Segur que els milions de lectors de l’obra més coneguda de Ken Follett han esperat més d’una vegada veure plasmades en imatges les més de 1.000 pàgines que té aquest autèntic best seller de l’autor anglès. Doncs bé, les seves pregàries han estat escoltades i sembla que no haurem de tardar gaire per poder-ne gaudir: si no hi ha res de nou, serà la primavera de l’any vinent.
Pels que no l’hagin llegit, els direm que el llibre està ambientat a l’Anglaterra del segle XII i explica la construcció d’una catedral gòtica a la fictícia localitat de Kingsbridge. Però això només és l'escenari que serveix de teló de fons per tal que Follett ens retrati amb mestria les guerres, els conflictes i les lluites de poder dels diferents estaments (religiosos, polítics, monàrquics, etc.) que formaven la societat de l’època. També hi ha lloc per a les històries d’amor, les traïcions, la violència, l’amistat, i un llarg etcètera que en pantalla tindrà la forma d'una mini sèrie de vuit capítols, filmada a Àustria i coproduïda per Alemanya i Canadà.
Doncs sí, tot i que aquest bloc no pretén ser un divulgador de l’actualitat, avui trencarem la norma perquè creiem que les notícies s’ho valen. Anem al gra:
Cuatro estrena FlashForward, la successora de Lost
Sembla ser que la pirateria i les descàrregues massives d’Internet estan fent reaccionar, mica en mica, als responsables de les televisions. En aquest sentit, Cuatro ja havia emès House amb molt pocs dies de diferència respecte dels EE.UU., i ara ho torna a fer amb una sèrie que està cridada a ser la gran protagonista d’aquesta nova temporada: estem parlant de FlashForward, que vindrà a cobrir el buit que deixarà Lost l’any que ve, quan passarà definitivament a la història.
El punt de partida no pot ser més atractiu: sense cap motiu aparent, tots els habitants de la Terra pateixen un desmai durant 2 minuts i 17 segons, i a més veuen flaixos del seu futur, exactament al cap de 6 mesos.
Fa uns dies parlava, en l’article sobre Fawlty Towers, d’un fet que aplaudeixo de les sèries britàniques. Deia en aquell cas (copio i enganxo) que “si els seus creadors pensen que per explicar la seva història calen quinze capítols, res ni ningú els farà canviar d’opinió; ni la crítica, ni les audiències, ni que els hi donin més calés, res de res. En definitiva, el que volen és no allargar-ho massa per tal de no disminuir l’impacte de la sèrie: pleguen quan estan al màxim de popularitat i d’èxit, i així el record que ens queda sempre és positiu”. Doncs bé, el cas que ens ocupa avui és exactament el contrari: una sèrie que comença molt bé, que no sap aturar-se a temps i que acaba sent una ombra del que va ser i ens deixa un record que en el millor dels casos és agredolç.
Nota: sense que serveixi de precedent, però degut al caràcter d'aquest article explicaré els finals de la primera i la segona temporada. No seguiu llegint si no ho voleu saber!
Els inicis de la sèrie són prometedors pels amants del gènere carcerari: un tal Lincoln Burrows és a la presó estatal de Fox River condemnat a pena de mort per un crim del qual no queda massa clar que sigui el culpable. Per ajudar-lo a escapar, el seu germà Michael Scofield (un enginyer amb un coeficient intel·lectual altíssim) atraca un banc a mà armada, el tanquen a la mateixa presó i allà comença a desenvolupar el pla que ha traçat minuciosament durant els mesos anteriors a l’atracament: s’ha fet tatuar al cos els plànols de la presó (que va dissenyar ell mateix) i també els detalls més importants que ha de recordar per tal que l’escapada arribi a bon port. Evidentment, com en qualsevol producció d’aquest tipus, s’anirà trobant amb personatges bons i dolents (destaca poderosament l’assassí i violador T-Bag) que l’ajudaran a escapar o bé li complicaran les coses, segons el cas. La història no és original i s’han vist moltes vegades arguments semblants al cinema, però s’ha de dir que la posada en escena és excel·lent, els actors compleixen sobradament, hi ha girs narratius molt ben aconseguits, i tota la temporada manté una tensió dramàtica i argumental notable.
