Senyors i servents

Poc temps després que es comencés a veure TV3 al meu poble (més tard que a la resta de Catalunya, com sempre), un bon dia fent zàping em vaig trobar amb una sèrie que explicava les vides d’uns aristòcrates i dels seus servents. Aleshores jo no era tan aficionat a les sèries com ara, ni segurament tenia els mateixos gustos, ni la mateixa paciència... vaja, que no en vaig fer ni cas. Temps després vaig saber que Upstairs, Downstairs (o tal com la vam conèixer nosaltres, A dalt i a baix) està considerada com una de les millors sèries de la història de la televisió.

Doncs bé, resulta que molts anys després ha aparegut una altra sèrie que d’alguna manera pot compensar aquella inicial indiferència: Downton Abbey. Es tracta d’una sèrie britànica creada per Julian Fellowes (Oscar 2002 al millor guió per Gosford Park, l’excel·lent pel·lícula de Robert Altman de temàtica similar) i emesa per la cadena ITV (no tot és BBC a les illes), que no ha reparat en despeses: és la sèrie més cara de la història de la TV britànica (cada episodi ha costat cap a un milió de lliures), i això es nota ja en l’espectacular castell que dóna nom a la sèrie, passant pels cuidadíssims decorats, els luxosos vestits, els fantàstics exteriors i qualsevol altre aspecte del disseny de producció, cuidat fins a l’últim detall. Tots els aspectes visuals de la sèrie són absolutament impecables, com la major part de les interpretacions. Veure-la, doncs, és un autèntic plaer.

La història comença amb el naufragi del Titanic l’any 1912 i amb la notícia que un dels morts és el futur hereu del títol de Duc de Grantham. Com que l’actual duc només té tres filles i en aquella època les dones no podien heretar per llei, els esforços familiars aniran dirigits a trobar algú que es vulgui casar amb la filla gran (l’atractiva però tibada Lady Mary), i evitar així que es perdi el llinatge i la fortuna familiar.

Entremig, lògicament, també serem testimonis de les vides respectives de senyors i criats, de les enveges i rancúnies entre ells, del fosc passat d’alguns personatges, de les aspiracions de la classe baixa que vol deixar de ser-ho, dels canvis socials de l’època, etcètera. Un dels aspectes més destacats de la sèrie és que, malgrat que en total hi ha cap a una vintena de personatges diferents, en molt pocs episodis serem capaços d’identificar-los i conèixer-los perfectament a tots, quines són les seves preocupacions i aspiracions, si són bones o males persones, etc. També s’ha de dir que la sèrie en alguns moments pren aires de culebron (historietes d’amor i demés), però això no impedeix ni molt menys gaudir-la com es mereix.

La primera temporada (set episodis) acaba amb el terrible anunci que Anglaterra ha entrat en guerra amb Alemanya. Amb això s’obre un ampli ventall de noves trames i possibles històries que continuaran, com a mínim, amb una segona temporada (de vuit episodis) que es començarà a filmar aquest proper mes de març i s’emetrà a la tardor. Si us agraden les històries corals d’aquesta època, si sou dels que heu vist i gaudit A dalt i a baix o Retorn a Brideshead, si us agraden pel·lícules com Gosford Park o El que queda del dia, aleshores no us podeu deixar perdre Downton Abbey.

“The IT Crowd”, en català

Bones notícies pels amants d’aquesta sèrie, de la qual ja hem parlat moltes vegades en aquest bloc: dimecres vinent, 16 de febrer, el canal juvenil 3XL ens portarà les aventures dels nostres frikis preferits, que aquí han estat batejats amb el nom de Els informàtics.

Pels despistats, direm que la sèrie tracta de dos informàtics (en Roy i en Moss) que són tan hàbils amb els ordinadors com negats per a la vida social. Un bon dia reben la inesperada notícia que una autèntica inexperta en tecnologia (la Jen) és la seva nova cap. Com és lògic, als dos nois no els hi agrada gens que els mani algú que no té ni idea de la seva autèntica passió. Però la sort és que la Jen és una experta en relacions personals, per la qual cosa es podran ajudar mútuament a millorar en els aspectes respectius que menys dominen.

Humor anglès de tota la vida, amb tocs absurds i que sens dubte ens farà anar a dormir amb molt bon regust de boca. Alguns dels episodis d’aquesta sèrie m’han proporcionat els millors moments còmics dels últims mesos, amb un record especial pel primer de la segona temporada. No haureu d’esperar massa per veure’l, perquè com és habitual en els anglesos les temporades són molt curtes: només 6 episodis cadascuna. Gaudiu-la!

Coses que no entenc de “The Walking Dead”

Ara que s’ha acabat d’emetre la sèrie per la Sexta, i que en teoria l’haurà pogut veure molta més gent que no pas quan només s’havia emès als EE.UU., em sembla que és un bon moment per plantejar-nos una sèrie de dubtes o de coses que no acaben de quadrar. No cal que us digui que si no us voleu assabentar de coses importants de la trama, no seguiu llegint. Som-hi:

Com és que en Rick no demana a ningú què ha passat?

