dissabte, 29 de novembre de 2014

El creixement de “Justified”


Es pot considerar que Justified és una de les sèries autènticament “grans” de la història de la televisió? Aquesta és la pregunta que em faig després d’haver acabat la quarta temporada. La sensació es que es queda a un graó de ser-ho, però també pot ser que ho sigui i jo no ho sàpiga apreciar. El que sí tinc clar és que es tracta d’una explosiva combinació de televisió de qualitat i entreteniment a dojo.

En aquesta ocasió, les aventures de la gent de Harlan (Kentucky) se centren en un misteri sense resoldre des de fa unes tres dècades, quan un veí d’una petita ciutat va veure com queia un paracaigudista davant de casa seva, envoltat de bosses de cocaïna i d’una targeta d’identitat amb el nom de “Waldo Truth”. Tornant a l’actualitat, aquesta mateixa targeta apareix amagada rere una paret de la casa del pare d’en Raylan (actualment a la presó), que es nega a explicar què hi fa la targeta a casa seva.


Mentrestant, en Boyd Crowder (sensacional -com sempre- Walton Goggins) intenta ampliar el seu imperi de la droga amb l’ajuda d’un antic company de l’exèrcit, però els seus plans es compliquen amb l’arribada d’un predicador que fa que els addictes deixin les drogues per convertir-se a la fe cristiana. Al mateix temps, en Johnny (cosí d’en Boyd) planeja trair-lo posant-se d’acord amb el nostre vell conegut Wynn Duffy, que també està intentant aclarir el misteri del paracaigudista mort perquè fa anys va disparar-li al seu cap mafiós, que va perdre un ull. Totes aquestes trames (i altres) acabaran lligant-se entre sí, entremig de sorpreses i revelacions insospitades que sovint tenen relació amb fets, amistats i enemistats que es remunten a molts anys enrere.


Una de les principals virtuts de Justified és la seva capacitat no només de mantenir el nivell a mesura que passen les temporades, sinó de millorar-lo. Resulta difícil decidir si aquesta quarta ha estat o no la millor de la sèrie (la segona, per exemple, també és excel·lent), però sens dubte si no ho és poc se’n falta. La trama (enrevessada però comprensible), les subtrames que ocupen uns quants episodis i passen a un segon pla (o desapareixen), els sarcàstics i genials diàlegs (segurament els millors que he escoltat mai en una sèrie), els girs inesperats del guió, les impecables interpretacions, el carisma dels personatges (principals i secundaris), i un argument que mai perd l’interès sinó que sempre troba nous elements per mantenir-lo, són motius més que suficients per enganxar-se a una sèrie que, com dèiem al principi, si no és de les grans està a un pas de ser-ho. I, a més, és terriblement entretinguda. Què més podem demanar?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada