No, no ens hem equivocat i la pregunta és correcta. El que passa és que si parlem de The Office hem de precisar si estem parlant de la sèrie britànica (que va veure la llum l’any 2001) o del seu remake americà (nascut quatre anys després). Tot i que l’argument en general és el mateix, el seu desenvolupament és diferent i això fa que ambdues tinguin partidaris i detractors. Intentarem diferenciar-les, fixant-nos sobretot en la britànica que per alguna cosa és l’original i el punt de partida de tot plegat.
Si seguiu habitualment aquest bloc ja us haureu adonat que som fans de les sèries britàniques en general i de les comèdies en particular, siguin de l'època que siguin. Ja hem parlat de Fawlty Towers, i avui parlarem de dues de les més recents. Som-hi!
The IT Crowd: frikis, però entranyables
La sèrie comença amb la Jen (Katherine Parkinson) fent una entrevista de feina per entrar a treballar en una gran empresa. Com fa la majoria de gent, menteix en el seu currículum i exagera els seus coneixements informàtics, però la seva sort és que el seu cap tampoc no en té ni idea i per tant se la creu, amb la qual cosa passa a ser la cap del departament d’informàtica (IT) de l’empresa, situat al soterrani de l’edifici. Els que sí que saben molt del tema són en Roy (Chris O'Dowd) i en Moss (Richard Ayoade), dos autèntics frikis que de sobte es veuen manats per una inexperta total en informàtica, cosa que no poden suportar de cap manera. En canvi, la Jen és una experta en relacions personals i això sí que pot ajudar als seus nous companys, perquè són dos inadaptats socials absoluts. Així, els uns pels altres, es complementaran mútuament.
A vegades amb un humor irònic, a vegades amb un humor absurd, amb malentesos gairebé constants, la sèrie és molt divertida i lleugera, d’aquelles que te’n vas a dormir amb bon gust de boca. Per mi, un dels grans encerts de la sèrie és que no ens presenta als frikis com a una espècie odiosa (tot i que és evident que no cauen bé als seus companys de feina), sinó que se'ls tracta amb respecte i fins i tot amb estima, ens cauen bé malgrat les seves evidents limitacions en aspectes que no siguin el purament informàtic.
Tony Soprano és, aparentment, un pare de família normal i corrent amb els mateixos maldecaps que la majoria de la gent: dos fills problemàtics, una relació matrimonial que ja fa temps que no passa pel seu millor moment, una mare controladora i autoritària, etc. El que ja no és tan normal és la seva manera de guanyar-se la vida: Soprano és el cap d’una de les principals bandes mafioses de New Jersey. La dificultat d’exercir de cap de les dues “famílies”, l’estrès i les pressions conjuntes d’aquests dos móns fa que comenci a patir depressions, crisis d’angoixa i desmais, i finalment decideix buscar ajuda psicològica de mans d’una especialista, però ho ha de fer d’amagat perquè si els seus col·legues mafiosos ho sabessin la seva imatge quedaria molt malmesa.
Però The Sopranos no és una sèrie sobre la màfia, o almenys no exclusivament. De fet, el seu creador i productor David Chase ha afirmat que està basada en la seva experiència personal: igual que Tony Soprano, Chase també té ascendència italoamericana (el seu cognom real és DeCesare), va créixer a New Jersey, tenia una relació tempestuosa amb la seva mare i també va acabar anant al psiquiatre. Si a tot això hi afegim que des de ben petit estava fascinat pel món de la màfia, podrem entendre bona part dels motius que el van portar a crear aquesta obra, que en principi havia de ser només una pel·lícula.
La sèrie, doncs, no es queda simplement en un retrat del món mafiós, sinó que va més enllà i entra en temes com ara la doble moral dels nostres temps; Carmela Soprano, per exemple, sap perfectament a què es dedica el seu marit i en el fons no li agrada, però per altra banda ja li va bé perquè això li permet gaudir d’un nivell de vida que d’una altra manera potser no seria possible. El tractament de la complexitat del caràcter humà també és molt destacable, com per exemple en el cas del personatge de Christopher Moltisanti, nebot de Tony Soprano, que en un rampell de ràbia pot apallissar la seva xicota brutalment però després penedir-se’n i demanar-li perdó de genolls i plorant amb tota la seva ànima, perquè realment ho sent. O Paulie Gaultieri, un dels membres més despietats de la banda però que a la vegada sent una devoció absoluta per la seva mare. Veiem a assassins sense escrúpols, però també a persones amb les seves pors i debilitats, que tenen una vida normal fora de la seva vessant mafiosa. A The Sopranos, igual que a la vida, no hi ha ningú exclusivament bo ni exclusivament dolent. El yin i el yang: ni blanc ni negre, sinó tota la gamma de grisos que hi ha entremig.
