Cada vegada falta menys pel final de Lost (previst pel 23 de maig), i la cadena ABC ja comença a escalfar motors per quan arribi aquest moment tan esperat com temut pels seus milions de seguidors. L’obsessió dels fans de la sèrie és tanta que fins i tot la pròpia cadena ha llançat un vídeo promocional on es mostra amb humor (i amb certa mala llet) el drama que segurament viuran tots aquests aficionats un cop la sèrie arribi al seu final, després de 6 temporades.
Així, per exemple, veiem un grup d’oficinistes que es miren els uns als altres amb la mirada trista i fent que no amb el cap. Un friki una mica crescudet observa la paret de la seva habitació (plena de teories sobre la sèrie) davant l’atenta mirada de la seva mare, que també està abatuda. Una dona madureta plora desconsolada abraçant una enorme foto d’en Sawyer com si fos un antic amor perdut per sempre. En la ment dels creatius de la cadena, aquests són alguns dels casos que poden passar d’aquí menys d’un mes.
I és que, com diu el text final del vídeo, “l’obsessió arriba a la seva fi”. Haurà valgut la pena tanta espera, o ens quedarem amb les ganes de més respostes? La resposta, d’aquí a ben poc.
dilluns, 26 d’abril del 2010
dimecres, 21 d’abril del 2010
Arriben els visitants
Si vau néixer a principis de la dècada dels 70, és molt possible (fins i tot probable) que un dels records televisius que van marcar els primers anys de la vostra adolescència sigui les aventures i desventures d’un grup de terrícoles enfrontats a la invasió d’una raça de temibles alienígenes. Doncs sí, estic parlant de la mítica sèrie V, que va emetre TVE a principis dels anys 80 i que va suposar un autèntic boom entre els més joves.
La història és més o menys aquesta: un bon dia els habitants de les principals ciutats de la Terra es desperten amb una flota d’enormes plats voladors a sobre dels seus caps. Els seus ocupants no són verds ni amb antenes, sinó que tenen una aparença humana, venen en so de pau i demanen la nostra ajuda per obtenir uns certs productes químics que necessiten al seu planeta, a canvi de compartir la seva tecnologia (més avançada) amb nosaltres. Els governs del món accepten el tracte i tot sembla anar sobre rodes, fins que un periodista s’introdueix a dins d’una de les naus i s’adona que en realitat els extraterrestres són rèptils carnívors i que la seva dieta habitual està formada per rosegadors, aus i aranyes. No es tardarà massa a saber les vertaderes intencions dels visitants: robar tota l’aigua de la Terra i esclavitzar a la humanitat per fer-la servir d’aliment i de soldats en les seves guerres amb altres races extraterrestres. A partir d’aquí es forma un moviment de resistència que lluitarà contra els invasors, amb l’ajuda d’uns quants dissidents que s’oposen a les intencions de la seva pròpia raça.
Demà 22 d’abril, més d’un quart de segle després, TV3 estrena (amb poca diferència respecte l’emissió americana) el remake d’aquesta popular producció. La veritat és que no he tornat a veure la sèrie original, però segur que avui en dia em semblaria desfasadíssima. És evident que li han fet un bon rentat de cara, que n’han millorat els efectes especials i que (lògicament) han canviat els protagonistes; per exemple, la meva recordada Diana (un dels meus primers mites eròtics i una de les llangardaixes més guapes que s’han deixat caure per la Terra últimament) ara es diu Anna i té una bellesa diferent i més d’acord als nostres temps (feu clic a la imatge si les voleu veure més bé).
La resistència humana també és diferent en aquesta nova versió, ja que no es tracta d’una força militar armada com a la sèrie original, sinó d’un petit grup que intentarà boicotejar els visitants amb diverses accions. La vestimenta dels invasors també ha canviat: ara vesteixen uns elegants vestits grisos en comptes dels vermells i negres, i el seu aspecte i comportament són més “humans” i per tant resulten més difícils d’identificar que els extraterrestres originals.
Això sí, a la nova producció s’han mantingut algunes referències a l’original. Una de les més importants és que, a pesar dels vestits de disseny i de la seva exquisida educació, en realitat els visitants continuen sent els mateixos llangardaixos fastigosos de fa 25 anys. També podrem gaudir d’algun homenatge a una de les escenes més recordades per tothom: la primera vegada que la Diana es menja una rata, una imatge que m’ha quedat gravada per sempre més a la retina (a mi i a la de qualsevol espectador de l’època).
En resum, es tracta d’una bona oportunitat per sentir nostàlgia, revisar i recordar una d’aquelles sèries que ja formen part dels records televisius col·lectius dels que ja comencem a tenir una edat.