“Els hi hem de donar plaer, el mateix que tenen
quan es desperten d’un malson”
(Alfred Hitchcock, referint-se al públic)
Avui em posaré nostàlgic per parlar d’una sèrie que m’ha quedat gravada per sempre més al cervell, potser pel fet d’haver-la vist de petit i també, per què no dir-ho, per l’impacte que em van causar la majoria dels seus episodis, tan intens que més de 20 anys després encara en recordava perfectament tots els detalls, tot i haver-los vist només una vegada. Recordo aquells dilluns a la nit enganxat a la televisió amb uns ulls oberts com taronges i esperant quina una me n’explicaria aquell home grassonet, que em feia gràcia amb els seus comentaris però que també em provocava una mena d'estrany respecte, un cert misteri que no sabia explicar.
A aquestes alçades no vull insultar els lectors explicant-los qui és Alfred Hitchcock i què ha representat per al món del cinema. Avui només parlaré de la seva vessant menys coneguda, la televisiva. Hitchcock va ser un dels primers realitzadors cinematogràfics que va veure clar el potencial de la televisió i la seva força popular, tot i que era un mitjà que es trobava encara a les beceroles. Amb el seu habitual sentit de l'humor, solia dir que “sortir a la televisió és una vergonya, però la meva família vol menjar”. Cal dir que quan la sèrie es va estrenar, el 2 d’octubre de 1955, Hitchcock ja feia més de 3 dècades que dirigia pel·lícules i ja comptava al seu currículum amb obres mestres absolutes com ara “Rebeca”, “Estranys en un tren”, “Crim perfecte” o “La finestra indiscreta”.
El mag del suspens només va dirigir 17 episodis dels 268 de la primera etapa de la sèrie, que va durar des de l’any 1955 fins al 1962, i un de la segona etapa (del 1962 al 1965, amb 93 episodis més i rebatejada amb el nom de The Alfred Hitchcock Hour –“L’hora d’Alfred Hitchcock”– perquè va passar dels 30 minuts habituals als 60), però la seva mà mestra es nota tant en l’elecció de les històries com en la posada en escena i l’estil cinematogràfic.
I què tenen a veure els zombis amb Gran Hermano?, us preguntareu vosaltres amb tota la lògica del món. Doncs ara ho veurem. I és que l’acció se situa, de bon principi, a la casa del popular concurs (en la versió anglesa perquè aquesta sèrie també ho és, o sigui que per ser exactes hauríem de dir “la casa del Big Brother”), on veiem els seus habitants parlant de tonteries diverses i preocupadíssims per saber si estan o no en directe, per aconseguir la fama com més ràpidament millor, i també uns calés fàcils si poden ser els últims a ser expulsats de la casa (precisament és nit d’expulsions i per tant la tensió és superior a la d’un dia normal). Però el que ells ignoren és que a fora de la casa, al món real, s’ha desencadenat una mena d’epidèmia inexplicable que fa que els morts tornin a la vida per alimentar-se dels vius. Ben aviat s’adonaran del que està passant quan un dels zombis aconsegueix entrar a la casa que ells creien tan segura...
Sabeu allò que se sol dir a vegades de “és el fill que voldrien totes les mares”, o bé “és el gendre que voldrien totes les sogres”? Doncs Larry David és exactament el contrari. O almenys això és el que ens vol fer creure a Curb Your Enthusiasm, la seva creació “post-Seinfeld” (autèntica obra mestra de la comèdia, de la qual ell va ser cocreador i guionista). La seva nova sèrie està centrada en ell mateix, un productor i guionista de Nova York que viu semi retirat gràcies als milions guanyats després del brutal èxit de Seinfeld, i en els fets que li passen a la seva vida diària. En això comparteix en bona part la temàtica de la seva creació anterior, ja que ambdues tracten sobre situacions quotidianes i la manera que tenen els seus protagonistes d’afrontar-les. Si alguna diferència hi ha és que Seinfeld era bastant més políticament correcta. En això, sens dubte, també influeix el fet que la sèrie s’emeti per la cadena HBO, que sempre arrisca i emet material que altres ni tan sols es plantejarien. Larry David disposa ara d’un espai per explorar totes les oportunitats que no va poder amb Seinfeld. I ho fa... vaja si ho fa!
No, no ens hem equivocat i la pregunta és correcta. El que passa és que si parlem de The Office hem de precisar si estem parlant de la sèrie britànica (que va veure la llum l’any 2001) o del seu remake americà (nascut quatre anys després). Tot i que l’argument en general és el mateix, el seu desenvolupament és diferent i això fa que ambdues tinguin partidaris i detractors. Intentarem diferenciar-les, fixant-nos sobretot en la britànica que per alguna cosa és l’original i el punt de partida de tot plegat.