“La veu de Katharine Hepburn no és intranscendent;
és, per al món, un dels atributs que la defineixen.”
(Jorge Luis Borges, escriptor argentí)
Avui, per primera vegada des que va començar aquest bloc, no recomanarem sèries sinó una manera de mirar-les: versió original o doblada? La discussió sembla no tenir final, i les opinions a favor d’una o altra opció provoquen no poques i acalorades discussions perquè, penso jo, es tendeix a ser massa radical en el tema. Molts partidaris de la versió original defensen que s’hauria d’abolir completament el doblatge, i això fa que els que pensen el contrari contraataquin defensant-lo aferrissadament. Ja avanço que aquí ens decantarem per la versió original, però evidentment sense cap ànim d’imposar res ni d’alliçonar ningú. No estem dient que hagin de desaparèixer les versions doblades, ni molt menys; senzillament creiem que, si no ho heu fet mai, val la pena considerar seriosament l’opció de la versió original. (Nota: quan diem "versió original" realment ens estem referint a "versió original subtitulada"; si el vostre coneixement d’idiomes és prou bo com per poder veure una pel·lícula o una sèrie sense subtitular, no cal ni que continueu llegint).
Com comença el tema del doblatge? Una teoria relaciona directament el doblatge amb els països que han patit períodes de dictadura durant un període més o menys llarg de la seva història. Sembla ser que un dels principals precursors del doblatge va ser Mussolini, i que a Alemanya i Espanya es va copiar el seu exemple (tot i que el primer estudi de doblatge espanyol -T.R.E.C.E.- es va inaugurar a Barcelona abans del franquisme, l’any 1932). Amb el doblatge es buscaven dos objectius: el nacionalisme a través de la identitat lingüística i, de manera més subtil, el control de les idees que podrien ser alienes als interessos del règim. Aquest control es duia a terme mitjançant mecanismes de censura que consistien bé en retallar fotogrames, bé en alterar els diàlegs segons convingués. Així resultava molt senzill evitar que certes opinions reflectides a la pel·lícula (i considerades “perilloses”) arribessin als espectadors. Els censors van aconseguir que qualsevol pel·lícula estrangera fos una apologia del sistema polític vigent i dels valors morals que volia transmetre. I, si el missatge era massa contundent com per tapar-lo modificant els diàlegs, doncs es prohibia l’exhibició de la pel·lícula i llestos.
Un exemple molt famós i alhora curiós és el cas de la pel·lícula Mogambo, on per evitar que els espectadors espanyols s’adonessin que hi havia un adulteri (cosa que hauria estat un escàndol en aquella època), els censors van reconvertir un matrimoni en uns germans, amb la qual cosa el que van aconseguir és crear un incest i va resultar pitjor el remei que la malaltia. Altres exemples coneguts van ser amagar que el protagonista de Casablanca havia lluitat al bàndol republicà a la Guerra Civil espanyola, privar els espanyols de la caricatura que Charles Chaplin va fer de Hitler a El gran dictador (va estar prohibida fins la mort del dictador l’any 1975) o silenciar el missatge antimilitarista de Senders de glòria, que no es va poder veure a Espanya fins l’any 1986 en una retrospectiva sobre Stanley Kubrick.
Casablanca (1942)
Per rebatre aquesta teoria, també s’ha de dir que als anys 30 la pròpia indústria de Hollywood rodava la mateixa pel·lícula en els mateixos escenaris però amb diferents actors i directors, primer en anglès i després en altres idiomes. Molt poc temps després van passar a controlar el doblatge de les pel·lícules (per exemple, Stan Laurel i Oliver Hardy es doblaven ells mateixos a diferents idiomes). Quan Hollywood va deixar de fer produccions en altres idiomes, les indústries del doblatge van prendre el relleu en els països on era rendible per criteris estrictament econòmics: si el país era petit no resultava rendible doblar, mentre que si era gran sí que resultava. Per tant, segons aquesta teoria, el fet que hi hagués o no dictadura no seria un criteri essencial per considerar l’existència del doblatge.
