dimarts, 29 d’abril de 2014

La vida després de la presó

Qualsevol seguidor habitual d’aquest bloc sabrà que les mini sèries en general, i les britàniques en particular, són una de les meves debilitats. I l’altre dia, precisament, em vaig adonar que gairebé som al mes de maig i aquest any encara no n’havia mirat cap. De manera que vaig decidir posar fil a l’agulla i vaig començar a mirar Public Enemies.

La sèrie ens explica la història de l’Eddie Mottram, un noi condemnat a 10 anys de presó per l’assassinat de la seva xicota adolescent. Un cop complerta la condemna, l’Eddie s’ha de tornar a adaptar a la vida normal amb l’ajuda de la Paula, la seva agent de la condicional que fa uns mesos va cometre una errada que va estar a punt de costar-li la carrera: va refiar-se massa d’un dels seus protegits, i aquest va tornar a assassinar. Aquest fet farà que aquesta vegada la Paula sigui molt estricta amb l’Eddie, per no repetir errors que poden ser fatals.


Aquesta mini sèrie de tres episodis és una bona reflexió sobre la vida que espera als condemnats un cop surten de la presó. La reacció de familiars i amics (alguns et perdonen, altres no), trobar-te al carrer amb els pares de la víctima, mirar de trobar feina amb l’obligació de fer saber els teus antecedents penals, intentar no ficar-te en problemes perquè això pot comportar el teu reingrés a la presó, la frustració que suposa tota aquesta situació, etc. A més, també se’ns afegeix un altre ingredient molt inquietant: la possibilitat que l’Eddie, en realitat, sigui innocent. Aquest fet fa que la sèrie oblidi una mica el seu enfocament inicial i passi a centrar-se més en una trama de possible errada judicial que no pas en els problemes de reinserció a la societat, que tan bé se’ns havien explicat al primer episodi.

Malgrat aquest apunt, Public Enemies té totes les característiques de la gran majoria de mini sèries britàniques que he vist fins ara: realització impecable, excel·lents actors (menció especial per a Daniel Mays, que interpreta perfectament a un personatge amb una personalitat molt complicada), un guió molt ben escrit, una història interessant i ben narrada, i la durada justa pel que se’ns vol explicar. No seria la millor sèrie que he vist sobre aquest gènere (des de les mateixes illes ens han arribat altres productes superiors), i el sorprenent desenllaç final potser és una mica massa convencional pel que estem acostumats en les produccions que ens arriben des d’aquest país, però en qualsevol cas es tracta d’una proposta molt recomanable.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada