dissabte, 22 de març de 2014

Per què és tan atractiva “True Detective”?


Dos detectius molt diferents entre sí s’encarreguen d’investigar el misteriós cas d’una noia assassinada en estranyes circumstàncies, que farien pensar en la implicació d’una mena de secta satànica. Exposat així, la veritat és que el punt de partida de True Detective no pot ser menys atractiu. Quantes vegades hem vist sèries i pel·lícules amb arguments similars?

Tampoc es pot dir que sigui molt original el fet que la trama alterni contínuament el present i el passat. Per una banda, a l’actualitat, veiem com la policia interroga als dos detectius per tal de recordar la investigació que van protagonitzar fa 17 anys, i per l’altra som testimonis d’aquesta mateixa investigació passada i també de quan la reprenen, en el moment que s’acaba l’interrogatori. Pel que fa a l’assassí, tampoc trobem res que no haguem vist mai: un psicòpata mentalment pertorbat que viu en una casa enmig del bosc, envoltat de brutícia i degeneració. Des dels temps de La matança de Texas han passat ja dècades, i ho hem vist mil vegades.


Aleshores, per què és tan atractiva True Detective? Com és que no podem apartar els ulls de la pantalla? Potser és per la seva barreja d’estils, que combina drama familiar i policial, thriller i fins i tot elements clàssics de les pel·lícules de terror. O perquè tots els episodis estan escrits per la mateixa persona (Nic Pizzolato) i dirigits també per la mateixa (Cary Fukunaga), un fet insòlit a la televisió i que permet que la sèrie gaudeixi d’una continuïtat narrativa i visual que sovint es perd quan els episodis els dirigeixen persones diferents. O per aquella meravella que ens regala el director just a la meitat de temporada, al final del quart episodi, amb un pla-seqüència de sis minuts que és de les coses més al·lucinants que he vist mai a la televisió. O per les reflexions filosòfiques del detectiu Rust Cohle (solitari, desenganyat, amargat, drogoaddicte i alcohòlic), i les converses que manté amb el seu company Martin Hart (més sociable i accessible que el seu company, però amb els seus propis dimonis interiors). O potser serà per l’atracció malaltissa i malsana que provoca l’existència del mal, sobretot quan aquest és al costat de casa i té una apariència innocent.


Per cert, impossible no parlar de la parella protagonista. Us recordeu de quan Matthew McConaughey només era conegut per protagonitzar comedietes romàntiques de pa sucat amb oli i sortia amb la Penélope Cruz, apareixent de tant en tant per territori espanyol gairebé sempre amb un parell de copes de més? Doncs això s’ha acabat. Arriba el 2014 i no només protagonitza una de les millors sèries de la temporada, sinó que li donen l’Oscar al millor actor. “La vida te da sorpresas”, que diu en Rubén Blades. I compte: que la seva fenomenal interpretació no ens faci oblidar que Woody Harrelson està més que impecable en el seu paper, i que els secundaris compleixen perfectament.


El fet que una sèrie que aparentment no té cap element original sigui tan misteriosament addictiva, intensa i hipnòtica (aquests paisatges de Louisiana, la misteriosa Amèrica profunda) és sens dubte conseqüència que, un cop més, la cadena HBO ha fet les coses molt bé. És veritat que no és per a tots els públics, que té un ritme lent i que segurament no és la millor opció si el que vols és simplement desconnectar, però dubto que aquest 2014 els aficionats a les sèries vegem coses molt millors. La segona temporada tindrà diferents protagonistes i tractarà un cas diferent. Només cal esperar que sigui igual de brillant que la primera.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada