La dura vida del secundari

Si seguiu més o menys habitualment aquest bloc, m’haureu sentit a parlar més d’una vegada del còmic britànic Ricky Gervais, per mi un dels guionistes i creadors més destacats dels últims anys. Per algun motiu que ara no puc recordar, m’adono que no he parlat mai de Extras, la sèrie que va crear després de la seva obra mestra The Office i abans de la també molt destacable Life’s Too Short. Ara és el moment de reparar aquest oblit.

Ara sí que arriba l’hivern

La cinquena temporada de Game of Thrones ja és història i s’acaba amb sensacions contradictòries. Durant set dels deu episodis, la sèrie ha intentat mantenir l’interès amb trames secundàries més aviat avorrides, com ara les aventures de l’Arya Stark a la casa del Déu de les Múltiples Cares o les desventures de la seva germana gran i del seu forçat matrimoni amb el sàdic, torturador i violador (i bastard reconvertit en fill legítim) Ramsay Bolton. Això per no parlar del continu vagar pels boscos de la gegantina Brienne i el seu escuder, o de l’estèril subtrama del viatge d’en Jaime Lannister a Dorne per anar a buscar la seva neboda/filla (un personatge sense cap suc, del qual ens havíem oblidat del tot).

El gir de “Louie”

Fa uns mesos vaig parlar de la primera temporada de Louie i la sensació general era molt positiva gràcies a un tipus d’humor irreverent, descarat i que no tenia cap por de parlar de temes sovint considerats delicats per a una bona part de la població: sexe, racisme, política, malalties i fins i tot la mort apareixien sovint en els arguments de la sèrie, amb una naturalitat tan directa que no deixava mai de sorprendre que en una comèdia es pogués parlar tan obertament d’aquests assumptes.

“Game of Thrones”: arriba la cinquena

No sembla que hagi passat tant temps, però la realitat és que ja fa més de nou mesos que en aquest mateix bloc es va parlar del final de la quarta temporada de Game of Thrones. L’espera s’ha fet llarga per als bons aficionats, però avui per fi s’estrena el cinquè lliurament, que com tots els altres també estarà format per deu episodis. Aquesta nova temporada estarà basada en el quart i cinquè llibres de la nissaga literària de George R. R. Martin, A Feast for Crows (“Festí de corbs”) i A Dance with Dragons (“Dansa amb dracs”). Per cert, aquesta serà la primera temporada on l’autor no haurà escrit cap dels episodis de la sèrie, precisament perquè estava ocupat escrivint el sisè llibre.

“The Shield” fa un tomb

Arribo al final de la cinquena temporada de The Shield i m’adono que des de la primera no n’havia escrit cap més article. Els motius? Doncs no ho sabria dir, potser per falta de temps vaig preferir parlar d’alguna altra sèrie, o potser perquè les temporades 2-4 no representen cap gran diferència respecte del que ja havia explicat de la primera. I això no vol dir que no passin coses (a The Shield l’acció no s’atura ni un segon), però la veritat és que al quart lliurament la sensació començava a ser la de donar voltes sempre sobre el mateix. A més, la desintegració de l’Strike Team i el menor protagonisme del personatge de David Aceveda van fer perdre molta de la tensió que tenien els episodis anteriors.

El gran engany de “Lost”

Després de més de 10 anys de la seva estrena, torna a tocar parlar de Lost i del fenomen televisiu (i sobretot internàutic) que va suposar. Fa pocs dies que Nick Santora, guionista i productor de sèries com Prison Break, va manifestar en una entrevista que els guionistes de Lost (amics seus) no tenien ni idea de com acabar la sèrie. Així, tal qual. M’agradaria veure les cares dels milions de seguidors que van estar setmana rere setmana omplint blocs i fòrums d’Internet amb teories i discussions de tot tipus, buscant arguments per explicar els misteris, teoritzant sobre possibles significats d’aquesta o aquella incògnita, analitzant-ho tot i buscant explicacions religioses, metafísiques o vés a saber què. En definitiva, intentant explicar el que cada vegada era més inexplicable.

Secrets i mentides

Tot i que el nom d’Amazon normalment es relaciona amb una botiga online on, entre moltes altres coses, es poden comprar sèries de televisió, la realitat és que des de finals de 2010 l’empresa també es dedica a produir-les a més de vendre-les. I una de les seves últimes creacions és també una de les sorpreses més agradables d’aquest any 2014 que deixem enrere: Transparent, que acaba de guanyar el Globus d’Or a millor comèdia o musical (una categoria, si més no, discutible).

Resum seriòfil del 2014

Sempre que s’acaba un any és habitual veure les típiques llistes de “el millor i el pitjor”. Jo per aquestes dates també acostumo a fer una llista però no de preferències, sinó simplement un recull, ordenat alfabèticament, de les sèries que he pogut veure i comentar en el bloc aquest 2014 (si feu clic al títol podreu veure l’article corresponent). Endavant doncs!

Fargo: l’adaptació televisiva de la famosa pel·lícula dels germans Coen (que aquí fan de productors executius) manté l’ambientació, l’estil narratiu, l’humor negre i el suspens de l’original, i es converteix en una de les millors produccions de 2014. Recordarem durant molt temps el malèfic personatge interpretat per Billy Bob Thornton.

El port de Baltimore

Fa un parell d’anys vaig veure la primera temporada de The Wire, considerada pels crítics com una de les millors sèries de televisió mai realitzades. Les meves sensacions van ser una mica contradictòries, perquè malgrat que és evident que es tracta d’una obra extremadament ben feta, també s’ha de dir que no “enganxa” com fan altres. Acabada la segona temporada, i potser perquè ara ja sabia amb què em trobaria, he de dir que l’he gaudida bastant més i no m’ha costat tant com la primera.

“Fargo”, del cinema a la televisió

Fa uns quants anys, els actors, directors i productors consideraven el món de la televisió simplement com l’inici de les seves carreres, una mena de plataforma de llançament per arribar al cinema, que representava el cim de la seva trajectòria. Des de ja fa un temps, i a base de produccions cada cop de més qualitat, el prestigi de la petita pantalla ha crescut i ja no es considera com una mena de germà petit. Al contrari, cada vegada veiem com més gent “de cinema” es passa al món de les sèries de TV.