Resum seriòfil del 2010

S’acaba l’any i toca fer una mica de balanç. No faré una llista d’aquelles típiques de “les 10 millors”, sinó que senzillament n’esmentaré unes quantes que han marcat el meu any seriòfil. No totes s’han estrenat el 2010, ni estan per ordre de preferència, simplement les recordo perquè aquest any les he vist. Per fer-ho amb un cert ordre, les posaré alfabèticament. Espero no deixar-me’n cap...

Fins aviat, Atlantic City

Més finals de temporada: ara toca parlar de Boardwalk Empire, la mastodòntica producció que parteix del moment que neix la llei seca i que ens explica el negoci soterrat que prospera a Atlantic City amb els contrabandistes d’alcohol, a més dels interessos polítics que s’amaguen darrera d’aquest panorama general.

Les expectatives no podien estar més altes: per una banda Terence Winter, una de les ments pensants (escriptor i productor) que hi havia al darrera de The Sopranos (segurament la millor sèrie que he vist mai a la meva vida), per l’altra Martin Scorsese (director de l’episodi pilot i productor executiu de la resta de la sèrie, controlant i guiant a l’equip de guionistes) i finalment Steve Buscemi encapçalant el repartiment i passant d’etern secundari en el cinema a protagonista absolut (i brillant) a la televisió. Per si tot això fos poc, teníem també la solvència contrastada que qualsevol aficionat a les sèries associa a les sigles HBO, i una morterada de calés invertits en recrear, de la manera més fidel possible, la ciutat del pecat americana als anys 20 (una mica el precedent de Las Vegas).

I els resultats? Desiguals, pel meu gust. És evident que la milionària inversió es nota, i molt: qualsevol aspecte relacionat amb el disseny de producció (la ciutat, els casinos, els restaurants, els hotels, el vestuari, etc.) és absolutament brillant i no se li pot posar ni un però. I la història? Aquí ja no podem ser tan contundents. Després d’un episodi pilot molt ben aconseguit, el segon particularment em va deixar totalment fred i descol·locat, i els posteriors no tant però quasi. La sèrie ha donat massa sovint la sensació de no saber gaire per on havia de tirar, i només cap als episodis finals ha recuperat el to i el pols que havíem intuït en la seva notable introducció.

A més, un dels seus principals atractius (Scorsese) resulta que també és un dels seus majors llasts, perquè resulta que el mestre ja ens ha parlat altres vegades d’aquests temes amb molta més força i brillantor, per exemple en pel·lícules tan inoblidables com Casino o Uno de los nuestros. Evidentment el llenguatge cinematogràfic i el de la televisió és diferent, el temps per explicar les històries no té res a veure, però també és veritat que és molt difícil lluitar contra uns records audiovisuals tan extraordinaris.

Atlantic City, la seva corrupció, el seu vici i el seu alcohol amagat (però tampoc gaire) ens deixen fins a la segona temporada amb una sèrie d’amenaces penjant sobre el cap d’en “Nucky” Thompson (Buscemi), tresorer de la ciutat i polític destacat (i corrupte) que realment és qui remena les cireres de tot el que passa: el seu germà despitat, el seu antic protegit Jimmy Darmody i el seu predecessor i mentor planegen conjuntament fer-li pagar les seves males passades. La trama promet, però seria desitjable que no hi haguessin tants episodis buits de contingut, per molt maco que sigui el seu embolcall. Hi ha talent de sobra per aconseguir-ho, i segur que els fanàtics del món mafiós estarem aquí per veure-ho.

La cara fosca de la justícia

No sé com s’ho fan els anglesos, però la veritat és que tenen l’habilitat d’aconseguir que una temàtica que s’ha vist mil vegades resulti atractiva i acabi semblant fins i tot original. Perquè estarem tots d’acord que parlar de segrestos, assassinats, corrupció policial i (també) dels individus que volen descobrir què s’amaga al darrere de tot plegat, no és a priori un argument massa innovador.

Amb ganes de més zombis

Ja m’ho imaginava abans de començar, i s’ha acabat confirmant: la primera temporada de The Walking Dead deixa amb ganes de més, de molt més. Sis episodis són molt pocs, i si a sobre tenen la qualitat que han demostrat i obren tants interrogants sobre el futur dels seus protagonistes, la conseqüència no pot ser cap altra que només d’acabar-se l’últim episodi ja voldríem veure el següent. Doncs paciència, perquè sembla que haurem d’esperar fins a l’octubre de 2011...