Avui en dia, sense arribar a les animalades de la dictadura, encara ens trobem amb casos curiosos: s’adapten personatges per fer-los més familiars al públic (en un capítol de House es parlava de Fernando Alonso i a la versió original era un altre pilot, per exemple), es canvien línies de diàleg per no ferir sensibilitats, per adaptar-se als requeriments dels actors, o senzillament per intentar que “s’entengui millor”. Això sense entrar en la publicitat encoberta ni en els suggeriments sociopolítics que tot sovint afecten el resultat final. No cal ni parlar del mal que fa tot això a l’obra original. I després hi ha casos que ja són directament abominables: recordo unes vacances a Grècia on vaig veure, a la televisió de l’hotel, una sèrie on el doblatge consistia senzillament en la veu d’un home parlant en grec per sobre de les veus originals, que se sentien a un volum més baix. Però és que era la mateixa veu tant si parlava un home, com una dona, com un nen! Senzillament traduïa, sense cap mena de voluntat d’entonació. Sembla ser que no és l’únic cas semblant, i que en molts països de l’est d’Europa això també és així.
Però fins i tot suposant que el doblatge sigui correcte i fidel a l’original (i pel que sembla l’espanyol està considerat dels millors del món -no podem dir el mateix del català-), encara tenim arguments per defensar les versions originals. Si partim del fet inqüestionable i evident que estem mirant un producte audiovisual, arribem fàcilment a la conclusió que si mirem la versió doblada ens estem perdent la meitat de l’experiència, perquè si els gestos transmeten coses, la veu també. Com podem afirmar que un actor és bo (o no) si no estem sentint la seva veu real? Per fer aquesta afirmació ens estem basant només en els seus gestos i la seva expressió corporal, però ens estem perdent l’entonació i els centenars de matisos, d’inflexions, de silencis, etc., que els bons actors són capaços de donar a la seva veu per tal de composar i crear un personatge. No hi ha dues persones al món amb la mateixa veu, i per tant ens estem perdent el timbre i el to únics de la veu original.
Per posar un exemple proper, els aficionats al cinema hem vist Javier Bardem interpretar un jove escriptor cubà (Antes que anochezca), un ancià gallec moribund (Mar adentro) o un assassí psicòpata nord-americà (No Country for Old Men), i ens ha fet creure tots aquests accents perquè és un actor extraordinari, capaç de modelar la seva veu com qui fa una figura amb fang. Quin doblador pot transmetre tot això? La resposta és ben senzilla: cap. Per molt bo que sigui, mai no podrà captar ni transmetre tota aquesta riquesa d’expressió. Amb el doblatge ens estem perdent a Bardem i a tots els “Bardems” que hi ha en el món del cinema. En definitiva, estem ignorant un aspecte imprescindible a l’hora de qualificar algú com a bon o mal actor. I com a exemple, aquí teniu el tràiler americà de Mar adentro, on a més de veure i sentir Javier Bardem podrem comprovar com a EE.UU. les pel·lícules estrangeres s’estrenen en versió original subtitulada.
La qüestió s’agreuja quan resulta que moltes vegades un mateix doblador dóna veu a més d’un actor. Per exemple, el doblatge espanyol de quatre actors de la talla de Jack Nicholson, Marlon Brando, Paul Newman i Michael Caine el fa la mateixa persona, Rogelio Hernández, que malgrat la seva bona feina ni tan sols és actor, sinó locutor. A més, diuen les males llengües que aquest món del doblatge és un cercle tancat, una mena de màfia on resulta molt difícil entrar si no tens endolls o padrins. En el cas català, almenys, sembla bastant clar que és així; només cal mirar unes quantes pel·lícules i ens adonarem que sempre sentim les mateixes veus. Afortunadament, actualment resulta senzill trobar sèries i pel·lícules en versió original, i també els seus corresponents subtítols. I si us estimeu més l'opció del DVD, la gran majoria també inclouen diverses opcions d'àudio i subtitulat. És veritat que mirar la pantalla i llegir al mateix temps al principi és difícil, perquè ens perdem els gestos i només veiem els peus o els colls dels protagonistes. Però, com tot, és qüestió de pràctica i ben aviat ens hi acostumarem i descobrirem una nova manera de veure i gaudir les sèries.