No sé vosaltres, però jo si m’hagués trobat en la situació d’en Rick, m’hagués despertat d’un coma i hagués vist tot de zombis vagant per la ciutat i el món conegut en ruïnes, el primer que faria quan trobés a algun supervivent seria demanar-li què cony ha passat aquí. Ell no ho fa en cap moment de la sèrie. Tan normal ho troba?

Per què els protagonistes no ocupen alguna casa?

A l’episodi pilot queda clar que la gent ha fugit com ha pogut de la ciutat, i per tant de cases abandonades no en falten. Com és que els protagonistes no n’ocupen una i en canvi se’n van de càmping? No estarien més protegits en una construcció de maons i ciment? Fins i tot si acceptem que han volgut marxar de la ciutat, no hi havia cap casa al mig del bosc? O bé algun magatzem, una nau industrial, un graner...? Qualsevol d’aquestes opcions seria més segura que no pas una tenda de campanya o una caravana, tal com va quedar demostrat al final del quart episodi. Perquè, a més, si se’n volien anar de la ciutat trobo que encara es van quedar massa a prop...

Els superherois involuntaris arriben al 3XL

Fa uns dies parlàvem de Misfits, una original sèrie britànica que tractava sobre cinc joves inadaptats als quals els hi cau un llamp a sobre durant una tempesta elèctrica i, per sorpresa de tots, adquireixen una sèrie de superpoders. La sèrie barreja amb molt d’encert ciència ficció amb petites gotes de drama, alguna aventura romàntica entre els protagonistes, certs elements típics del cinema de terror i, sobretot, una bona dosi d’humor. A pesar d’aquesta mescla a priori tan heterogènia, la sèrie funciona i entreté.

Aquesta primera temporada de Misfits (a Anglaterra ja ha acabat la segona) només té sis capítols, llargada habitual de moltes temporades de sèries britàniques, de tres quarts d’hora de durada cadascun. Pel seu contingut, sembla molt adequada per l’enfocament juvenil que se li vol donar al canal 3XL de Televisió de Catalunya. Doncs ja ho sabeu, a partir d’avui mateix dia 13, cada dijous al voltant d’un quart d’onze de la nit.

Zombis i boxa

Demà, 11 de gener de 2011, hi ha dues estrenes que val la pena destacar: una en territori ibèric i l’altra als EE.UU. Som-hi:


Els zombis arriben a la Sexta

A vegades, algun dels milions de lectors d’aquest bloc m’ha dit que em centro massa en les sèries que em baixo d’Internet i en canvi no paro prou atenció a les que fan per la tele, en les cadenes en obert. Tenen part de raó, no ho puc pas negar. Per variar, els diré que demà, a les 22:15 hores i per la Sexta, s’estrena The Walking Dead pocs dies després d’acabar-se la primera temporada als EE.UU.

Des d’aquí no puc fer altra cosa que recomanar una vegada més aquesta sèrie, per mi una de les estrenes més destacades (si no la que més) de l’any 2010, que ens explica les aventures d’uns quants supervivents d’un desastre apocalíptic que ha fet que el món estigui infestat de zombis desitjosos de carn humana. La primera temporada només té 6 episodis i ens haurem d’esperar fins a l’octubre d’aquest 2011 per veure com continua.


Per fi una sèrie de boxa

Si la meva memòria seriòfila no m’enganya, mai abans havíem pogut gaudir d’una sèrie que parlés sobre el tèrbol esport de la boxa i tot el que l’envolta. D’exemples cinematogràfics en tenim moltíssims i sovint insuperables, des de la nissaga de Rocky fins a la inoblidable Toro salvaje, però faltava una producció televisiva que ens acostés a aquest món.

Doncs bé, el moment ha arribat: demà s’estrena a EE.UU. Lights Out, una producció de la cadena FX que ens explica la història d’un antic campió de boxa que, un cop passada l’època de glòria, ha de lluitar per tirar endavant la seva família. Les dificultats per fer-ho faran que es plantegi una tornada al ring, o bé acceptar una perillosa feina com a violent cobrador de morosos; el problema és que els cops rebuts al cap durant molts anys comencen a cobrar-se el seu peatge en forma de demència. Us deixo amb el tràiler d’una sèrie que promet emocions fortes:

Sherlock Holmes, ara i aquí

Que Sherlock Holmes és un dels personatges més populars de la ficció universal de tots els temps és tan innegable com que sempre l’hem associat a una època molt concreta, degut en bona part a que totes les adaptacions cinematogràfiques i televisives han respectat els cànons i l’original de Sir Arthur Conan Doyle. Tot plegat feia que plantejar-se una actualització del detectiu més famós de la història fos gairebé una boja utopia.

Resum seriòfil del 2010

S’acaba l’any i toca fer una mica de balanç. No faré una llista d’aquelles típiques de “les 10 millors”, sinó que senzillament n’esmentaré unes quantes que han marcat el meu any seriòfil. No totes s’han estrenat el 2010, ni estan per ordre de preferència, simplement les recordo perquè aquest any les he vist. Per fer-ho amb un cert ordre, les posaré alfabèticament. Espero no deixar-me’n cap...