El que ha aconseguit aquesta sèrie en la seva primera i breu temporada és molt destacable. Si hi ha un gènere vist, revist, fet, refet i fins i tot parodiat, aquest és el dels zombis. Des de finals dels anys 60, quan George A. Romero va aterrir els espectadors dels cinemes de tot el món amb La nit dels morts vivents, les successives versions i interpretacions del tema han estat tan abundants (i no sempre reeixides) que la veritat és que, en principi, gairebé feia mandra posar-se a veure una sèrie sobre zombis.

Doncs seria un gran error. Tot i que evidentment ens trobem amb molts dels elements comuns del gènere (els humans obligats a conviure en un espai reduït, la lluita per sobreviure, un món devastat i dominat per morts famèlics de carn humana -o animal-, l’origen incert de l’apocalipsi, etc.), The Walking Dead té un to i una personalitat propis, i està enfocada d’una manera tan especial que pràcticament no ens adonarem d’aquests tòpics.

Els homes de Madison Avenue

A priori, una sèrie que es titula Mad Men no motiva: homes bojos (o enfadats, segons el context). Però quan veus que comença a acumular premis un any rere altre, penses que alguna cosa deu tenir. I així va ser com em vaig decidir a mirar-la. De seguida em van treure del meu error: els “Mad Men” eren els homes que es dedicaven al negoci de la publicitat a la Nova York dels anys 60, i el terme “Mad” no es refereix a l’estat mental o anímic, sinó a la ubicació de les agències de publicitat novaiorqueses de l’època: Madison Avenue. Tema aclarit!

Un cop d’ull superficial a la sèrie no ens revela massa coses: a simple vista, presenciem el dia a dia dels treballadors de l’agència de publicitat Sterling-Cooper, ocupats en les seves campanyes i en procurar la màxima satisfacció als seus importants clients. Al capdavant del departament creatiu de l’agència hi trobem a Don Draper (extraordinari Jon Hamm), un home elegant i carismàtic com pocs, triomfador, genial en la seva feina, però que en la seva vida personal no és ni molt menys feliç i a més amaga un terrible secret del passat que el té turmentat.

I no només Draper, sinó la gran majoria de personatges que protagonitzen aquesta sèrie (interpretats per un planter d’actors senzillament excepcional) no són feliços. Els que no estan sols estan immersos en matrimonis totalment insatisfactoris, busquen consol en amants permanents o ocasionals (que tampoc els satisfan), i a pesar de l’èxit professional les seves vides són bàsicament buides i mancades d’il·lusió. El buit existencial, la soledat de l’èxit. Continuant amb els jocs de paraules, potser un bon títol hauria estat Sad Men (“homes tristos”).

Però darrera d’aquesta primera capa hi trobem un dels principals encerts d’aquesta sèrie. I és que, gairebé sense ni adonar-nos-en, serem testimonis privilegiats de bona part dels aspectes socials, culturals i polítics dels anys seixanta. Destaca poderosament, per exemple, un aspecte que avui en dia va camí gairebé de desaparèixer: el consum compulsiu de tabac. Aleshores fumava tothom i es podia fumar a tot arreu, fins i tot els metges mentre atenien els seus pacients. Es calcula que, a meitats de la dècada dels 50, fumaven més de la meitat dels homes i gairebé una tercera part de les dones.

El misteri de les audiències

Quan sentim que un partit de futbol ha tingut una audiència de “x” milions d’espectadors, o que una sèrie ha estat cancel·lada per falta d’audiència, tots ens hem demanat alguna vegada com es deuen mesurar les audiències de les emissions televisives. Qui més qui menys ha sentit a parlar dels audímetres, uns aparells que serveixen precisament per a aquesta finalitat, però ben pocs n’han vist un o saben com és. Ara, gràcies a un curtmetratge titulat ¿Quién está ahí?, no només podem veure com és l’aparell en qüestió, sinó que a més ens aclareixen molts dubtes sobre el tema.

Gairebé per casualitat, el director Alejandro Pérez Blanco es va trobar en un bar amb una persona que tenia un audímetre a casa i se li va acudir la idea de fer un documental sobre el tema. L’home va acceptar amb la condició de mantenir l’anonimat, per tal d’evitar possibles denúncies per part de Sofres (l’única empresa que realitza estudis d’audiència a Espanya), i per això la veu que sentim és la d’un doblador i se li ha difuminat la cara digitalment. La resta de la història, diuen, és totalment real.

