20 anys d’humor groc

L’any 1987 es van començar a emetre, abans i després dels talls publicitaris del show de Tracey Ullman, una sèrie de curts d’animació que explicaven les aventures d’una família americana de classe mitjana, el cognom de la qual va passar a formar part ben aviat de la cultura popular: Simpson. La seva popularitat va créixer tant que els curts van passar a ser una sèrie de mitja hora en horari de màxima audiència. Així, el 17 de desembre de 1989 (avui fa exactament 20 anys i un mes), s’inaugurava una trajectòria que encara continua i que l’han convertida en la sèrie en actiu més duradora de la història de la televisió americana.

El pare de la criatura, Matt Groening, va agafar els seus referents més propers per crear als populars personatges grocs: es va inspirar en Portland (on va néixer i créixer) per crear el poble d’Springfield (un nom de ciutat tan comú al seu país que apareix a la meitat dels estats, de manera que ningú sap realment on viuen els Simpson), i va donar els mateixos noms de la seva família als personatges de ficció: el pare Homer, la mare Marge i les germanes petites Lisa i Maggie (ell sí que es va canviar el nom: de Matt a Bart). I la resta ja és història.

Martin Scorsese es passa a la TV

Fa gairebé un any es van començar a sentir veus que deien que el llegendari director de cinema Martin Scorsese tenia pensat entrar en el món de la televisió amb una sèrie sobre gàngsters ambientada als anys 20 a Atlantic City, en plena llei seca. A partir d’aquí, els rumors eren tots negatius: que el projecte es cancel·lava degut a la crisi, que Scorsese tenia càncer de pròstata, etc.

Finalment la sèrie es dirà Boardwalk Empire (alguna cosa així com "L'imperi del passeig marítim") i l'emetrà ni més ni menys que la cadena HBO, que ja anuncia al seu web que s'estrenarà la tardor de 2010 amb una primera temporada de 12 episodis. També sabem que Scorsese ha dirigit l’episodi pilot i que segurament continuarà implicat creativament en la producció, que el protagonista serà Steve Buscemi i que l’encarregat d’adaptar el guió (a partir del llibre de Nelson Johnson) serà Terence Winter, que ja va ser guionista i productor de The Sopranos.

Amb aquesta reunió de noms i amb l’HBO al capdavant de tot plegat, jo ja estic ansiós per saber el dia i l’hora de l’estrena. Us deixo amb la promo oficial de la sèrie, que ahir mateix es va emetre als EE.UU.

Tot esperant el final de "Lost"

Alguns dels nombrosíssims (hehehe) lectors d’aquest bloc m’han demanat com és que encara no he parlat mai de Lost, ja que es tracta sens dubte d’una de les sèries més conegudes i seguides de l’actualitat. Tenen raó, però jo els hi contesto que no és l’únic cas (em queda per parlar de tantes sèries que millor no pensar-hi), i a més crec que en aquest cas concret ja em puc esperar que acabi del tot perquè només queda una temporada i llavors podré fer un judici global de la sèrie i valorar si ens trobem davant d’una obra mestra (com mantenen alguns) o només d’un castell de cartes enganxades amb saliva dejuna: els guionistes ho han enrevessat tot de tal manera, han obert tantes portes, que a vegades costa pensar que les podran tancar totes. Esperarem doncs al dia 2 de febrer per començar a desvetllar incògnites.

Però avui en vull parlar, encara que només sigui una mica. Una de les característiques que distingeixen a Lost d’altres sèries és que el moviment i la vida que genera a Internet és tan o més gran que el que protagonitzen a la petita pantalla els personatges perduts a l’illa deserta (o no tan deserta). Per amenitzar l’espera entre temporada i temporada, són habituals les especulacions sobre possibles morts de personatges, les fotos robades dels rodatges, les probables noves incorporacions, etc. No sóc partidari d’entrar en aquest tipus de dinàmica, però avui faré una excepció perquè he trobat una cosa que m’ha fet gràcia. Es tracta d’una versió lostie del famós quadre L’últim sopar, de Leonardo Da Vinci, que ha fet servir la mateixa cadena ABC per promocionar l’última temporada de la seva sèrie estrella, i que evidentment ja ha generat un gran debat entre els seguidors més fanàtics. Aquí la teniu (feu clic a sobre per ampliar-la):

Possibles preguntes que es plantegen (compte si no heu vist la sèrie sencera!):

TV3 estrena "Danys i perjudicis"

Quan encara estem esperant que TV3 estreni Fringe, que havia de ser una de les principals apostes de la temporada de tardor, avui mateix ens assabentem que demà dijous, a les 21:35 hores, podrem començar ja a gaudir d’una de les millors sèries d’aquests últims temps: estem parlant de Damages, que pels espectadors catalans serà “Danys i perjudicis”.

Aquesta producció de la cadena americana FX ens explica la lluita de la prestigiosa advocada Patty Hewes (interpretada per una excepcional Glenn Close) contra el multimilionari Arthur Frobisher (Ted Danson), responsable d’haver deixat a l’atur milers de persones després de vendre’s la seva empresa. Però això només és la punta de l’iceberg, perquè en aquesta sèrie tothom té coses a amagar i només de començar ja veiem que hi ha hagut un misteriós assassinat que sembla implicar la nova ajudant de la Patty, la jove i prometedora advocada Ellen Parsons.

Una sèrie recomanable com poques, de la qual no ens podem perdre ni un detall i on els flashbacks tenen tant de protagonisme com els personatges de carn i ossos, perquè a mesura que passa la sèrie i anem tenint més informació, un mateix flashback pot tenir molts significats diferents. Com que ja n’havíem parlat fa uns mesos, si voleu més informació només heu de fer clic aquí. Gaudiu-la, val molt la pena!