La versió doblada és l’opció més fàcil, però mai de la vida pot ser l’opció més fidel ni la més autèntica. Hi ha qui opina que la diferència entre els que defensen la versió original i els que no, és que els primers han provat les dues opcions. La solució és ben senzilla: provar-ho. Mireu un capítol de la vostra sèrie preferida en versió original i llavors mireu-vos el mateix capítol en versió doblada, i ja decidireu què us agrada més. Jo, per si de cas, no em puc estar de posar-vos un parell d’exemples que potser us acabaran de convèncer: El primer correspon a l’excel·lent comèdia britànica The IT Crowd. No em digueu que la veu de Richard Ayoade (que interpreta el personatge de Moss) no és insubstituïble!
El segon correspon a la producció nord-americana Dexter, on Michael C. Hall interpreta el personatge del mateix nom. Si abans dèiem que la veu original era insubstituïble, què podem dir d'aquesta...
A mi em sembla que només per poder gaudir de veus com aquestes ja val la pena veure la versió original. A més, segur que millorareu el vostre nivell i coneixement d’altres idiomes. La decisió, en qualsevol cas, és vostra.
"Un client satisfet! L'hauríem de dissecar" (Basil Fawlty)
Segur que tots ens hem trobat alguna vegada amb un cambrer mal educat, o amb un encarregat d’hotel al qual un parell de lliçons de paciència no li haurien anat del tot malament. Això si més no és el que li va passar al genial còmic britànic John Cleese el mes de maig de 1970, mentre es trobava rodant exteriors al sud-oest d’Anglaterra junt amb la resta dels Monty Python. Només direm que tenien previst passar dues setmanes a l’hotel i finalment només s’hi van quedar una nit, tot gràcies a la “simpatia” de l’amo de l’establiment, un tal Donald Sinclair, que els hi va fer l’estada insuportable. Un cop acabat el rodatge amb els Python, Cleese i la seva muller en aquella època, Connie Booth (que després seria cocreadora, coguionista i coprotagonista de la sèrie), es van quedar uns dies més perquè Cleese va quedar fascinat amb el comportament d’aquell personatge, al qual va definir posteriorment com “l’home més meravellosament groller que he conegut mai”. I com són les coses, aquesta coneixença li va servir per crear una de les sèries més divertides de la història: Fawlty Towers (o Hotel Fawlty, tal com la vam descobrir els telespectadors catalans).
"La humanitat està sobrevalorada" (Dr. Gregory House)
Què us estimeu més, un metge que us agafi la mà mentre us moriu o un que us ignori mentre milloreu? Aquesta mateixa pregunta li fa el Dr. Gregory House (Hugh Laurie) a un pacient, i serveix perfectament de presentació per a un personatge com n’hem vist pocs a la televisió. El doctor en qüestió és un tipus irreverent, políticament incorrecte, egocèntric, mal educat, antisocial, desconfiat... però un geni absolut en la seva professió. Com a diagnosticador no té rival, i a més li encanten els desafiaments mèdics que se li presenten (complicadíssims sempre: no espereu veure mai ningú amb una simple grip). De fet, es podria dir que li interessa molt més la malaltia que no pas els pacients, als quals evita sempre que pot perquè està convençut que sempre menteixen sobre els seus símptomes. Ell, per la seva banda, fa anys que pateix dolors terribles a la cama dreta per una errada mèdica que va provocar que li haguessin d'extirpar el quàdriceps; per anar tirant consumeix calmants de manera indiscriminada i s’ajuda d’un bastó per caminar. Aquest dolor físic constant no ajuda gaire a millorar-li el seu etern mal humor.
Inevitablement, aquesta personalitat tan especial fa que el personatge es guanyi tantes simpaties com odis. Et cura, però t’insulta. Li trencaries la cara, però no pots deixar d’admirar-lo perquè és capaç de fer diagnòstics que ningú més pot fer. El denunciaries per les coses que et diu, però potser és l’únic que serà capaç de trobar una cura pel teu fill moribund. Ens fascina i ens repugna al mateix temps. És un geni, i com tots els genis és i serà sempre un solitari. Quants capítols no hem vist acabar amb una imatge d'ell, tot sol a casa seva un cop finalitzada la jornada?