Algunes de les conclusions que es poden treure del documental són com a mínim curioses, i en general la sensació és de falta de transparència i sobretot de falsa realitat: per exemple, com que només hi ha 4.500 audímetres a tota Espanya, resulta que cadascun dels espectadors que utilitza l’aparell està representant entre 10.000 i 12.000 persones, o sigui, més gent que el 90% dels alcaldes d’Espanya. Com és possible que 4.500 persones representin a més de 40 milions? Com s’explica que n’hi hagi prou amb el que estiguin veient en aquells moments 100 espectadors amb audímetre per decidir si una sèrie es manté en antena o no, amb els llocs de treball que això representa? Per què només hi ha una empresa que faci aquest tipus d’estudi a Espanya?

Tot això i molt més, en poc menys de 10 minuts. Val molt la pena:

Els zombis arriben i arrasen

La passada nit de Halloween, tal com estava previst, es va estrenar la que promet ser una de les sèries de la temporada: The Walking Dead, adaptació del còmic homònim de Robert Kirkman (que també forma part de l’equip de producció) ha començat forta, i tot sembla indicar que continuarà així. Molta atenció amb la cadena AMC, que ja ens ha deixat meravelles com Breaking Bad o Mad Men (aviat en parlarem). L’HBO ja tremola…

I és que a aquestes alçades s’ha de tenir les coses molt clares per apostar per una sèrie de zombis. El tema està tan vist, fins i tot tan gastat, que qualsevol nou intent de recrear aquest univers pot caure fàcilment en els clixés, les repeticions i els estereotips. De fet n’hi ha (el caminar lent i insegur dels morts vivents, la seva insaciable fam de carn humana, el tret al cap com a manera de matar-los), però l’enfocament és tan especial que la sensació és que ens trobem davant d’una proposta fins i tot original, i no cal que siguem aficionats al terror o als zombis per tal de poder gaudir-la. Us podeu creure que es pot arribar a sentir llàstima i compassió per un zombi? A mi m’ha passat, concretament amb aquest:

Però més que els zombis, els autèntics protagonistes de la sèrie són els humans; com el policia Rick Grimes, que es desperta del coma provocat pel tret d’un delinqüent i es troba sol en un hospital destrossat. Quan aconsegueix sortir a fora veu tota una colla de cadàvers tapats amb un llençol i arrenglerats al pati. La ciutat també està abandonada i feta miques, i hi ha morts per tot arreu. Per sort, trobarà un pare i el seu fill que l’acolliran a casa seva i el posaran al dia dels esdeveniments: els morts vivents dominen la terra, i als humans només els queda intentar sobreviure i posar-se en contacte amb altres de la seva espècie.

Alabat sia Freud

Que la cadena HBO és sinònim de qualitat i de risc és un fet del qual ja hem parlat més d’una vegada en aquest bloc. No obstant, en pocs casos com el que ara ens ocupa es pot veure amb més claredat: In Treatment (En terapia al territori ibèric) és gairebé teatre a la televisió, un cara a cara entre psicòleg i pacient que va molt més enllà del que estem acostumats a veure a la petita pantalla, una revolució televisiva absoluta que ens arriba de la mà de Rodrigo García (el fill gran de Gabriel García Márquez) i que es basa en la sèrie israeliana BeTipul.

Tota l’acció transcorre entre les quatre parets de la consulta del psicoanalista Paul Weston (sensacional Gabriel Byrne), que cada dia de la setmana rep a un pacient diferent:

La Laura és una infermera molt sexy, amb tendència a l’histerisme i que manté una relació molt problemàtica amb el seu xicot. Ja al primer capítol li confessa a en Paul que està enamorada d’ell. L’ètica professional del psicòleg lluitarà contra l’evident (i comprensible) atracció que sent per ella.

L’Alex és un soldat nord-americà (concretament aviador) responsable de la mort d’una dotzena de nens a l’Iraq després de bombardejar una escola. Tot i que intenta enganyar-se a si mateix i creure que ell només complia ordres i per tant no és culpable, no pot evitar sentir uns profunds remordiments.

La Sophie és una jove promesa de la gimnàstica que veu interrompuda la seva carrera degut a una lesió als braços, que segurament li impedirà participar als pròxims Jocs Olímpics. Aquest, però, només és un dels problemes que la turmenten, ja que té molts conflictes familiars, està enamorada del seu entrenador i té tendències autodestructives i suïcides.

