). Si hi ha una cosa que admiro especialment de les produccions televisives britàniques és que mai s’allarguen innecessàriament: si creuen que fan falta sis episodis per explicar la seva història, doncs allà es queden. Tant és que la sèrie hagi estat un èxit d’audiència, no hi ha qui els faci canviar d’opinió. Quants exemples tenim de sèries americanes que han començat molt bé, però han acabat estirant-se com un xiclet quan no era necessari?