La seva genialitat no només li prové del seu infal·lible instint, sinó també de la seva capacitat de deducció, que fa que tot sovint segueixi mètodes gairebé més propis d’un detectiu que no pas d’un metge. De fet, és bastant habitual que enviï algun dels seus ajudants a casa del pacient per tal d’investigar les possibles causes de la seva malaltia. David Shore (el creador de la sèrie) ha admès que el personatge de House està inspirat en Sherlock Holmes, especialment pel que fa al consum de drogues i al desig (i capacitat) de resoldre el que sembla impossible. No deixa de ser curiós que Sir Arthur Conan Doyle, el creador del personatge de Sherlock Holmes, es basés al seu torn en un tal Dr. Bell que va conèixer mentre estudiava medicina (i l’especialitat del qual era... la diagnosi!). Aquí s’ha de reconèixer el mèrit dels guionistes, perquè fer quadrar les semblances entre la medicina i la recerca detectivesca no és fàcil, i ho han resolt de manera magistral amb l’ajuda de metges i especialistes que exerceixen d'assessors de la sèrie.
"Sense el temps, el món perdria l'angoixa
de l'espera i el consol de l'esperança." (Antonio Machado, poeta espanyol)
Una perillosa organització terrorista planeja atacar els Estats Units i només hi ha un home que ho pot impedir. No importa que aquí sigui un tal Jack Bauer, també podria ser qualsevol personatge interpretat per Stallone, Schwarzenegger o Seagal. Sabem de sobres que passi el que passi no morirà mai, i que per més difícils que se li posin les coses ho acabarà resolent tot. Us sona aquest argument? No és un prodigi d’originalitat, oi? Aleshores, com és possible que a partir d’una premissa que hem vist milers de vegades s’hagi pogut crear una de les millors sèries de la història de la TV? La resposta no és fàcil perquè els motius són múltiples i variats, però en la meva opinió n’hi ha un per sobre de tots: els guionistes disposen, cada temporada, de 24 episodis per explicar la història. Això els permet aprofundir en els personatges, crear múltiples trames paral·leles, embolicar-ho tot de mala manera fins que sembla que no hi ha solució possible, i finalment resoldre-ho tot plegat i deixar-nos en un estat de shock absolut. Si la mateixa història la veiéssim al cinema duraria com a molt un parell d'hores, i segur que sortiríem de la sala pensant que allò ja ho hem vist abans. En canvi, després de veure una temporada sencera de 24 la sensació és que hem vist un producte perfectament explicat, sincronitzat, i fins i tot... original.
A la brillantor dels guions s'hi ha d'afegir un altre ingredient absolutament clau per entendre l’èxit d’aquesta sèrie (i segurament el seu principal encert): el fet que està filmada a temps real. Com ja hem dit, cada temporada està compresa per 24 episodis d’una hora de durada, i aquest temps és el mateix que experimenten els personatges de la sèrie. Cada episodi comença a una hora del dia en punt i acaba exactament una hora després, amb la qual cosa cadascuna de les temporades explica un dia (i només un) de la vida dels protagonistes. El rellotge que apareix regularment ens recorda el pas dels minuts, i això és molt important perquè les trames estan plenes d’ultimàtums i d’hores límit: imaginem-nos que sabem que una bomba ha d’esclatar a les 4 de la tarda; a mesura que s’acosta aquesta hora no podrem evitar que augmenti la nostra angoixa, paral·lelament a la dels protagonistes. Si a això hi afegim el fet que Bauer ha de prendre constantment decisions vitals i extremes amb molt pocs segons de marge, difícilment trobarem cap altra sèrie on es pateixi tant com en aquesta, i a mesura que ens acostem als episodis finals la tensió augmenta fins a límits insospitats.
"Et penedeixes del que hem fet?" (Conversa entre Ellen Parsons i Patty Hewes)
Recordo que quan vaig començar els estudis de Dret, ja fa uns quants anys, una de les primeres coses que ens van dir va ser que si havíem triat aquella carrera pel que havíem vist a la televisió (recordo que van esmentar Perry Mason) o al cinema ja podíem marxar, perquè la realitat no tenia res a veure amb allò. Doncs ara us diré una cosa semblant: si decidiu mirar aquesta sèrie perquè us penseu que veureu la típica trama d’advocats, millor que no ho feu perquè en sortireu decebuts. Només us diré que no hi ha ni un judici en tota la primera temporada, o sigui que si sou fans del “protesto, senyoria!”, aquesta no és la vostra sèrie.
