dilluns, 8 de desembre de 2014

“Fargo”, del cinema a la televisió


Fa uns quants anys, els actors, directors i productors consideraven el món de la televisió simplement com l’inici de les seves carreres, una mena de plataforma de llançament per arribar al cinema, que representava el cim de la seva trajectòria. Des de ja fa un temps, i a base de produccions cada cop de més qualitat, el prestigi de la petita pantalla ha crescut i ja no es considera com una mena de germà petit. Al contrari, cada vegada veiem com més gent “de cinema” es passa al món de les sèries de TV.

Un dels últims exemples d’aquesta tendència el trobem en Fargo, una excel·lent adaptació televisiva de la no menys destacable pel·lícula dels germans Coen, que aquí exerceixen com a productors executius. La sèrie transcorre gairebé vint anys després de la pel·lícula, i ens explica la història del gàngster i assassí a sou Lorne Malvo (un dels “dolents” més carismàtics i pertorbadors que he vist últimament, un individu que gaudeix fent el mal pel simple fet de fer-lo, interpretat per un sensacional Billy Bob Thornton), que després de patir un accident de cotxe es troba a la sala d’espera d’un hospital amb un tímid venedor d’assegurances amargat de la vida (un correctíssim Martin Freeman, tot i que a vegades sobreactua una mica). Un malentès en la seva conversa dóna lloc a una sèrie d’assassinats, i la situació cada vegada s’anirà complicant més per l’aparició de nous personatges, relacionats amb els assassins o amb els morts.


Tot i que la història i els protagonistes són diferents, tots els que hem vist la pel·lícula no podem deixar de trobar punts en comú amb la sèrie: els paisatges nevats de Minnesota, la peculiar personalitat dels seus habitants, les similituds del personatge del venedor d’assegurances amb el del venedor de cotxes, la policia embarassada, l’ambient, l’estil narratiu, l’humor negre, etc. Fins i tot un dels secundaris de la sèrie troba enterrats a la neu els diners que el personatge d’Steve Buscemi amaga cap al final del film, i això serveix de fil conductor per a una petita subtrama dins de la sèrie. Haver vist la pel·lícula ens aporta una sensació de familiaritat, però no és ni molt menys imprescindible: la sèrie té personalitat pròpia, i molt destacada.


Fa poques setmanes que Fargo se’n va endur l’Emmy a millor mini sèrie, i tot i que és veritat que només dura 10 episodis i que explica una història amb principi i final, el cert és que no es pot considerar com a tal perquè ja ha estat renovada per a una segona temporada, que s’emetrà l’any que ve. Pel que sembla, l’acció estarà centrada en una terrible matança que va passar a Sioux Falls l’any 1979, i a la qual es refereix l’amo del restaurant en el penúltim episodi: segons recorda, si s’haguessin amuntegat els cadàvers haurien arribat “fins a una alçada de dos pisos”. Amb aquestes perspectives, ja estic comptant els dies que falten per a l’estrena.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada