diumenge, 26 de gener de 2014

Un cant a la llibertat


Fa una mica més de dos anys vaig tenir l’ocasió de visitar Praga, i recordo que el primer lloc on vam anar va ser la Plaça de Wenceslau, el centre neuràlgic del que allà anomenen la “Ciutat Nova”. Just a davant del Museu Nacional, hi ha una placa de marbre amb dues fotografies estampades i dos noms gravats: Jan Palach i Jan Zajíc. Confesso que en aquells moments no tenia ni idea de qui eren, però un cop d’ull a la guia turística em va treure de la meva ignorància. En Jan Palach era un universitari txec que el 16 de gener de 1969 va calar-se foc a si mateix en protesta per la invasió del seu país a càrrec de les tropes soviètiques, pocs mesos abans (l’agost de 1968). Va morir tres dies després com a conseqüència de les gravíssimes cremades que va patir, i va convertir-se en un símbol de l’oposició a l’invasor comunista. Un mes després, el 25 de febrer, en Jan Zajíc (també un estudiant) va morir exactament de la mateixa manera i en el mateix punt de la ciutat.


I precisament amb la immolació d’en Jan Palach comença Hořící keř (“Arbust que crema”), una excel·lent mini sèrie txeca que, a més, és la primera producció de la branca europea de la cadena HBO, responsable de moltes de les millors sèries de la història de la televisió. Al llarg dels seus tres episodis, serem testimonis dels fets que van tenir lloc després de la mort del jove estudiant. En especial, la història se centra en la demanda que la mare i el germà del difunt van interposar contra un destacat membre del govern comunista, que sempre va menysprear l’acte del jove amb afirmacions com que era mentalment inestable. Malgrat els seus dubtes inicials i a les moltes pressions rebudes per part del règim, finalment la jove advocada Dagmar Burešová va acceptar el cas i va representar a la família Palach en un judici que des de bon principi sabia que no podia guanyar.


Tot i que (per sort) no he hagut de viure mai en una situació com la de la Txecoslovàquia dels anys 70, i per tant no puc parlar amb coneixement de causa, la sensació que m’ha deixat aquesta sèrie és la de que retrata perfectament l’atmosfera del país en aquella època. Una Praga grisa, trista, miserable, molt allunyada del destí turístic de primer ordre que és avui en dia. I la seva gent, espantada i/o resignada davant de la seva nova situació, malgrat els petits grups de resistència a l’invasor encapçalats pels estudiants universitaris, que no obliden l’heroic sacrifici de dos dels seus.

Hořící keř és una sèrie intensa com poques, amb moments d’un gran dramatisme i emotivitat sovint protagonitzats per Jaroslava Pokorná, l’actriu que dóna vida a la mare de Jan Palach i que, francament, no sembla una actriu sinó realment una mare que viu la desesperació tant de la inesperada i brutal mort del seu fill com de la tergiversació que en fa el règim comunista. És impossible no sentir-se commogut quan els veïns del poble s’acosten una nit a casa seva en silenci i amb espelmes a les mans, en senyal de condol per la mort del seu fill. O quan un desconegut li deixa dissimuladament fotografies del seu fill cremat al taulell de l’estació de tren on ella treballa. O bé quan s’adona, amb dolor i incredulitat, que el seu fill ja no és enterrat al lloc de sempre, sinó que l’han traslladat perquè el règim comunista vol evitar que la seva tomba es converteixi en un lloc de peregrinatge.


La sèrie acaba recordant-nos que, en el vintè aniversari de la mort de Jan Palach, es van produir durant sis dies un seguit de manifestacions (evidentment reprimides per la policia) tant per recordar la figura de l’estudiant mort com per protestar contra el règim imperant. Deu mesos després, el comunisme s’enfonsava, Txecoslovàquia s’alliberava de l’opressor i l’advocada Dagmar Burešová es convertia en la primera Ministra de Justícia del nou país lliure. La primera gran sèrie que he vist aquest 2014 és un cant als valors de l’ésser humà i a la recerca de la veritat i la justícia, i està dedicada a la valentia i el coratge no només de Palach i Zajíc, sinó de tots els que van perdre la seva vida en defensa de la llibertat. Si el temps m’ho permet, continuaré veient moltes més sèries al llarg d’aquest any. Però que em deixin una petjada com aquesta, serà difícil.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada