L’avantpassat d’en Homer Simpson

No hi ha cap dubte que en Homer Simpson és, malgrat tractar-se d’un personatge de dibuixos animats, una de les cares més famoses de la història de la televisió. El seu creador, Matt Groening, sempre ha afirmat que la inspiració per crear els seus famosíssims personatges va ser la seva pròpia família, de la qual va agafar-ne fins i tot els noms. Ara, però, una web danesa ha recuperat una tira còmica publicada a Islàndia l’any 1949 on hi apareix un personatge molt similar, fins al punt que ja es comencen a escoltar les primeres acusacions de plagi. Aquí teniu la tira (feu clic per veure-la més gran):

El nom d’aquest personatge és Adamson i el seu creador va ser el dibuixant suec Oscar Jacobsson, que des del 1920 fins el 1945 (any de la seva mort) va crear aquestes tires còmiques. Posteriorment, i fins a l’any 1964, la seva tasca va continuar-la el dibuixant danès Viggo Ludvigsen.

Coincidència? Casualitat? Inspiració? Plagi? La polèmica està servida. El que és innegable és que el personatge suec i el nord-americà són molt, molt semblants. Si el senyor Jacobson fos viu, potser s’acabarien veient als jutjats amb el senyor Groening. A veure com acabarà la cosa.

Retorn a Kingsbridge

Ahir va fer exactament tres anys que vam parlar de l’adaptació televisiva del best-seller de Ken Follett Els pilars de la terra, i ja vam anunciar la possibilitat que la segona part de la novel·la (Un món sense fi) també tingués la seva versió per a la petita pantalla. Tal dit, tal fet. Cuatro estrena aquesta nit (22:30) la segona part d’aquestes èpiques aventures medievals, plenes de tots els ingredients que cal esperar en aquest tipus d’històries.

Una altra tardor zombi

Ja fa mig any que ens vam acomiadar dels nostres amics zombis, però els mesos passen volant i ja els tornem a tenir aquí per compartir la tardor amb nosaltres. De fet, les tardors acompanyades de morts vivents s’estan convertint en un dels clàssics televisius d’aquests últims anys.

“Homeland” busca nous arguments

Arriba la tardor, i amb ella l’estrena de noves temporades de les nostres sèries favorites. Una de les millors de la temporada anterior va ser sens dubte Homeland (guardonada recentment amb els Emmys a millor sèrie dramàtica, millor actor i millor actriu), de la qual ja vam parlar fa uns mesos. Al final de la temporada passada vaig mostrar els meus dubtes pel que feia a la continuïtat de la sèrie, i la meva por a que si l’allargaven perdria l’interès. Vistos els dos primers episodis, però, cal dir que els guionistes de moment se n’estan sortint prou bé a l’hora de mantenir l’atenció.

El món rosa

No sé si serà perquè van ser dels primers que vaig veure a la meva vida, però el cas és que els dibuixos animats de La pantera rosa em continuen semblant absolutament genials. Fa unes setmanes, l’amo del meu bar habitual dels caps de setmana va tenir l’encertada idea de posar a la televisió del local uns DVD del simpàtic felí rosat, i és realment curiós veure com gent de totes les edats, fins i tot alguns que fa anys que han superat la cinquantena, es parteix de riure amb els seus brillantíssims gags.

L’autèntic Walter White

Imagineu-vos que un dia us trobeu malament, aneu a l’ambulatori i el metge que us atèn es diu Gregory House. O que un vespre, mirant les notícies, ens informen que han detingut a un mafiós anomenat Tony Soprano o que l’empresari de moda als EE.UU. és un magnat del petroli que es diu J.R. Ewing. No sembla possible, oi? Doncs fa pocs dies sortia a la llum una notícia bastant semblant.

Els aficionats de Breaking Bad estem de sobra familiaritzats amb en Walter White, professor de química i malalt de càncer que decideix dedicar-se a fabricar i vendre droga (concretament metamfetamina) per intentar deixar a la seva família una quantitat de diners amb la que puguin continuar vivint còmodament quan ell no hi sigui. Doncs bé, resulta que a la vida real hi ha un Walter White de 55 anys que és el fugitiu més buscat del comtat de Tuscaloosa (Alabama) perquè el gener d’enguany va trencar la llibertat condicional que li havien concedit el 2010 després d’haver-lo condemnat... per fabricar i traficar amb metamfetamina!

Breaking Bad no està inspirada en la història del Walter White real, però una vegada més la realitat supera a la ficció. O com a mínim, la iguala.

Walter fictici, Walter real

Carlos, terrorista o revolucionari?

Que jo recordi, Crematorio ha estat (perquè s’ho mereix) l’única sèrie no americana o britànica de la qual hem parlat en aquest bloc. Avui hi tornarem perquè toca parlar de Carlos, una excel·lent mini sèrie francesa (no confondre amb la versió cinematogràfica del mateix nom) guanyadora de nombrosos premis com ara el Globus d’Or 2011.

Terror britànic

Sigui per prejudicis, sigui perquè així ha estat majoritàriament al llarg de la seva història, quan penso en una sèrie de la BBC sempre em venen al cap produccions de l’època victoriana, o de criats i senyors amb majordoms servicials i educadíssims, de l’estil de Downton Abbey (que curiosament no és de la BBC). Potser per desfer-se d’aquesta imatge, o potser perquè en realitat no és així, la cadena televisiva més famosa del Regne Unit es va atrevir l’any passat amb The Fades, un drama sobrenatural que va rebre no fa massa setmanes el premi BAFTA (el més prestigiós de les illes a nivell televisiu) com a millor sèrie dramàtica de l’any 2011.

Continua la lluita pel Tron de Ferro

S’ha acabat la segona temporada de Game of Thrones, i en el fons tot continua igual perquè les lluites per seure al Tron de Ferro continuen. Hi ha hagut una batalla (la de Blackwater Bay, a l’espectacular penúltim episodi) llargament esperada per alguns fans des que va començar la sèrie, però la guerra no ha acabat. Ni molt menys. L’últim episodi de la segona temporada no tanca cap trama, sinó que més aviat és un pont que ens condueix cap als esdeveniments que ens esperen a la tercera.

Vint anys de Frasier Crane

Per molt bé que ho faci Kelsey Grammer a Boss (que ho fa), per mi sempre serà el doctor Frasier Crane. La seva aparició a la tercera temporada de Cheers va ser tan celebrada que pràcticament ja no va deixar d’aparèixer en cap més episodi, i quan es va acabar la sèrie les aventures del divertit psiquiatre van continuar a Frasier, segurament l’spin-off més exitós de la història de la televisió (amb onze temporades en antena). En total, vint anys consecutius interpretant al mateix personatge, un autèntic rècord per a un actor americà en una sèrie de comèdia.