El creixement de “Justified”

Es pot considerar que Justified és una de les sèries autènticament “grans” de la història de la televisió? Aquesta és la pregunta que em faig després d’haver acabat la quarta temporada. La sensació es que es queda a un graó de ser-ho, però també pot ser que ho sigui i jo no ho sàpiga apreciar. El que sí tinc clar és que es tracta d’una explosiva combinació de televisió de qualitat i entreteniment a dojo.

Frikis al poder!

Si seguiu habitualment aquest bloc, sabreu que una de les meves sèries humorístiques preferides d’aquests últims anys ha estat la britànica The IT Crowd, protagonitzada per un parell de frikis experts en informàtica, però totalment incapaços de relacionar-se amb la resta de la humanitat. La seva peculiar vida al soterrani de l’empresa canvia quan els hi assignen una nova cap que és just el contrari: extravertida i sociable, però una ignorant total en el tema tecnològic.

Tot “Breaking Bad” en un dibuix

No sembla que faci tant, però la realitat és que ja fa més d’un any que els fans de Breaking Bad ens hem hagut d’acostumar a la seva absència. I no és fàcil, perquè una sèrie de la qualitat i nivell addictiu d’aquesta no surt cada dia. Llegeixo que se n’ha fet un spin-off protagonitzat per en Saul, el peculiar advocat que ajuda en Walter White a solucionar els seus múltiples embolics, però si he de ser sincer no em fa cap il·lusió veure-la.

Tendències i opinions

Sovint els aficionats a les sèries ens preguntem quina de les temporades de les nostres produccions favorites és la millor, si n’hi ha alguna que sigui molt pitjor que la resta, si la producció ha aguantat bé el pas del temps, etc. Una molt bona manera de veure tot això d’una manera gràfica i senzilla és visitant http://graphtv.kevinformatics.com/. Només hem d’introduir el nom d’una sèrie i ens apareixerà un gràfic amb les valoracions que té cadascun dels episodis a la famosa base de dades IMDb, sens dubte el principal web de referència pel que fa a cinema i televisió.

Una joia de l’humor absurd

Si ja comenceu a tenir una edat com jo, i si us agrada l’humor absurd, ben segur que recordareu pel·lícules com Aterriza como puedas, Top Secret o la trilogia Agárralo como puedas. Totes elles van ser possibles gràcies a la col·laboració entre Jim Abrahams i els germans David i Jerry Zucker, que en aquests films van exercir indistintament de directors, guionistes i productors.

Més “Game of Thrones” que mai

Game of Thrones continua endavant i, com el bon vi, només fa que millorar amb els anys. Si fins ara mantenia un bon nivell general però els moments realment memorables i impactants es reduïen a un o dos per temporada (especialment als penúltims episodis), la quarta temporada de la fantasia medieval de la cadena HBO ens ha ofert unes quantes escenes d’aquelles que queden gravades al cervell dels bons aficionats durant força temps.

Tots érem joves

Tot i que sovint la critico per sectària, centralista i algunes coses més, la veritat és que si actualment sóc tan aficionat a les sèries és en bona part gràcies a TV3. Recordo que als primers anys de la seva existència, “la nostra” va emetre tot un seguit de sèries (especialment britàniques) que van despertar en mi un cuc que encara em dura. És impossible oblidar produccions com El show d’en Kenny Everett, 'Allo 'Allo!, L’escurçó negre, Hotel Fawlty o la que avui recordem, Els joves.

Quatre vides, una nit

Un home torna a casa seva cansat i nerviós després d’una difícil jornada laboral, carregat amb bosses del supermercat, i quan és a davant de la seva porta veu passar per la vorera un grup de quatre noies, una de les quals llença una bossa buida de patates fregides a terra. Quan els hi diu que la recullin, no només no ho fan sinó que se’n riuen, i una d’elles fins i tot l’insulta. Ofès, l’home va a parlar amb el director de l’institut on estudien les noies, que li diu que hi posarà remei. A partir d’aquí, una cosa anirà portant a l’altra i el vespre acabarà amb un mort i un ferit greu.

Dues curiositats de “Game of Thrones”

Un dels molts atractius de Game of Thrones és, sense cap mena de dubte, la seva banda sonora. L’excel·lent partitura del compositor alemany Ramin Djawadi, amb uns aires medievals i èpics que casen perfectament amb la temàtica, va ser un èxit instantani i un dels elements més identificatius de la sèrie. Per si encara queda algun despistat, aquí la teniu:

La vida després de la presó

Qualsevol seguidor habitual d’aquest bloc sabrà que les mini sèries en general, i les britàniques en particular, són una de les meves debilitats. I l’altre dia, precisament, em vaig adonar que gairebé som al mes de maig i aquest any encara no n’havia mirat cap. De manera que vaig decidir posar fil a l’agulla i vaig començar a mirar Public Enemies.