Si seguiu habitualment aquest bloc ja us haureu adonat que som fans de les sèries britàniques en general i de les comèdies en particular, siguin de l'època que siguin. Ja hem parlat de Fawlty Towers, i avui parlarem de dues de les més recents. Som-hi!
The IT Crowd: frikis, però entranyables
La sèrie comença amb la Jen (Katherine Parkinson) fent una entrevista de feina per entrar a treballar en una gran empresa. Com fa la majoria de gent, menteix en el seu currículum i exagera els seus coneixements informàtics, però la seva sort és que el seu cap tampoc no en té ni idea i per tant se la creu, amb la qual cosa passa a ser la cap del departament d’informàtica (IT) de l’empresa, situat al soterrani de l’edifici. Els que sí que saben molt del tema són en Roy (Chris O'Dowd) i en Moss (Richard Ayoade), dos autèntics frikis que de sobte es veuen manats per una inexperta total en informàtica, cosa que no poden suportar de cap manera. En canvi, la Jen és una experta en relacions personals i això sí que pot ajudar als seus nous companys, perquè són dos inadaptats socials absoluts. Així, els uns pels altres, es complementaran mútuament.
A vegades amb un humor irònic, a vegades amb un humor absurd, amb malentesos gairebé constants, la sèrie és molt divertida i lleugera, d’aquelles que te’n vas a dormir amb bon gust de boca. Per mi, un dels grans encerts de la sèrie és que no ens presenta als frikis com a una espècie odiosa (tot i que és evident que no cauen bé als seus companys de feina), sinó que se'ls tracta amb respecte i fins i tot amb estima, ens cauen bé malgrat les seves evidents limitacions en aspectes que no siguin el purament informàtic.
Tony Soprano és, aparentment, un pare de família normal i corrent amb els mateixos maldecaps que la majoria de la gent: dos fills problemàtics, una relació matrimonial que ja fa temps que no passa pel seu millor moment, una mare controladora i autoritària, etc. El que ja no és tan normal és la seva manera de guanyar-se la vida: Soprano és el cap d’una de les principals bandes mafioses de New Jersey. La dificultat d’exercir de cap de les dues “famílies”, l’estrès i les pressions conjuntes d’aquests dos móns fa que comenci a patir depressions, crisis d’angoixa i desmais, i finalment decideix buscar ajuda psicològica de mans d’una especialista, però ho ha de fer d’amagat perquè si els seus col·legues mafiosos ho sabessin la seva imatge quedaria molt malmesa.
Però The Sopranos no és una sèrie sobre la màfia, o almenys no exclusivament. De fet, el seu creador i productor David Chase ha afirmat que està basada en la seva experiència personal: igual que Tony Soprano, Chase també té ascendència italoamericana (el seu cognom real és DeCesare), va créixer a New Jersey, tenia una relació tempestuosa amb la seva mare i també va acabar anant al psiquiatre. Si a tot això hi afegim que des de ben petit estava fascinat pel món de la màfia, podrem entendre bona part dels motius que el van portar a crear aquesta obra, que en principi havia de ser només una pel·lícula.
La sèrie, doncs, no es queda simplement en un retrat del món mafiós, sinó que va més enllà i entra en temes com ara la doble moral dels nostres temps; Carmela Soprano, per exemple, sap perfectament a què es dedica el seu marit i en el fons no li agrada, però per altra banda ja li va bé perquè això li permet gaudir d’un nivell de vida que d’una altra manera potser no seria possible. El tractament de la complexitat del caràcter humà també és molt destacable, com per exemple en el cas del personatge de Christopher Moltisanti, nebot de Tony Soprano, que en un rampell de ràbia pot apallissar la seva xicota brutalment però després penedir-se’n i demanar-li perdó de genolls i plorant amb tota la seva ànima, perquè realment ho sent. O Paulie Gaultieri, un dels membres més despietats de la banda però que a la vegada sent una devoció absoluta per la seva mare. Veiem a assassins sense escrúpols, però també a persones amb les seves pors i debilitats, que tenen una vida normal fora de la seva vessant mafiosa. A The Sopranos, igual que a la vida, no hi ha ningú exclusivament bo ni exclusivament dolent. El yin i el yang: ni blanc ni negre, sinó tota la gamma de grisos que hi ha entremig.
“La veu de Katharine Hepburn no és intranscendent;
és, per al món, un dels atributs que la defineixen.”
