Fa unes setmanes anunciàvem el seu retorn i ara ja fa uns dies que la segona temporada de Black Mirror és història. Tres episodis amb el denominador comú de la tecnologia, del seu ús i abús, i de la influència que té (i que pot arribar a tenir) en les nostres vides. Com que un anàlisi conjunt dels tres episodis donaria com a resultat un article massa llarg, m’estimo més parlar de cada un individualment, ja que a més tots tenen aspectes prou interessants a analitzar. Som-hi!
No hi ha dubte que les sèries ambientades en el món de la política han ocupat des de sempre un lloc destacat en aquest àmbit de l’entreteniment. Ja sigui en forma de sàtira (amb la inoblidable Sí, ministre) o seriosa (The West Wing -una de les meves assignatures pendents- o la més recent Boss serien dos dels millors exemples), el món televisiu s’ha fet ressò dels embolics, corrupteles i punts foscos del món polític, així com de les seves connexions amb grups empresarials que són, en realitat, els qui remenen les cireres.
La tercera temporada de The Walking Dead ja és història, i s’acomiada amb un regust agredolç. Per mi no hi ha cap dubte que ha estat fins ara el millor lliurament de la sèrie, amb episodis espectaculars i trepidants, però per altra banda l’episodi final (a diferència del que havia passat fins ara) m’ha deixat una mica fred, especialment si tenim en compte les grans expectatives que prometia l’enfrontament entre en Rick i el Governador.
És ben conegut que Stanley Kubrick era una persona extremadament perfeccionista. Diuen que quan marxava de casa per anar a algun rodatge, deixava a la seva família una llista amb més de quaranta instruccions sobre com cuidar els gats mentre ell no hi fos. I en l’aspecte professional, són molt recordades les nombroses vegades que feia repetir escenes en el rodatge de les seves pel·lícules (més de tres setmanes per rodar la seqüència de la taula de billar a Eyes Wide Shut, o trenta-sis repeticions de la conversa de Jack Nicholson amb el cambrer fantasma a El resplandor, entre moltes altres).
Si us agrada la música de Bruce Springsteen, probablement us haureu fixat en el guitarrista que l’acompanya habitualment, un paio amb cara de malparit simpàtic, una mica geperut i amb un mocador permanentment cobrint-li el cap. Si a més sou bons aficionats a les sèries de televisió (i si esteu llegint això cal suposar que així és), segur que recordeu que el guitarrista de la famosa E Street Band és, a més, l’actor que va donar vida al violent però entranyable mafiós Silvio Dante a The Sopranos, per mi la millor sèrie de la història. Moltes vegades penso que l’Steven Van Zandt deu ser un dels homes més feliços del món, perquè és un d’aquells casos que han aconseguit que les seves aficions siguin les seves professions. I tot i que va manifestar que després de participar en aquella obra mestra ja no volia fer més d’actor, s’ha tornat a convertir en mafiós per a una coproducció entre Noruega i Estats Units anomenada Lilyhammer.
Falta poc més d’un mes perquè els fans de Game of Thrones veiem recompensada la nostra paciència amb deu nous episodis. Serà el 31 de març als USA (el 9 d’abril en territori ibèric), i pel que se sap aquest tercer lliurament estarà basat en la primera part de la novel·la Tempesta d’espases de George R.R. Martin. Això trenca amb la dinàmica que s’havia seguit fins ara (una novel·la-una temporada), ja que degut a l’extensió del text els productors de la sèrie s’han vist obligats a dividir-lo en dues temporades.
Acostumats com estem a produccions nord-americanes i britàniques, de tant en tant s’agraeix una mica de canvi i explorar què es fa en altres països. Fa pocs dies he acabat de veure Bron/Broen, una coproducció entre Suècia i Dinamarca que en molts aspectes m’ha recordat a The Killing (que precisament és un remake d’una altra sèrie nòrdica, la danesa Forbrydelsen).
Si sou seguidors habituals d’aquest bloc, recordareu que fa uns mesos vam parlar de Black Mirror, una mini sèrie de tres episodis que ens advertia (segurament de manera exagerada) dels perills que pot comportar la presència constant de la tecnologia a les nostres vides i la dependència que en tenim. Doncs bé, si us va agradar esteu (estem) d’enhorabona, perquè ben aviat en Charlie Brooker (foto) ens oferirà tres noves històries que barrejaran ciència ficció, sàtira i drama.
Igual que passava amb el primer lliurament, cadascun dels nous episodis ens presentarà una situació diferent que reflectirà, en paraules del seu creador, “la manera que vivim actualment i la manera que viurem d’aquí a deu minuts si no som prou hàbils”. Considerada com l’hereva de sèries com La dimensió desconeguda, Black Mirror ens trasbalsa, ens fascina, ens fa pensar i ens adverteix d’uns perills que qui sap si algun dia arribaran a ser reals.
Us deixo amb el tràiler de la segona temporada, i no us deixeu enganyar pel principi: no és l’anunci de les ofertes de cap companyia telefònica. Mireu-lo fins el final...
Comença l’any i amb ell una nova tanda de sèries, de les quals ja tinc la primera dins dels ulls: Line of Duty, producció britànica de 5 episodis que tindrà un segon lliurament al llarg d’aquest any que acabem d’encetar. Veient les que tinc a punt per mirar, i tenint en compte que segur que n’aniran sortint més, ja puc avançar que aquest 2013 també cauran unes quantes sèries britàniques, de les quals els seguidors del bloc ja sabeu que sóc un gran aficionat.
Com aquell qui no vol la cosa, se’ns escola un altre any i arriba el moment de fer balanç a tots els nivells, televisiu inclòs. Com sempre, aquesta llista no té la intenció de ser una enumeració de “el millor” i “el pitjor”, sinó que és simplement un recull totalment personal de les sèries que he vist aquest any que s’acaba. Com que no hi ha cap mena d’ordre de preferència, les he ordenades alfabèticament i fent clic al títol podreu veure la crítica completa (o el conjunt d’articles, en el seu cas).