Fins aviat, Atlantic City

Més finals de temporada: ara toca parlar de Boardwalk Empire, la mastodòntica producció que parteix del moment que neix la llei seca i que ens explica el negoci soterrat que prospera a Atlantic City amb els contrabandistes d’alcohol, a més dels interessos polítics que s’amaguen darrera d’aquest panorama general.

Les expectatives no podien estar més altes: per una banda Terence Winter, una de les ments pensants (escriptor i productor) que hi havia al darrera de The Sopranos (segurament la millor sèrie que he vist mai a la meva vida), per l’altra Martin Scorsese (director de l’episodi pilot i productor executiu de la resta de la sèrie, controlant i guiant a l’equip de guionistes) i finalment Steve Buscemi encapçalant el repartiment i passant d’etern secundari en el cinema a protagonista absolut (i brillant) a la televisió. Per si tot això fos poc, teníem també la solvència contrastada que qualsevol aficionat a les sèries associa a les sigles HBO, i una morterada de calés invertits en recrear, de la manera més fidel possible, la ciutat del pecat americana als anys 20 (una mica el precedent de Las Vegas).

I els resultats? Desiguals, pel meu gust. És evident que la milionària inversió es nota, i molt: qualsevol aspecte relacionat amb el disseny de producció (la ciutat, els casinos, els restaurants, els hotels, el vestuari, etc.) és absolutament brillant i no se li pot posar ni un però. I la història? Aquí ja no podem ser tan contundents. Després d’un episodi pilot molt ben aconseguit, el segon particularment em va deixar totalment fred i descol·locat, i els posteriors no tant però quasi. La sèrie ha donat massa sovint la sensació de no saber gaire per on havia de tirar, i només cap als episodis finals ha recuperat el to i el pols que havíem intuït en la seva notable introducció.

A més, un dels seus principals atractius (Scorsese) resulta que també és un dels seus majors llasts, perquè resulta que el mestre ja ens ha parlat altres vegades d’aquests temes amb molta més força i brillantor, per exemple en pel·lícules tan inoblidables com Casino o Uno de los nuestros. Evidentment el llenguatge cinematogràfic i el de la televisió és diferent, el temps per explicar les històries no té res a veure, però també és veritat que és molt difícil lluitar contra uns records audiovisuals tan extraordinaris.

Atlantic City, la seva corrupció, el seu vici i el seu alcohol amagat (però tampoc gaire) ens deixen fins a la segona temporada amb una sèrie d’amenaces penjant sobre el cap d’en “Nucky” Thompson (Buscemi), tresorer de la ciutat i polític destacat (i corrupte) que realment és qui remena les cireres de tot el que passa: el seu germà despitat, el seu antic protegit Jimmy Darmody i el seu predecessor i mentor planegen conjuntament fer-li pagar les seves males passades. La trama promet, però seria desitjable que no hi haguessin tants episodis buits de contingut, per molt maco que sigui el seu embolcall. Hi ha talent de sobra per aconseguir-ho, i segur que els fanàtics del món mafiós estarem aquí per veure-ho.

La cara fosca de la justícia

No sé com s’ho fan els anglesos, però la veritat és que tenen l’habilitat d’aconseguir que una temàtica que s’ha vist mil vegades resulti atractiva i acabi semblant fins i tot original. Perquè estarem tots d’acord que parlar de segrestos, assassinats, corrupció policial i (també) dels individus que volen descobrir què s’amaga al darrere de tot plegat, no és a priori un argument massa innovador.

Amb ganes de més zombis

Ja m’ho imaginava abans de començar, i s’ha acabat confirmant: la primera temporada de The Walking Dead deixa amb ganes de més, de molt més. Sis episodis són molt pocs, i si a sobre tenen la qualitat que han demostrat i obren tants interrogants sobre el futur dels seus protagonistes, la conseqüència no pot ser cap altra que només d’acabar-se l’últim episodi ja voldríem veure el següent. Doncs paciència, perquè sembla que haurem d’esperar fins a l’octubre de 2011...

El que ha aconseguit aquesta sèrie en la seva primera i breu temporada és molt destacable. Si hi ha un gènere vist, revist, fet, refet i fins i tot parodiat, aquest és el dels zombis. Des de finals dels anys 60, quan George A. Romero va aterrir els espectadors dels cinemes de tot el món amb La nit dels morts vivents, les successives versions i interpretacions del tema han estat tan abundants (i no sempre reeixides) que la veritat és que, en principi, gairebé feia mandra posar-se a veure una sèrie sobre zombis.

Doncs seria un gran error. Tot i que evidentment ens trobem amb molts dels elements comuns del gènere (els humans obligats a conviure en un espai reduït, la lluita per sobreviure, un món devastat i dominat per morts famèlics de carn humana -o animal-, l’origen incert de l’apocalipsi, etc.), The Walking Dead té un to i una personalitat propis, i està enfocada d’una manera tan especial que pràcticament no ens adonarem d’aquests tòpics.