Una nit que canvia una vida

Com a bon aficionat a les sèries, una de les coses que agraeixo més és que siguin originals i no una simple repetició de coses que ja he vist anteriorment. Però també n’hi ha algunes que, malgrat que la trama em resulta més que familiar, estan tan ben fetes que no només no m’importa, sinó que les acabo gaudint al 100%. L’últim exemple ha estat The Night Of, mini sèrie de 8 episodis basada en la producció britànica Criminal Justice.

Resum seriòfil del 2016

Tal i com vinc fent des que vaig iniciar aquest bloc, quan s’acaba l’any faig una mica de balanç (totalment personal i subjectiu) del que ha estat la temporada televisiva. No és una llista del millor i el pitjor, entre altres coses perquè ni tan sols totes les sèries esmentades són d’aquest any. Simplement es tracta d’un repàs, sense cap ordre que no sigui l’alfabètic, del que he vist durant el 2016. Si teniu curiositat per veure tot l’article, només heu de fer clic al títol. Som-hi?

Black Mirror: sis nous episodis que ens fan plantejar com serà el nostre futur si no som capaços de controlar una mica els avenços tecnològics. Un futur que espanta no només pel que pot arribar a ser, sinó perquè sovint ja s’assembla massa al present. Temporada més irregular que les anteriors, però amb moments brillants com sempre.

Uns robots molt humans

Un cop vista Westworld (la pel·lícula) tenia ganes de veure Westworld (la sèrie), i més quan vaig saber que l’encarregada de portar-la a la petita pantalla seria la totpoderosa HBO. La bona idea inicial, el pressupost de 100 milions de dòlars i el fet de tenir moltes més hores per desenvolupar la història feien que tot plegat resultés molt atractiu. Els resultats finals, no obstant, han estat irregulars.

Un món futur massa real

Feia uns quants mesos que Charlie Brooker no ens removia la consciència, avisant-nos del que ens pot passar en un futur no massa llunyà si no som capaços de controlar l’avenç imparable de la tecnologia. Black Mirror continua generant incomoditat, posant-nos davant del mirall i fent-nos sentir identificats amb molts dels personatges que apareixen en la tercera temporada, que de la mà de Netflix passa de tres capítols a sis, n’augmenta una mica la durada mitjana (a vegades no caldria) i experimenta amb diferents gèneres (bèl·lic, detectivesc, romàntic, terror, etc.) amb resultats desiguals, però mai decebedors i en ocasions realment brillants.

Conspiració, morts i banyes

Després d’haver-me passat tot l’any 2015 sense mirar mini sèries, un fet que gairebé ni jo mateix em puc creure, aquest 2016 ja he tingut l’oportunitat de mirar-ne dues, ambdues britàniques i amb característiques comunes no només entre elles, sinó amb la immensa majoria d’aquestes produccions que he tingut oportunitat de veure al llarg de la meva vida.

“Plata o plomo”

El passat dia 2 de setembre, i fidel a la seva política d’oferir tots els episodis de cop, la plataforma Netflix posava a disposició dels seus abonats la segona temporada de Narcos, una de les produccions més destacades de 2015. I començava exactament en el mateix punt on es va acabar la primera, és a dir, amb la fugida de Pablo Escobar de La Catedral (una presó-hotel amb tots els luxes, construïda a mida segons les seves preferències, vigilada pels seus propis sicaris i des de la qual continuava dirigint els seus negocis), la seva posterior recerca al bosc per part de l’exèrcit colombià i la seva fugida final, en un dels episodis més vergonyosos que es recorden del govern de César Gaviria.

Retorn als 80

Ja fa temps que s’observa una certa tendència a la nostàlgia, a recordar temps passats i les característiques que els van fer memorables. Només cal veure l’èxit que han tingut iniciatives com Yo fui a EGB (amb 3 llibres, un joc de taula, una pàgina web, un bloc i una activa presència a les xarxes socials) i altres de similars que han sortit posteriorment. Em pensava que aquest era un fenomen limitat al territori ibèric, però com gairebé sempre estava equivocat i va molt més enllà. Un clar exemple és Stranger Things, la darrera producció de la plataforma online Netflix.

Vents d’hivern

No sembla que faci tant temps des que va començar la sisena temporada de Game of Thrones, però el fet és que ja s’ha acabat i encara ens estem refent de les emocions viscudes en els últims dos episodis, tan intenses i variades que potser ens oblidarem que en la resta de la temporada hi ha hagut força palla i altres aspectes ni molt menys tan destacables.

Experiència gèlida

Després d’haver vist fa unes setmanes la pel·lícula The Girlfriend Experience (la primera experiència de la Sasha Grey fora del món del porno), ara n’he pogut veure la seva versió televisiva, que comparteix el mateix nom i en la qual repeteix Steven Soderbergh, director del film i productor executiu de la sèrie. I la veritat és que les sensacions, tot i ser més bones que amb la pel·lícula, tampoc han acabat de ser del tot satisfactòries.

Una línia molt difusa

Ni jo mateix m’ho acabo de creure, però el cert és que repassant les sèries que vaig veure l’any passat no hi ha cap mini sèrie britànica, segurament per primera vegada des que vaig començar a escriure aquest bloc. La veritat és que no ho entenc, perquè sóc molt aficionat a aquest format de pocs episodis que expliquen una història amb principi i final, sense allargar-la innecessàriament. I això, els britànics ho fan com ningú.