(Jorge Luis Borges, escriptor argentí)
Avui, per primera vegada des que va començar aquest bloc, no recomanarem sèries sinó una manera de mirar-les: versió original o doblada? La discussió sembla no tenir final, i les opinions a favor d’una o altra opció provoquen no poques i acalorades discussions perquè, penso jo, es tendeix a ser massa radical en el tema. Molts partidaris de la versió original defensen que s’hauria d’abolir completament el doblatge, i això fa que els que pensen el contrari contraataquin defensant-lo aferrissadament. Ja avanço que aquí ens decantarem per la versió original, però evidentment sense cap ànim d’imposar res ni d’alliçonar ningú. No estem dient que hagin de desaparèixer les versions doblades, ni molt menys; senzillament creiem que, si no ho heu fet mai, val la pena considerar seriosament l’opció de la versió original. (Nota: quan diem "versió original" realment ens estem referint a "versió original subtitulada"; si el vostre coneixement d’idiomes és prou bo com per poder veure una pel·lícula o una sèrie sense subtitular, no cal ni que continueu llegint).
Com comença el tema del doblatge? Una teoria relaciona directament el doblatge amb els països que han patit períodes de dictadura durant un període més o menys llarg de la seva història. Sembla ser que un dels principals precursors del doblatge va ser Mussolini, i que a Alemanya i Espanya es va copiar el seu exemple (tot i que el primer estudi de doblatge espanyol -T.R.E.C.E.- es va inaugurar a Barcelona abans del franquisme, l’any 1932). Amb el doblatge es buscaven dos objectius: el nacionalisme a través de la identitat lingüística i, de manera més subtil, el control de les idees que podrien ser alienes als interessos del règim. Aquest control es duia a terme mitjançant mecanismes de censura que consistien bé en retallar fotogrames, bé en alterar els diàlegs segons convingués. Així resultava molt senzill evitar que certes opinions reflectides a la pel·lícula (i considerades “perilloses”) arribessin als espectadors. Els censors van aconseguir que qualsevol pel·lícula estrangera fos una apologia del sistema polític vigent i dels valors morals que volia transmetre. I, si el missatge era massa contundent com per tapar-lo modificant els diàlegs, doncs es prohibia l’exhibició de la pel·lícula i llestos.
Un exemple molt famós i alhora curiós és el cas de la pel·lícula Mogambo, on per evitar que els espectadors espanyols s’adonessin que hi havia un adulteri (cosa que hauria estat un escàndol en aquella època), els censors van reconvertir un matrimoni en uns germans, amb la qual cosa el que van aconseguir és crear un incest i va resultar pitjor el remei que la malaltia. Altres exemples coneguts van ser amagar que el protagonista de Casablanca havia lluitat al bàndol republicà a la Guerra Civil espanyola, privar els espanyols de la caricatura que Charles Chaplin va fer de Hitler a El gran dictador (va estar prohibida fins la mort del dictador l’any 1975) o silenciar el missatge antimilitarista de Senders de glòria, que no es va poder veure a Espanya fins l’any 1986 en una retrospectiva sobre Stanley Kubrick.
Casablanca (1942)
Per rebatre aquesta teoria, també s’ha de dir que als anys 30 la pròpia indústria de Hollywood rodava la mateixa pel·lícula en els mateixos escenaris però amb diferents actors i directors, primer en anglès i després en altres idiomes. Molt poc temps després van passar a controlar el doblatge de les pel·lícules (per exemple, Stan Laurel i Oliver Hardy es doblaven ells mateixos a diferents idiomes). Quan Hollywood va deixar de fer produccions en altres idiomes, les indústries del doblatge van prendre el relleu en els països on era rendible per criteris estrictament econòmics: si el país era petit no resultava rendible doblar, mentre que si era gran sí que resultava. Per tant, segons aquesta teoria, el fet que hi hagués o no dictadura no seria un criteri essencial per considerar l’existència del doblatge.
Avui en dia, sense arribar a les animalades de la dictadura, encara ens trobem amb casos curiosos: s’adapten personatges per fer-los més familiars al públic (en un capítol de House es parlava de Fernando Alonso i a la versió original era un altre pilot, per exemple), es canvien línies de diàleg per no ferir sensibilitats, per adaptar-se als requeriments dels actors, o senzillament per intentar que “s’entengui millor”. Això sense entrar en la publicitat encoberta ni en els suggeriments sociopolítics que tot sovint afecten el resultat final. No cal ni parlar del mal que fa tot això a l’obra original. I després hi ha casos que ja són directament abominables: recordo unes vacances a Grècia on vaig veure, a la televisió de l’hotel, una sèrie on el doblatge consistia senzillament en la veu d’un home parlant en grec per sobre de les veus originals, que se sentien a un volum més baix. Però és que era la mateixa veu tant si parlava un home, com una dona, com un nen! Senzillament traduïa, sense cap mena de voluntat d’entonació. Sembla ser que no és l’únic cas semblant, i que en molts països de l’est d’Europa això també és així.
