Resum seriòfil del 2013

Un altre any que s’acaba i, com sempre en aquestes dates, arriba el moment de fer un resum televisiu (totalment personal) de les sèries que he pogut veure i comentar aquest 2013. Estan llistades sense cap preferència, només ordenades alfabèticament, i si feu clic al títol podreu veure l’article sencer. Som-hi!

Band of Brothers: la història real de la “Easy” Company, un destacament de paracaigudistes nord-americans que va lluitar a Europa durant la II Guerra Mundial. Ambientació perfecta, fidel reproducció dels escenaris on es van desenvolupar les batalles reals, impecables interpretacions... Una obra mestra absoluta de la televisió.

Herois anònims

Fa uns dies vaig parlar de la mini sèrie alemanya Unsere Mütter, unsere Väter, i això em va fer recordar que, per la meva mala memòria o per manca de temps, encara tenia pendent l’article del referent indiscutible de les mini sèries bèl·liques. Quan l’any 1998 Steven Spielberg i Tom Hanks van dirigir i protagonitzar Salvar al soldat Ryan es van quedar amb ganes d’explicar més coses sobre la II Guerra Mundial, i tres anys més tard es van convertir en productors executius d’una de les millors obres que ha donat mai la televisió: Band of Brothers (estrenada aquí com Hermanos de sangre).

Deadwood, ciutat sense llei

Van passant els anys i les sèries, i m’adono que sovint (ja sigui perquè no hi puc dedicar tot el temps que voldria, o perquè potser estic massa pendent de les novetats) no dedico prou temps als clàssics, a aquelles produccions que tant la crítica com el públic consideren imprescindibles. Com que normalment segueixo dues o tres sèries a la vegada i amb certa regularitat, he decidit que a partir d’ara com a mínim una sigui de les considerades “grans”. I sens dubte, Deadwood n’és un bon exemple.

Ni t’acostis a Harlan

Hi ha sèries que, malgrat que no poden ser considerades de les absolutament “grans”, sí que tenen una qualitat per sobre de la mitjana i que fan que sigui un autèntic plaer mirar-les. I si a sobre demostren una evolució i un creixement episodi rere episodi, millor que millor. Justified seria un bon exemple de tot això que expliquem.

On és la Jessica Hyde?

Tot i que no em considero ni molt menys un maniàtic de les conspiracions, sí que m’agrada veure pel·lícules o sèries de TV amb aquesta temàtica. Les històries de periodistes o investigadors aficionats que comencen estirant un petit fil i s’acaben trobant amb una conspiració a gran escala que arriba a les altes esferes, amb organitzacions secretes que influeixen en el destí de tots nosaltres, sempre m’han semblat tan fascinants com, alhora, intrigants.

Pares i mares de la guerra

Els seguidors habituals d’aquest bloc sabeu de sobres que les produccions anglosaxones (siguin americanes o britàniques) tenen un protagonisme destacadíssim, ja sigui per la seva qualitat o per una simple qüestió matemàtica, ja que són els que més en creen. De tota manera, quan val la pena també procurem estar al cas de les creacions d’altres països, com ara França, Argentina o fins i tot Espanya. O com avui, que m’agradaria recomanar una mini sèrie alemanya que explora una mica el fosc passat d’aquesta nació, sense massa profunditat però sí amb un resultat final bastant satisfactori.

Els primers passos d’Hannibal Lecter

(Si no sabeu a què es dedica l’Hannibal Lecter a més de fer de psiquiatre, no continueu llegint)

Fa unes setmanes parlava de l’estrena d’Hannibal, la sèrie basada en el personatge d’Hannibal Lecter que es va fer mundialment famós arran de l’estrena de la pel·lícula El silenci dels anyells, basada al seu torn en la novel·la de Thomas Harris. Com deia en aquella ocasió, el personatge sempre m’ha semblat fascinant: un psiquiatre brillant, extremadament intel·ligent, educat i amb un gust exquisit pel vestir i el menjar, però alhora un despietat assassí en sèrie que, a més, es menja a les seves víctimes (molt ben cuinades, això sí).

L’adéu d’en Heisenberg

S’ha acabat Breaking Bad. La sola pronunciació d’aquesta frase deixa entre els aficionats a les sèries una sensació com si ens faltés alguna cosa, una mena de buidor i de sentiment de manca, un pressentiment que mai tornarem a veure res igual. Han estat cinc temporades, seixanta-dos episodis, gairebé sis anys gaudint de moltes de les millors estones que recordo haver passat davant d’un televisor, i una tanda final d’episodis que ha posat la tensió dramàtica a uns nivells que poques vegades s’han vist a la petita pantalla.

Robert de Niro substitueix James Gandolfini

Fa unes setmanes, els aficionats a les sèries de TV en general i a The Sopranos en particular ens despertàvem amb la inesperada notícia de la mort d’en James Gandolfini, inoblidable intèrpret de l’immortal Tony Soprano en una de les millors sèries (per mi, la millor) que ha donat mai la indústria televisiva.

“Homeland” abans d’hora

Tot i que en teoria la tercera temporada de Homeland no comença fins el proper 29 de setembre, avui fa exactament una setmana que ja corria per Internet el primer episodi. Algun espavilat ha burlat els sistemes de seguretat? Tàctica comercial de la cadena Showtime per promocionar la nova tongada d’episodis? (recordem que amb Dexter -de la mateixa cadena- ja va passar el mateix). No volem ser malpensats, però recordem que el proper dia 22 es lliuren els Emmy, i a la sèrie no li anirà malament que se’n torni a parlar.