L’hotel dels embolics

"Un client satisfet! L'hauríem de dissecar"
(Basil Fawlty)

Segur que tots ens hem trobat alguna vegada amb un cambrer mal educat, o amb un encarregat d’hotel al qual un parell de lliçons de paciència no li haurien anat del tot malament. Això si més no és el que li va passar al genial còmic britànic John Cleese el mes de maig de 1970, mentre es trobava rodant exteriors al sud-oest d’Anglaterra junt amb la resta dels Monty Python. Només direm que tenien previst passar dues setmanes a l’hotel i finalment només s’hi van quedar una nit, tot gràcies a la “simpatia” de l’amo de l’establiment, un tal Donald Sinclair, que els hi va fer l’estada insuportable. Un cop acabat el rodatge amb els Python, Cleese i la seva muller en aquella època, Connie Booth (que després seria cocreadora, coguionista i coprotagonista de la sèrie), es van quedar uns dies més perquè Cleese va quedar fascinat amb el comportament d’aquell personatge, al qual va definir posteriorment com “l’home més meravellosament groller que he conegut mai”. I com són les coses, aquesta coneixença li va servir per crear una de les sèries més divertides de la història: Fawlty Towers (o Hotel Fawlty, tal com la vam descobrir els telespectadors catalans).

Quin (mal) geni!

"La humanitat està sobrevalorada"
(Dr. Gregory House)

Què us estimeu més, un metge que us agafi la mà mentre us moriu o un que us ignori mentre milloreu? Aquesta mateixa pregunta li fa el Dr. Gregory House (Hugh Laurie) a un pacient, i serveix perfectament de presentació per a un personatge com n’hem vist pocs a la televisió. El doctor en qüestió és un tipus irreverent, políticament incorrecte, egocèntric, mal educat, antisocial, desconfiat... però un geni absolut en la seva professió. Com a diagnosticador no té rival, i a més li encanten els desafiaments mèdics que se li presenten (complicadíssims sempre: no espereu veure mai ningú amb una simple grip). De fet, es podria dir que li interessa molt més la malaltia que no pas els pacients, als quals evita sempre que pot perquè està convençut que sempre menteixen sobre els seus símptomes. Ell, per la seva banda, fa anys que pateix dolors terribles a la cama dreta per una errada mèdica que va provocar que li haguessin d'extirpar el quàdriceps; per anar tirant consumeix calmants de manera indiscriminada i s’ajuda d’un bastó per caminar. Aquest dolor físic constant no ajuda gaire a millorar-li el seu etern mal humor.

Inevitablement, aquesta personalitat tan especial fa que el personatge es guanyi tantes simpaties com odis. Et cura, però t’insulta. Li trencaries la cara, però no pots deixar d’admirar-lo perquè és capaç de fer diagnòstics que ningú més pot fer. El denunciaries per les coses que et diu, però potser és l’únic que serà capaç de trobar una cura pel teu fill moribund. Ens fascina i ens repugna al mateix temps. És un geni, i com tots els genis és i serà sempre un solitari. Quants capítols no hem vist acabar amb una imatge d'ell, tot sol a casa seva un cop finalitzada la jornada?


La seva genialitat no només li prové del seu infal·lible instint, sinó també de la seva capacitat de deducció, que fa que tot sovint segueixi mètodes gairebé més propis d’un detectiu que no pas d’un metge. De fet, és bastant habitual que enviï algun dels seus ajudants a casa del pacient per tal d’investigar les possibles causes de la seva malaltia. David Shore (el creador de la sèrie) ha admès que el personatge de House està inspirat en Sherlock Holmes, especialment pel que fa al consum de drogues i al desig (i capacitat) de resoldre el que sembla impossible. No deixa de ser curiós que Sir Arthur Conan Doyle, el creador del personatge de Sherlock Holmes, es basés al seu torn en un tal Dr. Bell que va conèixer mentre estudiava medicina (i l’especialitat del qual era... la diagnosi!). Aquí s’ha de reconèixer el mèrit dels guionistes, perquè fer quadrar les semblances entre la medicina i la recerca detectivesca no és fàcil, i ho han resolt de manera magistral amb l’ajuda de metges i especialistes que exerceixen d'assessors de la sèrie.