El que sí hi ha són advocats, i no precisament dels d’ofici sinó dels especialitzats en judicis on hi ha en joc milers de milions de dòlars. La protagonista és la Patty Hewes (Glenn Close), una de les millors advocades de Nova York però també una de les més odiades, ja que els mètodes que fa servir per aconseguir els seus objectius no sempre són 100% ètics, més aviat al contrari. La Patty rebrà l’ajuda d’una intel·ligent i atractiva noia que respon al nom d’Ellen Parsons (Rose Byrne), acabada de sortir de la Universitat i amb un currículum tan brillant que li permet entrar al prestigiós bufet regentat per la Hewes. Totes dues emprendran una ferotge lluita contra el multimilionari Arthur Frobisher (Ted Danson), presumptament culpable d’haver deixat al carrer 5000 treballadors després de vendre’s la seva empresa. Frobisher intentarà sortir-se’n amb l’ajuda de l’advocat Ray Fiske (Zeljko Ivanek).
"Una nació perplexa es prepara per viure sense Seinfeld" (Portada de la revista People, gener de 1998)
Cada vegada que intento recomanar aquesta sèrie a algú em trobo amb el mateix problema; com és lògic, la primera pregunta que em fan és de què va la sèrie. I quin és el problema? Doncs que, en realitat, la sèrie no va de res. No té argument. Senzillament ens mostra a quatre amics de Nova York que viuen situacions tan habituals com ara intentar trobar on han deixat el cotxe en un aparcament d’uns grans magatzems, esperar-se en un restaurant per que els donin taula per sopar, anar a fer una entrevista de feina o agafar el metro. "I aleshores on és la gràcia?", em demanen a continuació. Doncs sens dubte en la genialitat dels guionistes, que permet que d’aquests fets tan simples i quotidians en surtin autèntiques perles còmiques, servides en petites dosis de 22 minuts. Un detall que al principi del capítol semblava no tenir la més mínima importància acaba convertint-se en la clau per solucionar (o no) tots els embolics que s'han anat creant, com qui no vol la cosa i sense que pràcticament ens n'adonem, a mesura que passen els minuts.
Si heu arribat fins aquí, potser us esteu preguntant què carai vol dir això de "seriegem". Doncs bé, com que volia fer un bloc que parlés de sèries de TV, i a més volia fer-lo en català, m’he permès inventar-me un verb la definició del qual fos la combinació d’aquestes dues coses. No m’ha costat gaire esforç: seriejar. En aquest bloc, doncs, s’hi seriejarà.
Per què sèries de TV, i no llibres, música o cinema? Doncs perquè tinc la sensació que, a diferència de la resta, les sèries molt sovint són ignorades, que no se'n parla prou o com a mínim no tant com algunes es mereixen. Crec que la televisió ja fa anys que viu un gran moment a nivell creatiu, i ens ha deixat (o ens està deixant) joies com The Sopranos, Six Feet Under o The West Wing, per posar només tres exemples, que estan al nivell del millor cinema.
Els temps canvien i afortunadament ja no depenem exclusivament de la voluntat i dels horaris de les diferents cadenes per poder veure les nostres sèries preferides, sovint maltractades fins a extrems denunciables. Això vol dir que, a més de parlar de sèries, de tant en tant també penso dedicar algun escrit a parlar d’aquestes noves maneres de veure sèries. Us sonen la mula i els torrents? Si no és així, ja us dic des d’ara que no estic parlant ni d’animals tossuts ni de rierols de muntanya...
I evidentment, us animo a dir-hi la vostra i que parleu o suggeriu sèries que siguin o hagin estat importants per a vosaltres. Es tracta, en definitiva, de compartir experiències i qui sap si de descobrir entre tots alguna joia amagada de la qual encara no havíem sentit a parlar mai, o de retrobar aquella altra perla que potser havíem vist alguna vegada i no li havíem parat l’atenció que es mereixia. Hi esteu convidats!