La història és més o menys aquesta: un bon dia els habitants de les principals ciutats de la Terra es desperten amb una flota d’enormes plats voladors a sobre dels seus caps. Els seus ocupants no són verds ni amb antenes, sinó que tenen una aparença humana, venen en so de pau i demanen la nostra ajuda per obtenir uns certs productes químics que necessiten al seu planeta, a canvi de compartir la seva tecnologia (més avançada) amb nosaltres. Els governs del món accepten el tracte i tot sembla anar sobre rodes, fins que un periodista s’introdueix a dins d’una de les naus i s’adona que en realitat els extraterrestres són rèptils carnívors i que la seva dieta habitual està formada per rosegadors, aus i aranyes. No es tardarà massa a saber les vertaderes intencions dels visitants: robar tota l’aigua de la Terra i esclavitzar a la humanitat per fer-la servir d’aliment i de soldats en les seves guerres amb altres races extraterrestres. A partir d’aquí es forma un moviment de resistència que lluitarà contra els invasors, amb l’ajuda d’uns quants dissidents que s’oposen a les intencions de la seva pròpia raça.
Demà 22 d’abril, més d’un quart de segle després, TV3 estrena (amb poca diferència respecte l’emissió americana) el remake d’aquesta popular producció. La veritat és que no he tornat a veure la sèrie original, però segur que avui en dia em semblaria desfasadíssima. És evident que li han fet un bon rentat de cara, que n’han millorat els efectes especials i que (lògicament) han canviat els protagonistes; per exemple, la meva recordada Diana (un dels meus primers mites eròtics i una de les llangardaixes més guapes que s’han deixat caure per la Terra últimament) ara es diu Anna i té una bellesa diferent i més d’acord als nostres temps (feu clic a la imatge si les voleu veure més bé).
La resistència humana també és diferent en aquesta nova versió, ja que no es tracta d’una força militar armada com a la sèrie original, sinó d’un petit grup que intentarà boicotejar els visitants amb diverses accions. La vestimenta dels invasors també ha canviat: ara vesteixen uns elegants vestits grisos en comptes dels vermells i negres, i el seu aspecte i comportament són més “humans” i per tant resulten més difícils d’identificar que els extraterrestres originals.
Això sí, a la nova producció s’han mantingut algunes referències a l’original. Una de les més importants és que, a pesar dels vestits de disseny i de la seva exquisida educació, en realitat els visitants continuen sent els mateixos llangardaixos fastigosos de fa 25 anys. També podrem gaudir d’algun homenatge a una de les escenes més recordades per tothom: la primera vegada que la Diana es menja una rata, una imatge que m’ha quedat gravada per sempre més a la retina (a mi i a la de qualsevol espectador de l’època).
En resum, es tracta d’una bona oportunitat per sentir nostàlgia, revisar i recordar una d’aquelles sèries que ja formen part dels records televisius col·lectius dels que ja comencem a tenir una edat.
Etiquetes:
V
diumenge, 18 d’abril del 2010
Primeres imatges de “Els pilars de la terra”
Fa uns mesos dèiem que ja estava en marxa l’adaptació televisiva de la mundialment coneguda novel·la de Ken Follett. Doncs bé, per anar fent boca i mentre esperem l’estrena (prevista pel 23 de juliol d’enguany), ja podem gaudir de les primeres imatges d’aquesta superproducció (recordem: pressupost de 40 milions de dòlars i equip de treball de 350 persones). La veritat és que pinta molt i molt bé:
dissabte, 20 de març del 2010
La Paris Hilton visita South Park
Gairebé 13 anys després de la seva estrena, qui més qui menys ja sap o ha sentit a dir que South Park és una de les sèries més provocatives i irreverents de la història. Sovint se l’ha qualificat com “una mena de Simpsons, però amb més mala llet”. Molt sovint ha estat al centre de la polèmica pel seu llenguatge (té el rècord Guinness de paraulotes en una sèrie d’animació) i també pel seu tractament de temes tabús o per les sàtires que s’han fet d’aspectes com la sexualitat, la religió, la política, el racisme o l’actualitat mundial. En aquest sentit, van ser especialment controvertits els episodis on es parlava de les caricatures de Mahoma (la mateixa cadena va decidir censurar-ne una part) o de les burles cap a l’església de la Cienciologia.
Però a banda d’això, el que és indiscutible és que en aquesta sèrie es canten les veritats com en cap altra; de fet, l’any 2006 va guanyar un premi Peabody per la seva crítica social i el seu valor per satiritzar la hipocresia de la societat nord-americana. I evidentment, si algú no cau bé a Trey Parker i Matt Stone (els creadors de l’invent) ja es pot calçar. Recordo especialment el surrealista episodi dedicat a Barbra Streisand, o un altre en que Rod Stewart surt a l’escenari amb una cadira de rodes i acompanyat d’una infermera que li aguanta el gota a gota, o aquell en que Tom Cruise s’enfada amb els protagonistes, es tanca dins d’un armari i llavors no paren de venir amics i coneguts demanant-li que “si us plau, surti de l’armari”.
Us deixo amb un dels exemples més clars del que acabem d’explicar. En el 12è episodi de la vuitena temporada la Paris Hilton en persona visita South Park per inaugurar una botiga de productes amb el seu nom, i en menys de 3 minuts Parker i Stone en tenen prou per fer un retrat tan còmic com despietat de la personalitat de l’hereva de la famosa cadena hotelera. I no només això, sinó que també deixa ben retratats a tots els que li fan cas i la volen imitar pel simple fet de ser rica i famosa. Com sempre, a South Park ningú s’escapa indemne...
Però a banda d’això, el que és indiscutible és que en aquesta sèrie es canten les veritats com en cap altra; de fet, l’any 2006 va guanyar un premi Peabody per la seva crítica social i el seu valor per satiritzar la hipocresia de la societat nord-americana. I evidentment, si algú no cau bé a Trey Parker i Matt Stone (els creadors de l’invent) ja es pot calçar. Recordo especialment el surrealista episodi dedicat a Barbra Streisand, o un altre en que Rod Stewart surt a l’escenari amb una cadira de rodes i acompanyat d’una infermera que li aguanta el gota a gota, o aquell en que Tom Cruise s’enfada amb els protagonistes, es tanca dins d’un armari i llavors no paren de venir amics i coneguts demanant-li que “si us plau, surti de l’armari”.
Us deixo amb un dels exemples més clars del que acabem d’explicar. En el 12è episodi de la vuitena temporada la Paris Hilton en persona visita South Park per inaugurar una botiga de productes amb el seu nom, i en menys de 3 minuts Parker i Stone en tenen prou per fer un retrat tan còmic com despietat de la personalitat de l’hereva de la famosa cadena hotelera. I no només això, sinó que també deixa ben retratats a tots els que li fan cas i la volen imitar pel simple fet de ser rica i famosa. Com sempre, a South Park ningú s’escapa indemne...
Etiquetes:
Animació,
South Park
dissabte, 27 de febrer del 2010
Del "Twitter" a la tele
Ja ens començava a estranyar que amb la fama que han aconseguit recentment les anomenades xarxes socials, encara no haguessin arribat al món del cinema i la televisió. Ja fa temps que se sap que s'està rodant una pel·lícula sobre l’autor del Facebook, i ara s’ha sabut que es té pensat fer una sèrie de TV que té el seu origen en el Twitter, sens dubte el servei de microblogging més popular d’Internet.
La història és alhora curiosa i senzilla: en Justin Halpern és un noi nord-americà de 29 anys que, afectat per la crisi, acaba tornant a casa els pares a San Diego. Com que no té feina sí que té força temps lliure, i se li acut començar a escriure en un compte de Twitter les frases que va deixant anar el seu pare, un jubilat de setanta-quatre anys que respon al nom de Sam i que té un sentit de l’humor molt particular, barrejat amb una bona dosi de mala llet amable (per dir-ho així), i dotat d’una ment clara i lúcida que li permet analitzar els fets quotidians des d’un prisma lògic i simple, a més de demolidor.
Si el seu fill presumeix de mòbil, en Sam li baixa els fums: “Fill meu, a ningú li importa una merda tot el que fa el teu mòbil. Tu no te l’has inventat, te l’has comprat. Qualsevol ho pot fer això”. Les frases no estan censurades ni retallades, sinó que en Justin les escriu tal com les deixa anar el seu pare: “Em cauen bé els gossos. Si no s’ho poden menjar o follar, s’hi pixen a sobre. Jo també ho faria”. O l’última perla que ens ha deixat, tot just fa quatre dies: “L’èxit d’un pare va en funció del seu fill més estúpid: si un guanya un Premi Nobel però a l’altre el roba una puta, aleshores ha fracassat”.
A partir d’aquí els fets es precipiten: el boca-orella comença a funcionar, el compte no para de rebre visites (actualment té més d’un milió de seguidors) i finalment en Justin es converteix en una icona de la cultura popular i signa un contracte amb la poderosa cadena americana CBS, que li ofereix fer un pilot de televisió on quedin plasmades les breus reflexions del seu pare. El projecte està ben encaminat i sembla ser que anirà a càrrec dels responsables de Will & Grace, en Justin participarà a l’escriptura del guió i el seu pare serà interpretat per William Shatner, al qual no vèiem en pantalla des de Boston Legal. Ah, i sembla ser que també s’editarà un llibre.