Els curts animats de Tim Burton

A vegades, a més de sentir-te com un xai i de fer interminables cues per visitar els monuments més famosos del lloc on ets, fer de turista també pot servir per descobrir coses que no coneixies. Això és el que em va passar el primer dia de l’any 2010, quan vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’exposició de Tim Burton al Museu d’Art Modern (MoMA) de Nova York. Més enllà d’altres consideracions, poca gent pot discutir que Burton és un dels directors més talentosos, imaginatius i originals del panorama cinematogràfic actual. Qualsevol que hagi vist alguna de les seves pel·lícules s’haurà fixat en els seus peculiars i estrafolaris personatges i en el particular univers que els envolta, sempre farcit d’elements gòtics i de molta fantasia i humor negre. El que no sap tothom és que Burton també és artista, il·lustrador, fotògraf i ex animador de Walt Disney, la qual cosa sens dubte el va ajudar a l’hora de crear, dirigir i escriure l’obra que avui m’agradaria recomanar-vos: The World of Stainboy (El món del Nen Taca).

Jack Bauer interroga a Santa Claus

Un vídeo molt adequat per a aquestes dates, sens dubte; així barregem Nadal i sèries!





Bones festes a tots, i fins l'any que ve!

Uns mesos a la presó

No, de moment encara no m’han detingut i per tant continuo desconeixent com és la vida a l’interior d’un centre penitenciari. Però si sentiu curiositat, una de les millors maneres és veure una de les primeres obres mestres de les moltes que ens ha deixat la cadena nord-americana HBO. Estic parlant d’Oz, per mi una de les sèries més injustament oblidades i desconegudes de la història, i que des d’aquest petit racó de la xarxa avui m’agradaria recomanar i reivindicar.

“Oz” és el nom popular de la Penitenciaria Oswald de màxima seguretat. Dins seu hi trobem una unitat experimental anomenada “Emerald City”, d’aspecte modern i fins i tot agradable per ser una presó, creada amb el lloable (i difícil) objectiu d’aconseguir rehabilitar els reclusos. En aquest espai reduït hi conviu un nombre controlat de representants de diverses comunitats racials i religioses, amb les lògiques tensions que això comporta. La vida a “Em City” podria ser relativament còmoda si no fos perquè, en el fons, la llei no escrita és la mateixa que en qualsevol altra presó: només sobreviuen els més forts.

Les 10 millors sèries de la dècada (o no)

Els humans tenim l’estrany costum de buscar sempre “el millor”; sembla que tinguem la necessitat constant de saber quina és la millor pel·lícula, el millor llibre o el millor disc de l’any, de la dècada, del segle o de la història. A mi les llistes d'aquest tipus em semblen una sobirana tonteria perquè no deixa de ser l’opinió d’una persona (que a més potser l’endemà mateix triaria diferent), perquè ja m’explicareu quin és el criteri per decidir quin va en una posició o altra de la llista, perquè les diferències entre els candidats fan que sigui molt difícil comparar amb justícia, etc.

En qualsevol cas, les sèries no podien ser menys i ara que arriba el final de la primera dècada del segle XXI (o seria l’any que ve?), la publicació americana The Hollywood Reporter s’ha pronunciat sobre les que, en la seva opinió, són les 10 millors sèries d’aquest període basant-se en “el seu mèrit artístic i la seva contribució al mitjà”, i amb la condició (lògica) que s’hagin estrenat el 1999 o més tard. Les elegides no deixen de ser sorprenents:

Es desinfla el globus de “FlashForward”

Fa uns dies parlàvem de l’estrena de FlashForward, la que semblava que havia de ser la successora de la mítica Lost, que l’any que ve dirà adéu després de 6 temporades. L’episodi pilot va complir amb les expectatives (alimentades amb una brutal campanya de publicitat per Internet, amb tràilers, teasers, promocions, etc.): bon plantejament de la trama, correcte desenvolupament de l’acció, presentació dels personatges i de les seves visions, i un final inquietant com pocs.

No obstant, després de 9 capítols, la cadena ABC ha decidit aturar el rodatge de la sèrie i ha demanat als guionistes que es replantegin la feina, perquè en aquest curt interval de temps les audiències a Estats Units han baixat dels 12 milions inicials als 8 milions actuals. Motius? Doncs a mi em sembla que els guionistes estan perduts: després d’arrencar de manera espectacular, la sèrie ha entrat en una monotonia de la qual sembla no poder sortir. Els episodis tenen una preocupant manca de continuïtat narrativa, van d’una banda a l’altra sense sentit, la trama principal no avança, hi ha investigacions que no porten enlloc, una constant repetició de les visions dels protagonistes, apareixen tòpics que hem vist mil vegades (persecucions a ritme de rock, per exemple), etc. A vegades sembla que només els hi interessa arribar com sigui al final de l’episodi per donar-te un caramel que et faci tornar la setmana següent, una constant (i de moment incomplerta) promesa que per fi començarà l’acció de veritat.

“Baldriiick!!!”

Si no heu vist mai la sèrie de la qual parlarem avui, segurament no haureu entès el títol de l’article. Però qualsevol que l’hagi vista ja sabrà que ens estem referint a L’escurçó negre, sens dubte una de les sèries més recordades de totes les que ha emès TV3 al llarg de la seva història. Protagonitzada (i parcialment escrita) per Rowan Atkinson (protagonista també de la popularíssima Mr. Bean), ens explica la història de Gran Bretanya al llarg de cinc segles a través de la figura d’Edmund Blackadder i del seu fidel criat Baldrick (Tony Robinson).