En Jake i l’Amy són una parella en plena crisi que acut a en Paul com a últim recurs per intentar salvar el seu matrimoni. Les seves diferències són evidents fins i tot a la consulta, i en Paul se les veu i se les desitja per evitar que es barallin davant seu.

I a més, els divendres en Paul també va al seu psicòleg particular, la Gina, on oblida la seva habitual serenitat davant dels pacients i deixa anar la tensió acumulada durant tota la setmana. La Gina ja està retirada, però accepta veure en Paul perquè a tots dos els uneixen relacions personals i professionals del passat.

Diagnòstic: possible “pilotitis”

La sala d’espera estava a petar de noves sèries de tot tipus: comèdies, drames, d’acció, policials... Era normal. Cada any, en aquesta època, es repetia la mateixa situació. Després de l’estiu era temporada d’estrenes i el Dr. Spoiler, psicòleg de sèries, sempre tenia la consulta plena de noves creacions dubtoses del seu èxit.

Al cap d’una estoneta, van sentir com s’obria la porta de la consulta i van veure com en sortia la darrera pacient: Lone Star, cancel·lada després de només dos episodis, marxava capcota, eixugant-se les llàgrimes i fent que no amb el cap. Totes van sentir llàstima per ella, i van pensar que potser la seva cancel·lació no havia estat del tot justa. Però sabien en quin món vivien, i ho havien d’acceptar.

Poc després va sortir una infermera malcarada i, amb una veu segurament més alta del que seria necessari, va cridar: “The Event!”.

Una sèrie es va aixecar de mica en mica de la seva cadira, va sortir de la sala d’espera i va entrar lentament al despatx del doctor.

- Segui -va dir el doctor-. Vostè dirà.

- Doncs miri, resulta que tot just m’acabo d’estrenar i ja hi ha gent que pensa que no seré capaç d’estar a l’alçada del que prometo.

- No em digui res més. Vostè té un pilot espectacular, oi?

- Doncs sí... com ho sap?

- Porto molts anys en això, jove. He vist de tot ja. -El doctor va girar en la seva cadira, va donar l’esquena a la pacient i va mirar el carrer a través de la finestra mentre s’acaronava lentament la barbeta amb una mà-. El seu cas podria ser un típic exemple de pilotitis -va dir amb solemnitat.

La veritat (encara) és allà a fora

Amb uns quants mesos de retard (tants, que ja he vist tots els episodis emesos fins ara), però finalment aquest dijous 7 d’octubre TV3 estrenarà Fringe, una de les sèries revelació des de la seva estrena als EE.UU. ja fa més de dos anys.

Ja havíem parlat dels estranys fets que investiga el tercet protagonista: Olivia Dunham, agent de l’FBI; Walter Bishop, un científic genial però amb greus problemes mentals, i Peter Bishop, el seu fill amb un passat fosc. Cada cas és més estrany que l’anterior, i a més tenim el rerefons d’una mena de conspiració que amenaça el nostre món.

I precisament aquesta diferenciació entre els casos independents i el misteri que s’intueix (però mai s’explica del tot) és un dels principals encerts d’aquesta sèrie. Al principi sembla que la cosa no passarà de la investigació d’un cas estranyíssim per episodi; però sense que gairebé ens n’adonem, se’ns van donant pistes, detalls, petits elements que de mica en mica van fent que la història de fons agafi cada vegada més protagonisme fins arribar als episodis finals de l’excepcional segona temporada, moment en que passa al primer pla absolut.

El repte de la sèrie és que a partir d’ara se’ns farà molt difícil continuar sentint interès pels casos aïllats. La situació actual dels protagonistes té tant camp per córrer que tornar a veure gent que es converteix en cendra abans de morir, o pobles sencers amb els seus habitants desfigurats, o persones amb llarguíssims paràsits interns, té una importància relativa. S’haurà de veure cap a on va la sèrie a partir d’aquí: als EE.UU. acaba de començar la tercera temporada, i promet emocions fortes.

De moment, però, si encara no l’heu ni començat a veure i us agrada la ciència ficció, els misteris paranormals, els thrillers i les investigacions policials, no ho dubteu ni un moment i reserveu-vos la nit dels dijous a TV3. No us en penedireu!