“Homeland” abans d’hora

Tot i que en teoria la tercera temporada de Homeland no comença fins el proper 29 de setembre, avui fa exactament una setmana que ja corria per Internet el primer episodi. Algun espavilat ha burlat els sistemes de seguretat? Tàctica comercial de la cadena Showtime per promocionar la nova tongada d’episodis? (recordem que amb Dexter -de la mateixa cadena- ja va passar el mateix). No volem ser malpensats, però recordem que el proper dia 22 es lliuren els Emmy, i a la sèrie no li anirà malament que se’n torni a parlar.

Només ho diré una vegada: mireu “'Allo 'Allo!”

És bastant habitual que als aficionats a les sèries ens demanin sobre les nostres preferències, sobre quines considerem que han estat les produccions que més ens han marcat al llarg de la nostra història com a telespectadors. I si miro enrere, m’adono que la gran majoria les vaig descobrir gràcies a TV3 (les coses com són) i eren comèdies britàniques. És impossible no recordar les estones passades mirant Els joves, Hotel Fawlty, L’escurçó negre, o la que avui ens ocupa: 'Allo 'Allo!

“Breaking Bad” s’acaba

“Totes les coses dolentes s’acaben”. Això és el que diu el pòster promocional de l’última tongada de vuit episodis de Breaking Bad, que es va estrenar diumenge passat als Estats Units amb un enorme èxit d’audiència (el doble de la que tenia fins ara). Una de les millors sèries dels últims anys arriba a la seva fi, i els petits flashforwards que hem pogut veure fins ara (en el primer episodi de la cinquena temporada i en aquest novè que s’acaba d’estrenar) no semblen augurar un final massa feliç per a en Walter White...

Hannibal Lecter arriba a la televisió

Sempre he pensat que Hannibal Lecter és un dels personatges de ficció més atractius de la història. Un prestigiós psiquiatre educat, tremendament intel·ligent, amb un bon gust exquisit en el vestir i el menjar... però també un assassí en sèrie despietat, i a sobre caníbal. Molts el vam descobrir per primera vegada a la pel·lícula El silenci dels anyells, però el mèrit de la seva creació se l’ha d’endur l’escriptor Thomas Harris i la seva sèrie de novel·les sobre el personatge, que es va iniciar l’any 1981 amb Red Dragon.

Els penúltims episodis de “Game of Thrones”

Els seguidors de sèries de televisió estem més que acostumats que l’últim episodi de cada temporada acabi amb el que en anglès s’anomena un cliffhanger, és a dir, una escena que ens deixa amb ganes de continuar veient la sèrie quan aquesta torna a començar al cap d’uns mesos. Game of Thrones, en canvi, s’ha acostumat a avançar aquest moment al penúltim episodi i, en canvi, a oferir-nos un últim lliurament molt més tebi que el seu immediat predecessor.

Un cowboy al segle XXI

Imagineu-vos a un agent de la llei que porta temps intentant tancar a la presó a un delinqüent del qual té sospites fonamentades que ha comès un delicte greu, però no pot fer-ho perquè li calen proves, com ara un testimoni directe dels fets. Quan li sembla que l’ha trobat, el testimoni li diu que ell no va veure res; tot i així, li suggereix a l’agent que per uns quants diners dirà el que vulgui al judici. L’agent se’n va, decebut, i quan ha caminat uns metres es tomba cap al testimoni i li diu: “Jo no sóc aquest tipus d’home”.

“Black Mirror”... black future? (3/3)

Arribem a l’últim episodi de la segona temporada de Black Mirror, segurament el més fluix dels tres però que, com passa amb les produccions de Charlie Brooker, sempre hi ha aspectes que val la pena comentar.

En Tony Soprano no ha mort

Abans d’ahir, un missatge al mòbil d’un amic m’acompanyava el sentiment només de llevar-me. La meva primera impressió va ser que es referia a la final de la lliga de bàsquet, que el Barça havia perdut el dia anterior davant del Madrid, i li vaig demanar si es referia a això. La seva resposta em va deixar glaçat: en James Gandolfini s’havia mort d’un atac de cor.

“Black Mirror”... black future? (2/3)

Amb una mica de retard sobre la data prevista, i després d’haver analitzat el primer episodi de la segona temporada de Black Mirror, avui toca parlar del segon. Com passava amb el primer, aquest també té molts aspectes a comentar i analitzar.

Karma positiu

Sovint tinc la sensació que centro massa el meu temps televisiu en mirar sèries dramàtiques, mafioses, thrillers, intrigues polítiques, etc., i que cada cop més (sense cap motiu) estic abandonant les comèdies que tant bones estones m’havien fet passar anys enrere. Potser per això, o perquè l’altre dia fent zapping vaig veure que a la cadena Neox (crec recordar) encara la fan, avui m’he recordat de My Name Is Earl.