El pitjor malson

No és la primera vegada aquests últims mesos que em miro una sèrie que, a priori, no es pot considerar massa original però que, gràcies a diversos aspectes (interpretacions, manera d’explicar la història, etc.), al final m’acaba agradant bastant o molt. Em va passar amb Happy Valley, amb Broadchurch i ara amb The Missing.

Elisabeth Moss i poc més

Vint anys després de guanyar l’Oscar al millor guió original (per El piano, l’any 1993), Jane Campion va decidir provar sort al món de la televisió després d’una etapa íntegrament dedicada al cinema. El resultat va ser Top of the Lake, on la neozelandesa va exercir de guionista, productora i directora. El plantejament inicial de la sèrie no es podria qualificar precisament d’original (la investigació policial de la desaparició d’una nena), si no fos per un detall particularment escabrós: malgrat que només té 12 anys, la nena està embarassada. El cas anirà a parar a mans de la detectiu Robin Griffin, una especialista en delictes sexuals que havia tornat a la seva localitat natal de Laketop, a Nova Zelanda, per visitar la seva mare malalta.

En la ment dels assassins

Quan vaig saber que David Fincher, director d’una de les millors pel·lícules sobre psicòpates que he vist a la meva vida, seria un dels productors executius (i director d’uns quants episodis) d’una sèrie de televisió centrada en la mateixa temàtica, em vaig posar immediatament en alerta per tal d’estar molt pendent de la seva estrena. Un cop vista, però, els resultats han estat una mica irregulars.

La fi del p*** món

Encara que no en sàpigues res, una sèrie que es titula “La fi del puto món” (els ridículs asteriscs del títol original no ho amaguen ni ho dissimulen, si és que aquesta era la intenció dels creadors) et crida inevitablement l’atenció i vols saber de què va. Un cop vist el primer episodi, ja resulta difícil deixar-la i no interessar-te per seguir les peripècies dels protagonistes.

Un crim inexplicable... o no?

Tot i que les sèries que més m’han agradat al llarg de la història tenen vàries temporades, també és veritat que sóc molt aficionat tant a les sèries britàniques (amb molt pocs episodis per temporada) i a les mini sèries: produccions que expliquen una història que comença i acaba en pocs episodis, i que si estan ben fetes fan bona la dita que el que és bo, si és breu, és dues vegades bo.

Resum seriòfil del 2017

Deu ser cosa de l’edat, però no tinc la sensació que ja faci un any que parlava del resum televisiu del 2016. Però sí, així és, i fidel a la tradició aquí deixo el resum del que ha estat la meva temporada televisiva. Com sempre, no és la típica llista del “millor i el pitjor”, sinó que simplement és un repàs del que he vist durant el 2017. Les sèries estan classificades en ordre alfabètic, sense preferències, i si voleu llegir tot l’article només heu de fer clic al títol. Endavant!

Black Christmas

Com a fan incondicional de Black Mirror (i, per extensió, del seu creador Charlie Brooker), en aquest bloc he parlat puntualment de cadascuna de les seves tres temporades. Però em quedava per comentar un episodi especial que es va estrenar fa tres anys, precisament per aquestes mateixes dates, i que per la seva temàtica s’escau especialment bé per a aquests dies que s’acosten.

I l’assassí és...

No fa massa parlàvem de Happy Valley en el sentit que, malgrat ser una sèrie que no ens explicava res de nou, sí que tenia prou elements com perquè ens oblidéssim de la seva manca d’originalitat i la gaudíssim al màxim. Per aquelles casualitats de la vida, poc temps després ens trobem amb un cas bastant similar amb la també britànica Broadchurch.

Conviure amb l’inexplicable

Quan ja fa algun any que mires sèries, la veritat és que cada vegada resulta més complicat trobar-ne alguna que et sorprengui per original o innovadora. Això evidentment no vol dir que no en trobis que t’agradin, i fins i tot n’hi ha que t’agraden malgrat que no són originals. Però quan en trobes alguna que a més d’agradar-te resulta que és original, el plaer obtingut amb el seu visionat es multiplica.

El principi de la fi

La setena i penúltima temporada de Game of Thrones, més curta del que és habitual (set episodis en comptes dels deu de sempre), ha abaixat el teló i ha deixat vista per sentència la conclusió definitiva de la sèrie en sis episodis que s’emetran encara no se sap ben bé quan (potser el 2019). Aquesta menor durada ha provocat que les trames s’hagin accelerat i que la “part màgica” de la sèrie hagi compartit protagonisme amb la “part política”, un fet que ha ocasionat un torrent d’opinions divergents entre els milions de seguidors de la joia de la corona d’HBO. Entrem en detalls.