Un cowboy al segle XXI

Imagineu-vos a un agent de la llei que porta temps intentant tancar a la presó a un delinqüent del qual té sospites fonamentades que ha comès un delicte greu, però no pot fer-ho perquè li calen proves, com ara un testimoni directe dels fets. Quan li sembla que l’ha trobat, el testimoni li diu que ell no va veure res; tot i així, li suggereix a l’agent que per uns quants diners dirà el que vulgui al judici. L’agent se’n va, decebut, i quan ha caminat uns metres es tomba cap al testimoni i li diu: “Jo no sóc aquest tipus d’home”.

“Black Mirror”... black future? (3/3)

Arribem a l’últim episodi de la segona temporada de Black Mirror, segurament el més fluix dels tres però que, com passa amb les produccions de Charlie Brooker, sempre hi ha aspectes que val la pena comentar.

En Tony Soprano no ha mort

Abans d’ahir, un missatge al mòbil d’un amic m’acompanyava el sentiment només de llevar-me. La meva primera impressió va ser que es referia a la final de la lliga de bàsquet, que el Barça havia perdut el dia anterior davant del Madrid, i li vaig demanar si es referia a això. La seva resposta em va deixar glaçat: en James Gandolfini s’havia mort d’un atac de cor.

“Black Mirror”... black future? (2/3)

Amb una mica de retard sobre la data prevista, i després d’haver analitzat el primer episodi de la segona temporada de Black Mirror, avui toca parlar del segon. Com passava amb el primer, aquest també té molts aspectes a comentar i analitzar.

Karma positiu

Sovint tinc la sensació que centro massa el meu temps televisiu en mirar sèries dramàtiques, mafioses, thrillers, intrigues polítiques, etc., i que cada cop més (sense cap motiu) estic abandonant les comèdies que tant bones estones m’havien fet passar anys enrere. Potser per això, o perquè l’altre dia fent zapping vaig veure que a la cadena Neox (crec recordar) encara la fan, avui m’he recordat de My Name Is Earl.

“Black Mirror”... black future? (1/3)

Fa unes setmanes anunciàvem el seu retorn i ara ja fa uns dies que la segona temporada de Black Mirror és història. Tres episodis amb el denominador comú de la tecnologia, del seu ús i abús, i de la influència que té (i que pot arribar a tenir) en les nostres vides. Com que un anàlisi conjunt dels tres episodis donaria com a resultat un article massa llarg, m’estimo més parlar de cada un individualment, ja que a més tots tenen aspectes prou interessants a analitzar. Som-hi!

Primer Ministre Gabriel Byrne

No hi ha dubte que les sèries ambientades en el món de la política han ocupat des de sempre un lloc destacat en aquest àmbit de l’entreteniment. Ja sigui en forma de sàtira (amb la inoblidable Sí, ministre) o seriosa (The West Wing -una de les meves assignatures pendents- o la més recent Boss serien dos dels millors exemples), el món televisiu s’ha fet ressò dels embolics, corrupteles i punts foscos del món polític, així com de les seves connexions amb grups empresarials que són, en realitat, els qui remenen les cireres.

Els vius són pitjors que els morts

La tercera temporada de The Walking Dead ja és història, i s’acomiada amb un regust agredolç. Per mi no hi ha cap dubte que ha estat fins ara el millor lliurament de la sèrie, amb episodis espectaculars i trepidants, però per altra banda l’episodi final (a diferència del que havia passat fins ara) m’ha deixat una mica fred, especialment si tenim en compte les grans expectatives que prometia l’enfrontament entre en Rick i el Governador.

Napoleó, Kubrick i Spielberg

És ben conegut que Stanley Kubrick era una persona extremadament perfeccionista. Diuen que quan marxava de casa per anar a algun rodatge, deixava a la seva família una llista amb més de quaranta instruccions sobre com cuidar els gats mentre ell no hi fos. I en l’aspecte professional, són molt recordades les nombroses vegades que feia repetir escenes en el rodatge de les seves pel·lícules (més de tres setmanes per rodar la seqüència de la taula de billar a Eyes Wide Shut, o trenta-sis repeticions de la conversa de Jack Nicholson amb el cambrer fantasma a El resplandor, entre moltes altres).

Un mafiós americà a Noruega

Si us agrada la música de Bruce Springsteen, probablement us haureu fixat en el guitarrista que l’acompanya habitualment, un paio amb cara de malparit simpàtic, una mica geperut i amb un mocador permanentment cobrint-li el cap. Si a més sou bons aficionats a les sèries de televisió (i si esteu llegint això cal suposar que així és), segur que recordeu que el guitarrista de la famosa E Street Band és, a més, l’actor que va donar vida al violent però entranyable mafiós Silvio Dante a The Sopranos, per mi la millor sèrie de la història. Moltes vegades penso que l’Steven Van Zandt deu ser un dels homes més feliços del món, perquè és un d’aquells casos que han aconseguit que les seves aficions siguin les seves professions. I tot i que va manifestar que després de participar en aquella obra mestra ja no volia fer més d’actor, s’ha tornat a convertir en mafiós per a una coproducció entre Noruega i Estats Units anomenada Lilyhammer.