Però fins i tot suposant que el doblatge sigui correcte i fidel a l’original (i pel que sembla l’espanyol està considerat dels millors del món -no podem dir el mateix del català-), encara tenim arguments per defensar les versions originals. Si partim del fet inqüestionable i evident que estem mirant un producte audiovisual, arribem fàcilment a la conclusió que si mirem la versió doblada ens estem perdent la meitat de l’experiència, perquè si els gestos transmeten coses, la veu també. Com podem afirmar que un actor és bo (o no) si no estem sentint la seva veu real? Per fer aquesta afirmació ens estem basant només en els seus gestos i la seva expressió corporal, però ens estem perdent l’entonació i els centenars de matisos, d’inflexions, de silencis, etc., que els bons actors són capaços de donar a la seva veu per tal de composar i crear un personatge. No hi ha dues persones al món amb la mateixa veu, i per tant ens estem perdent el timbre i el to únics de la veu original.
Per posar un exemple proper, els aficionats al cinema hem vist Javier Bardem interpretar un jove escriptor cubà (Antes que anochezca), un ancià gallec moribund (Mar adentro) o un assassí psicòpata nord-americà (No Country for Old Men), i ens ha fet creure tots aquests accents perquè és un actor extraordinari, capaç de modelar la seva veu com qui fa una figura amb fang. Quin doblador pot transmetre tot això? La resposta és ben senzilla: cap. Per molt bo que sigui, mai no podrà captar ni transmetre tota aquesta riquesa d’expressió. Amb el doblatge ens estem perdent a Bardem i a tots els “Bardems” que hi ha en el món del cinema. En definitiva, estem ignorant un aspecte imprescindible a l’hora de qualificar algú com a bon o mal actor. I com a exemple, aquí teniu el tràiler americà de Mar adentro, on a més de veure i sentir Javier Bardem podrem comprovar com a EE.UU. les pel·lícules estrangeres s’estrenen en versió original subtitulada.
La qüestió s’agreuja quan resulta que moltes vegades un mateix doblador dóna veu a més d’un actor. Per exemple, el doblatge espanyol de quatre actors de la talla de Jack Nicholson, Marlon Brando, Paul Newman i Michael Caine el fa la mateixa persona, Rogelio Hernández, que malgrat la seva bona feina ni tan sols és actor, sinó locutor. A més, diuen les males llengües que aquest món del doblatge és un cercle tancat, una mena de màfia on resulta molt difícil entrar si no tens endolls o padrins. En el cas català, almenys, sembla bastant clar que és així; només cal mirar unes quantes pel·lícules i ens adonarem que sempre sentim les mateixes veus. Afortunadament, actualment resulta senzill trobar sèries i pel·lícules en versió original, i també els seus corresponents subtítols. I si us estimeu més l'opció del DVD, la gran majoria també inclouen diverses opcions d'àudio i subtitulat. És veritat que mirar la pantalla i llegir al mateix temps al principi és difícil, perquè ens perdem els gestos i només veiem els peus o els colls dels protagonistes. Però, com tot, és qüestió de pràctica i ben aviat ens hi acostumarem i descobrirem una nova manera de veure i gaudir les sèries.
La versió doblada és l’opció més fàcil, però mai de la vida pot ser l’opció més fidel ni la més autèntica. Hi ha qui opina que la diferència entre els que defensen la versió original i els que no, és que els primers han provat les dues opcions. La solució és ben senzilla: provar-ho. Mireu un capítol de la vostra sèrie preferida en versió original i llavors mireu-vos el mateix capítol en versió doblada, i ja decidireu què us agrada més. Jo, per si de cas, no em puc estar de posar-vos un parell d’exemples que potser us acabaran de convèncer: El primer correspon a l’excel·lent comèdia britànica The IT Crowd. No em digueu que la veu de Richard Ayoade (que interpreta el personatge de Moss) no és insubstituïble!
El segon correspon a la producció nord-americana Dexter, on Michael C. Hall interpreta el personatge del mateix nom. Si abans dèiem que la veu original era insubstituïble, què podem dir d'aquesta...
A mi em sembla que només per poder gaudir de veus com aquestes ja val la pena veure la versió original. A més, segur que millorareu el vostre nivell i coneixement d’altres idiomes. La decisió, en qualsevol cas, és vostra.
