L’altre David Duchovny

Un home d’uns quaranta anys, amb barba de tres dies i ulleres de sol, aparca un Porsche davant d’una església. Entra cap a dins, i aprofitant que està sol dirigeix unes paraules al Sant Crist: és un escriptor que degut a una crisi personal és incapaç de fer la seva feina, i malgrat no ser creient, “en èpoques desesperades, calen mesures desesperades”. De sobte, per un costat de l’altar apareix una monja rossa i espectacular que li suggereix que la millor solució als seus problemes pot ser una bona sessió de sexe oral. L’home, malgrat una certa reticència inicial, acaba acceptant... i aleshores ens adonem que tot ha estat un somni, però això sí, la “monja” és al seu costat i li ofereix el mateix remei pel seu malson. L’home, però, ha de marxar corrents quan arriba l’enfurismat marit de la jove, que li acaba trencant un far del cotxe d’un cop de bat de beisbol.

El pes del passat

L’indiscutible domini de les sèries anglosaxones en el panorama televisiu fa que veure una sèrie que tingui un origen diferent es pugui considerar pràcticament un fet excepcional. De tant en tant m’agrada veure què es fa en altres països, i en el bloc hi trobem uns quants exemples. Mai fins ara, però, havia vist una sèrie asiàtica com la que ara ens ocupa.

Resum seriòfil del 2015

Sempre que s’acaba un any és habitual veure les típiques llistes de “el millor i el pitjor”. Jo per aquestes dates també acostumo a fer una llista, però no de preferències sinó simplement un recull, ordenat alfabèticament, de les sèries que he pogut veure i comentar en el bloc durant l’any (si feu clic al títol podreu veure l’article corresponent). Endavant doncs!

La matança de Sioux Falls

Si heu vist la primera temporada de Fargo, potser recordareu una escena en la qual en Lou Solverson (l’amo del restaurant) parla amb la seva filla (la Molly, l’agent de policia protagonista) sobre el cas que està investigant, i li diu que no recordava res igual des de 1979, una època en la que ell mateix era policia i es va encarregar d’un cas tan bèstia que, si amuntegaves els cadàvers, arribaven fins a una alçada de dos pisos.

Hollywood Style

La vida privada dels actors de cinema, i especialment els diners, la fama, l’atractiu físic i la sensació que la seva vida és una festa contínua, provoca en molts humans una atracció irresistible que fa que se’ls consideri uns éssers especialment afortunats. Molts d’aquests actors, especialment els més joves, viuen envoltats d’una sèrie de persones (sovint amics de tota la vida) que els segueixen allà on van, viuen amb ells i els hi fan petites tasques quotidianes, com ara portar-los en cotxe, fer-los la bugada i el menjar, etc. D’aquesta manera, l’estrella té persones de confiança al seu voltant (i així s’assegura que no actuen per interès), i a la vegada aquestes també gaudeixen dels luxes que comporta l’estil de vida del seu amic. Un tracte, en definitiva, on tothom hi surt guanyant.

El tsar de la cocaïna

Sempre m’havia estranyat que no existís una sèrie com Déu mana sobre Pablo Escobar (el serial colombià El patrón del mal no entraria dins d’aquesta categoria), sens dubte el narcotraficant més famós de la història, un personatge gairebé mitològic i una figura fascinant, si és que es pot qualificar amb aquest adjectiu a algú amb aquesta “feina”. Aquesta mancança s’ha vist resolta per fi gràcies a Narcos, una de les últimes produccions de la puixant plataforma Netflix.

Escac al sistema

En el món de la televisió, com en la vida mateixa, a vegades et trobes amb sorpreses gairebé inexplicables. Si algú ens hagués dit que una sèrie creada per un canal semidesconegut com USA Network, semiprotagonitzada per un actor com Christian Slater (que acumula fracàs rere fracàs) i creada per un semidebutant com Sam Esmail, seria una de les produccions més destacades dels últims mesos, segurament no ens ho haguéssim cregut. I malgrat això, Mr. Robot ho ha aconseguit.

La davallada de “True Detective”

Era d’esperar que després de l’èxit de la primera temporada de True Detective les expectatives estiguessin a dalt de tot en el moment de l’estrena de la segona. Les coses, però, van començar a torçar-se ja abans de començar quan vam saber que el director i el guionista (Cary Fukunaga i Nic Pizzolatto) s’havien barallat, i que els nous episodis els dirigirien diferents persones en comptes d’una sola. No sabem fins a quin punt això ha influït en el resultat final, però el que sí està clar és que no ha estat ni molt menys tan satisfactori.

La dura vida del secundari

Si seguiu més o menys habitualment aquest bloc, m’haureu sentit a parlar més d’una vegada del còmic britànic Ricky Gervais, per mi un dels guionistes i creadors més destacats dels últims anys. Per algun motiu que ara no puc recordar, m’adono que no he parlat mai de Extras, la sèrie que va crear després de la seva obra mestra The Office i abans de la també molt destacable Life’s Too Short. Ara és el moment de reparar aquest oblit.

Ara sí que arriba l’hivern

La cinquena temporada de Game of Thrones ja és història i s’acaba amb sensacions contradictòries. Durant set dels deu episodis, la sèrie ha intentat mantenir l’interès amb trames secundàries més aviat avorrides, com ara les aventures de l’Arya Stark a la casa del Déu de les Múltiples Cares o les desventures de la seva germana gran i del seu forçat matrimoni amb el sàdic, torturador i violador (i bastard reconvertit en fill legítim) Ramsay Bolton. Això per no parlar del continu vagar pels boscos de la gegantina Brienne i el seu escuder, o de l’estèril subtrama del viatge d’en Jaime Lannister a Dorne per anar a buscar la seva neboda/filla (un personatge sense cap suc, del qual ens havíem oblidat del tot).