24 hores per salvar el món

"Sense el temps, el món perdria l'angoixa
de l'espera i el consol de l'esperança."
(Antonio Machado, poeta espanyol)

Una perillosa organització terrorista planeja atacar els Estats Units i només hi ha un home que ho pot impedir. No importa que aquí sigui un tal Jack Bauer, també podria ser qualsevol personatge interpretat per Stallone, Schwarzenegger o Seagal. Sabem de sobres que passi el que passi no morirà mai, i que per més difícils que se li posin les coses ho acabarà resolent tot. Us sona aquest argument? No és un prodigi d’originalitat, oi? Aleshores, com és possible que a partir d’una premissa que hem vist milers de vegades s’hagi pogut crear una de les millors sèries de la història de la TV? La resposta no és fàcil perquè els motius són múltiples i variats, però en la meva opinió n’hi ha un per sobre de tots: els guionistes disposen, cada temporada, de 24 episodis per explicar la història. Això els permet aprofundir en els personatges, crear múltiples trames paral·leles, embolicar-ho tot de mala manera fins que sembla que no hi ha solució possible, i finalment resoldre-ho tot plegat i deixar-nos en un estat de shock absolut. Si la mateixa història la veiéssim al cinema duraria com a molt un parell d'hores, i segur que sortiríem de la sala pensant que allò ja ho hem vist abans. En canvi, després de veure una temporada sencera de 24 la sensació és que hem vist un producte perfectament explicat, sincronitzat, i fins i tot... original.

A la brillantor dels guions s'hi ha d'afegir un altre ingredient absolutament clau per entendre l’èxit d’aquesta sèrie (i segurament el seu principal encert): el fet que està filmada a temps real. Com ja hem dit, cada temporada està compresa per 24 episodis d’una hora de durada, i aquest temps és el mateix que experimenten els personatges de la sèrie. Cada episodi comença a una hora del dia en punt i acaba exactament una hora després, amb la qual cosa cadascuna de les temporades explica un dia (i només un) de la vida dels protagonistes. El rellotge que apareix regularment ens recorda el pas dels minuts, i això és molt important perquè les trames estan plenes d’ultimàtums i d’hores límit: imaginem-nos que sabem que una bomba ha d’esclatar a les 4 de la tarda; a mesura que s’acosta aquesta hora no podrem evitar que augmenti la nostra angoixa, paral·lelament a la dels protagonistes. Si a això hi afegim el fet que Bauer ha de prendre constantment decisions vitals i extremes amb molt pocs segons de marge, difícilment trobarem cap altra sèrie on es pateixi tant com en aquesta, i a mesura que ens acostem als episodis finals la tensió augmenta fins a límits insospitats.

El preu de l’ambició

"Et penedeixes del que hem fet?"
(Conversa entre Ellen Parsons i Patty Hewes)

Recordo que quan vaig començar els estudis de Dret, ja fa uns quants anys, una de les primeres coses que ens van dir va ser que si havíem triat aquella carrera pel que havíem vist a la televisió (recordo que van esmentar Perry Mason) o al cinema ja podíem marxar, perquè la realitat no tenia res a veure amb allò. Doncs ara us diré una cosa semblant: si decidiu mirar aquesta sèrie perquè us penseu que veureu la típica trama d’advocats, millor que no ho feu perquè en sortireu decebuts. Només us diré que no hi ha ni un judici en tota la primera temporada, o sigui que si sou fans del “protesto, senyoria!”, aquesta no és la vostra sèrie.

