dilluns, 29 de desembre de 2014

Resum seriòfil del 2014

Sempre que s’acaba un any és habitual veure les típiques llistes de “el millor i el pitjor”. Jo per aquestes dates també acostumo a fer una llista però no de preferències, sinó simplement un recull, ordenat alfabèticament, de les sèries que he pogut veure i comentar en el bloc aquest 2014 (si feu clic al títol podreu veure l’article corresponent). Endavant doncs!

Fargo: l’adaptació televisiva de la famosa pel·lícula dels germans Coen (que aquí fan de productors executius) manté l’ambientació, l’estil narratiu, l’humor negre i el suspens de l’original, i es converteix en una de les millors produccions de 2014. Recordarem durant molt temps el malèfic personatge interpretat per Billy Bob Thornton.

Game of Thrones: la sèrie visualment més espectacular que recordo ens ha ofert, en la seva quarta temporada, molts més moments memorables dels que ens tenia acostumats: si normalment havíem d’esperar als últims episodis, en aquest nou lliurament els fets transcendentals comencen des de bon principi i ja no paren fins al final.

Hořící keř: el suïcidi de l’estudiant txec Jan Palach el gener de 1969, com a protesta per la invasió del seu país per part de la Unió Soviètica, és el punt de partida d’aquesta excepcional mini sèrie txeca (la primera producció de la branca europea del canal HBO) que ens explica el procés judicial que va enfrontar la família de Palach amb el govern comunista, que intentava deshonrar i menystenir el gest del jove. Una petita joia.

Justified: aquest any he vist la tercera i la quarta temporades d’una de les sèries més injustament oblidades de la televisió, o això em sembla a mi. Guió brillant, actors perfectes en els seus papers, personatges carismàtics com pocs, diàlegs punyents, girs inesperats, acció... Per què no se la mira més gent?

One Night: un fet tan insignificant com una bossa de patates llençada a terra desencadena una sèrie de fets encadenats que desemboquen en una tragèdia. Una destacable mini sèrie britànica, amb la mateixa història explicada des de quatre punts de vista diferents.

Police Squad!: si us agrada l’humor absurd, no us perdeu aquesta mini sèrie de sis episodis protagonitzada per l’inepte tinent Frank Drebin (un Leslie Nielsen en la seva salsa), que anys més tard continuaria al cinema amb l’esbojarrada trilogia Agárralo como puedas.

Public Enemies: destacable mini sèrie britànica que mostra les dificultats d’un noi per reintegrar-se a la societat després d’haver passat un temps a la presó per l’assassinat de la seva parella. Els conflictes amb la seva agent de la condicional, amb la família de la víctima, amb els seus propis familiars i amics, formaran part del seu dia a dia. Però, és realment culpable?

Six Feet Under: com és possible que una sèrie que tracta sobre una família que regenta una funerària sigui una de les millors de la història? Doncs ho és. A través de les vivències de la disfuncional família Fisher veurem com se’ns plantegen interessants reflexions sobre la vida i la mort, amanit amb unes bones dosis d’humor negre i unes gotes de surrealisme. Una obra mestra.

The Big Bang Theory: quatre científics aficionats a la ciència ficció i als còmics veuen trasbalsat el seu petit món amb l’arribada d’una atractiva veïna, que té un caràcter i uns gustos totalment oposats als seus.

The IT Crowd: els frikis més entranyables de la televisió ens deien adéu per sempre amb un episodi especial que va servir per tancar una de les millors comèdies dels últims anys, malgrat la clara davallada que va experimentar en la quarta temporada.

The Wire: la segona temporada d’una de les millors sèries de la història continua ambientada a Baltimore i ens explica el costat fosc del seu port, amb els contenidors que amaguen contraban de mercaderies... i de persones. No ens oblidem dels nostres vells coneguts de la policia, ni tampoc dels narcotraficants de la família Barksdale. Segurament no serveix per desconnectar, però The Wire és molt més que una sèrie: és un autèntic retrat sociològic.

True Detective: una història que hem vist mil vegades (dos policies molt diferents entre sí que s’encarreguen d’investigar un assassinat) es converteix en una de les sèries més destacables de l’any gràcies a la seva fosca ambientació, un ritme un pèl lent però impecable, un misteriós assassí que viu enmig del bosc, i unes magistrals actuacions de la parella Matthew McConaughey/Woody Harrelson.

I fins aquí el repàs, totalment personal, del que ha estat el meu any televisiu. Una vegada més, la conclusió és que he gaudit molt més amb la televisió que amb el cinema, que personalment crec que continua patint una preocupant crisi d’idees. Espero continuar veient i compartint amb vosaltres moltes més sèries aquest any 2015 que estem a punt de començar.

Salut, i bon any a tothom!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada