dissabte, 8 de febrer de 2014

Guanyar-se la vida amb la mort


Mira que porto anys veient sèries, però el que m’ha passat amb Six Feet Under (estrenada aquí com A dos metros bajo tierra) es pot considerar un cas únic: he començat a veure la primera temporada tres o quatre cops, però per diverses circumstàncies mai havia pogut acabar-la. La primera vegada, amb molta menys experiència televisiva que ara, confesso que se’m feia lenta i en certs moments pesada. Altres cops l’he deixat aparcada (en principi temporalment) perquè llegia crítiques d’alguna altra sèrie que em semblava més atractiva. I així fins ara, que per fi he pogut veure els tretze primers episodis de la sèrie, considerada de les millors de la història de la televisió.

I això que és difícil que una sèrie tingui un punt de partida menys atractiu: una família que es guanya la vida amb una funerària. El dia abans de Nadal, en Nate (el fill gran) torna a Los Angeles des de Seattle per passar les festes amb la família. A l’avió coneix a la Brenda, amb la que hi ha una atracció mútua instantània que desemboca en sexe ràpid en una petita sala de l’aeroport. Mentrestant, el seu pare pateix un accident mortal quan un autobús xoca amb el cotxe fúnebre nou de trinca que acabava d’anar a buscar. A casa, la seva esposa Ruth rep una trucada i la informen de la fatal notícia. De l’impacte, li cau a terra el rostit que estava fent per sopar. Alarmat pel soroll, el seu fill David (que estava atenent als familiars d’un difunt) puja a veure què li ha passat a la seva mare, i també s’assabenta de la mort del patriarca. De seguida truca a la Claire, la seva germana adolescent que està fumant crack amb uns amics i es veu obligada a anar a casa seva i afrontar la desaparició del seu pare en un estat no massa adequat. Així, d’aquesta manera i en uns pocs minuts magistralment explicats, la sèrie ja ens ha presentat als seus protagonistes principals: la família Fisher.


I a partir d’aquí? Objectivament, la sèrie simplement ens explica el dia a dia dels Fisher, però els guions són tan rodons que en cap moment es cau en l’avorriment ni la repetició. La relació d’en Nate amb la Brenda (una de les parelles amb més química que he vist mai a la televisió), l’homosexualitat no gaire ben acceptada d’en David (i els problemes que això li porta amb la seva parella), la problemàtica existència de la Claire i les seves conflictives amistats, els intents de la Ruth per refer la seva vida (indecisa entre dos pretendents molt diferents entre sí), i els esforços per tirar endavant un petit negoci funerari permanentment amenaçat de ser engolit per Kroehner International, una multinacional del sector que intenta comprar als Fisher per tal d’eliminar competència.


És evident que una sèrie amb aquesta temàtica podria haver estat enfocada des d’un punt de vista absolutament tràgic, cosa que l’hagués fet bastant difícil de mirar. Per sort, els seus creadors han desmitificat bastant el tema de la mort (tot i que sempre el tracten amb respecte), i han barrejat el drama amb molts moments d’humor (sovint negre, o molt negre) i surrealisme. Per exemple, sovint els personatges (sobretot en David) s’escapen de la realitat imaginant-se que protagonitzen actuacions musicals. També és bastant habitual veure als protagonistes tenint converses imaginàries amb els cadàvers que els hi porten a la funerària, o amb el seu difunt pare i marit (que els aconsella sobre com portar el negoci, o sobre com afrontar els problemes de la seva vida). Cada episodi comença amb la mort d’algú i amb el posterior trasllat del cadàver a la funerària Fisher. La relació dels protagonistes amb la família del finat, la preparació del funeral, etc., marcarà el to de l’episodi, i tot plegat es lligarà, d’una manera absolutament magistral, amb interessants reflexions sobre la vida i la mort i amb les històries personals de cadascun.


És difícil trobar una sèrie millor escrita, filmada i interpretada que Six Feet Under. Els personatges estan tan ben definits, són tan imperfectes, en definitiva, són tan humans, que és impossible no sentir-te identificat amb els seus patiments, les seves alegries i les seves tristeses. Mica en mica, a mesura que passen els episodis, els Fisher gairebé passen a formar part de la teva vida i te’ls sents propers, com si fes temps que els coneixes. Quina altra sèrie pot dir que aconsegueix això? Sens dubte, una obra mestra de la qual per sort encara em queden quatre temporades per gaudir.



4 comentaris:

  1. Quina sort que tens! No saps el que et queda encara per disfrutar i... patir!

    ResponElimina
  2. De moment he gaudit molt. Pel que fa a patir, sé alguna cosa que passa en les properes temporades. Intento aïllar-me, però sempre acabes llegint coses que no vols...

    ResponElimina
  3. Per mi aquesta sèrie és una obra d'art, ja fa anys que la vaig veure però continua estant entre les meves preferides. Espero que ja l'hagis acabat de veure...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no, tot just he acabat la segona temporada. No vull veure-la tota seguida, vaig alternant-la amb altres. Però continuo gaudint molt (i patint!).

      Elimina