El que sí hi ha són advocats, i no precisament dels d’ofici sinó dels especialitzats en judicis on hi ha en joc milers de milions de dòlars. La protagonista és la Patty Hewes (Glenn Close), una de les millors advocades de Nova York però també una de les més odiades, ja que els mètodes que fa servir per aconseguir els seus objectius no sempre són 100% ètics, més aviat al contrari. La Patty rebrà l’ajuda d’una intel·ligent i atractiva noia que respon al nom d’Ellen Parsons (Rose Byrne), acabada de sortir de la Universitat i amb un currículum tan brillant que li permet entrar al prestigiós bufet regentat per la Hewes. Totes dues emprendran una ferotge lluita contra el multimilionari Arthur Frobisher (Ted Danson), presumptament culpable d’haver deixat al carrer 5000 treballadors després de vendre’s la seva empresa. Frobisher intentarà sortir-se’n amb l’ajuda de l’advocat Ray Fiske (Zeljko Ivanek).

La ficció més quotidiana

"Una nació perplexa es prepara per viure sense Seinfeld"
(Portada de la revista People, gener de 1998)

Cada vegada que intento recomanar aquesta sèrie a algú em trobo amb el mateix problema; com és lògic, la primera pregunta que em fan és de què va la sèrie. I quin és el problema? Doncs que, en realitat, la sèrie no va de res. No té argument. Senzillament ens mostra a quatre amics de Nova York que viuen situacions tan habituals com ara intentar trobar on han deixat el cotxe en un aparcament d’uns grans magatzems, esperar-se en un restaurant per que els donin taula per sopar, anar a fer una entrevista de feina o agafar el metro. "I aleshores on és la gràcia?", em demanen a continuació. Doncs sens dubte en la genialitat dels guionistes, que permet que d’aquests fets tan simples i quotidians en surtin autèntiques perles còmiques, servides en petites dosis de 22 minuts. Un detall que al principi del capítol semblava no tenir la més mínima importància acaba convertint-se en la clau per solucionar (o no) tots els embolics que s'han anat creant, com qui no vol la cosa i sense que pràcticament ens n'adonem, a mesura que passen els minuts.

Presentació

Si heu arribat fins aquí, potser us esteu preguntant què carai vol dir això de "seriegem". Doncs bé, com que volia fer un bloc que parlés de sèries de TV, i a més volia fer-lo en català, m’he permès inventar-me un verb la definició del qual fos la combinació d’aquestes dues coses. No m’ha costat gaire esforç: seriejar. En aquest bloc, doncs, s’hi seriejarà.

Per què sèries de TV, i no llibres, música o cinema? Doncs perquè tinc la sensació que, a diferència de la resta, les sèries molt sovint són ignorades, que no se'n parla prou o com a mínim no tant com algunes es mereixen. Crec que la televisió ja fa anys que viu un gran moment a nivell creatiu, i ens ha deixat (o ens està deixant) joies com The Sopranos, Six Feet Under o The West Wing, per posar només tres exemples, que estan al nivell del millor cinema.


Els temps canvien i afortunadament ja no depenem exclusivament de la voluntat i dels horaris de les diferents cadenes per poder veure les nostres sèries preferides, sovint maltractades fins a extrems denunciables. Això vol dir que, a més de parlar de sèries, de tant en tant també penso dedicar algun escrit a parlar d’aquestes noves maneres de veure sèries. Us sonen la mula i els torrents? Si no és així, ja us dic des d’ara que no estic parlant ni d’animals tossuts ni de rierols de muntanya...

I evidentment, us animo a dir-hi la vostra i que parleu o suggeriu sèries que siguin o hagin estat importants per a vosaltres. Es tracta, en definitiva, de compartir experiències i qui sap si de descobrir entre tots alguna joia amagada de la qual encara no havíem sentit a parlar mai, o de retrobar aquella altra perla que potser havíem vist alguna vegada i no li havíem parat l’atenció que es mereixia. Hi esteu convidats!