Retorn als 80

Ja fa temps que s’observa una certa tendència a la nostàlgia, a recordar temps passats i les característiques que els van fer memorables. Només cal veure l’èxit que han tingut iniciatives com Yo fui a EGB (amb 3 llibres, un joc de taula, una pàgina web, un bloc i una activa presència a les xarxes socials) i altres de similars que han sortit posteriorment. Em pensava que aquest era un fenomen limitat al territori ibèric, però com gairebé sempre estava equivocat i va molt més enllà. Un clar exemple és Stranger Things, la darrera producció de la plataforma online Netflix.

Vents d’hivern

No sembla que faci tant temps des que va començar la sisena temporada de Game of Thrones, però el fet és que ja s’ha acabat i encara ens estem refent de les emocions viscudes en els últims dos episodis, tan intenses i variades que potser ens oblidarem que en la resta de la temporada hi ha hagut força palla i altres aspectes ni molt menys tan destacables.

Experiència gèlida

Després d’haver vist fa unes setmanes la pel·lícula The Girlfriend Experience (la primera experiència de la Sasha Grey fora del món del porno), ara n’he pogut veure la seva versió televisiva, que comparteix el mateix nom i en la qual repeteix Steven Soderbergh, director del film i productor executiu de la sèrie. I la veritat és que les sensacions, tot i ser més bones que amb la pel·lícula, tampoc han acabat de ser del tot satisfactòries.

Una línia molt difusa

Ni jo mateix m’ho acabo de creure, però el cert és que repassant les sèries que vaig veure l’any passat no hi ha cap mini sèrie britànica, segurament per primera vegada des que vaig començar a escriure aquest bloc. La veritat és que no ho entenc, perquè sóc molt aficionat a aquest format de pocs episodis que expliquen una història amb principi i final, sense allargar-la innecessàriament. I això, els britànics ho fan com ningú.

Girona de gel i foc

A hores d’ara, dubto que hi hagi cap aficionat de Game of Thrones que desconegui que la sisena temporada de la sèrie (estrenada aquest passat diumenge als EE.UU.) s’ha rodat parcialment a Girona. Amb motiu d’aquest fet extraordinari per a la ciutat, l’Ajuntament estarà decorat durant tota la setmana inspirant-se en els diferents regnes que composen els escenaris de la sèrie, des del famós mur de gel a l'entrada fins a la decoració amb foc de la plaça del Pallol.

Benvinguts a Twin Peaks

Ara fa una mica més d’un quart de segle, bona part dels telespectadors nord-americans vivien obsessionats amb una pregunta: qui ha matat la Laura Palmer? I la responsable d’aquesta obsessió no era una altra que Twin Peaks, una de les sèries més influents de la història i que, diuen, tornarà amb nous episodis l’any que ve (potser per això m’he decidit finalment a veure-la).

L’altre David Duchovny

Un home d’uns quaranta anys, amb barba de tres dies i ulleres de sol, aparca un Porsche davant d’una església. Entra cap a dins, i aprofitant que està sol dirigeix unes paraules al Sant Crist: és un escriptor que degut a una crisi personal és incapaç de fer la seva feina, i malgrat no ser creient, “en èpoques desesperades, calen mesures desesperades”. De sobte, per un costat de l’altar apareix una monja rossa i espectacular que li suggereix que la millor solució als seus problemes pot ser una bona sessió de sexe oral. L’home, malgrat una certa reticència inicial, acaba acceptant... i aleshores ens adonem que tot ha estat un somni, però això sí, la “monja” és al seu costat i li ofereix el mateix remei pel seu malson. L’home, però, ha de marxar corrents quan arriba l’enfurismat marit de la jove, que li acaba trencant un far del cotxe d’un cop de bat de beisbol.

El pes del passat

L’indiscutible domini de les sèries anglosaxones en el panorama televisiu fa que veure una sèrie que tingui un origen diferent es pugui considerar pràcticament un fet excepcional. De tant en tant m’agrada veure què es fa en altres països, i en el bloc hi trobem uns quants exemples. Mai fins ara, però, havia vist una sèrie asiàtica com la que ara ens ocupa.

Resum seriòfil del 2015

Sempre que s’acaba un any és habitual veure les típiques llistes de “el millor i el pitjor”. Jo per aquestes dates també acostumo a fer una llista, però no de preferències sinó simplement un recull, ordenat alfabèticament, de les sèries que he pogut veure i comentar en el bloc durant l’any (si feu clic al títol podreu veure l’article corresponent). Endavant doncs!

La matança de Sioux Falls

Si heu vist la primera temporada de Fargo, potser recordareu una escena en la qual en Lou Solverson (l’amo del restaurant) parla amb la seva filla (la Molly, l’agent de policia protagonista) sobre el cas que està investigant, i li diu que no recordava res igual des de 1979, una època en la que ell mateix era policia i es va encarregar d’un cas tan bèstia que, si amuntegaves els cadàvers, arribaven fins a una alçada de dos pisos.