Tot plegat un exemple curiosíssim i esperançador: segurament si en Justin no s’hagués quedat a l’atur no hagués començat mai a escriure a Twitter i per tant no s’hagués trobat amb el grapat de calers que de ben segur li cauran a les mans. I és que, de vegades, el que sembla una desgràcia pot acabar sent el cop de sort que et soluciona la vida.
La història és alhora curiosa i senzilla: en Justin Halpern és un noi nord-americà de 29 anys que, afectat per la crisi, acaba tornant a casa els pares a San Diego. Com que no té feina sí que té força temps lliure, i se li acut començar a escriure en un compte de Twitter les frases que va deixant anar el seu pare, un jubilat de setanta-quatre anys que respon al nom de Sam i que té un sentit de l’humor molt particular, barrejat amb una bona dosi de mala llet amable (per dir-ho així), i dotat d’una ment clara i lúcida que li permet analitzar els fets quotidians des d’un prisma lògic i simple, a més de demolidor.
Si el seu fill presumeix de mòbil, en Sam li baixa els fums: “Fill meu, a ningú li importa una merda tot el que fa el teu mòbil. Tu no te l’has inventat, te l’has comprat. Qualsevol ho pot fer això”. Les frases no estan censurades ni retallades, sinó que en Justin les escriu tal com les deixa anar el seu pare: “Em cauen bé els gossos. Si no s’ho poden menjar o follar, s’hi pixen a sobre. Jo també ho faria”. O l’última perla que ens ha deixat, tot just fa quatre dies: “L’èxit d’un pare va en funció del seu fill més estúpid: si un guanya un Premi Nobel però a l’altre el roba una puta, aleshores ha fracassat”.
A partir d’aquí els fets es precipiten: el boca-orella comença a funcionar, el compte no para de rebre visites (actualment té més d’un milió de seguidors) i finalment en Justin es converteix en una icona de la cultura popular i signa un contracte amb la poderosa cadena americana CBS, que li ofereix fer un pilot de televisió on quedin plasmades les breus reflexions del seu pare. El projecte està ben encaminat i sembla ser que anirà a càrrec dels responsables de Will & Grace, en Justin participarà a l’escriptura del guió i el seu pare serà interpretat per William Shatner, al qual no vèiem en pantalla des de Boston Legal. Ah, i sembla ser que també s’editarà un llibre.
Tot plegat un exemple curiosíssim i esperançador: segurament si en Justin no s’hagués quedat a l’atur no hagués començat mai a escriure a Twitter i per tant no s’hagués trobat amb el grapat de calers que de ben segur li cauran a les mans. I és que, de vegades, el que sembla una desgràcia pot acabar sent el cop de sort que et soluciona la vida.
Etiquetes:
Twitter
dissabte, 20 de febrer del 2010
Dues estrenes que prometen
Després d’uns mesos bastant centrats en la comèdia lleugera, sembla ser que la cadena americana HBO tornarà a apostar per sèries d’alta qualitat. Avui m’agradaria presentar-ne dues de les més destacades.
Nova Orleans després del Katrina
David Simon, el creador de The Wire (diuen que una de les millors sèries de la història, i una de les meves moltes assignatures pendents), ens porta ara Treme, l’acció de la qual transcorre tres mesos després que l’huracà Katrina devastés Nova Orleans. La història estarà narrada a partir de la mirada d’un grup de músics locals, que juntament amb la resta d’habitants de la ciutat intentaran reconstruir les seves vides, les seves llars i el seu patrimoni cultural.
La sèrie té el mateix nom que un dels barris més antics de la ciutat de Louisiana, on s’ajunten les cultures afroamericana i criolla. S’estrenarà l’11 d’abril, i la primera temporada constarà de 10 episodis. La música del tràiler que podeu veure a continuació és del trompetista Wynton Marsalis, nascut precisament a Nova Orleans igual que altres mites de la música com Louis Armstrong:
Spielberg i Hanks tornen a la guerra
Després d’haver coproduït la sensacional mini sèrie Band of Brothers (ja en parlaré quan l’acabi -estic a la meitat-), Steven Spielberg i Tom Hanks ens presenten ara The Pacific, que ens tornarà a portar als escenaris de la II Guerra Mundial: si en el primer cas vam ser testimonis de la implicació de l’exèrcit americà a Europa, ara ens explicaran la participació del cos dels Marines a la guerra del Pacífic. La història es basa en les memòries de tres d’aquests soldats, i no s’han escatimat mitjans per fer-ho: 150 milions de dòlars parlen ben clar de les intencions.
Igual que la seva predecessora, The Pacific també constarà de deu episodis. S’estrena el 14 de març als EUA i l’endemà a Canal +. És indubtable que les televisions cada vegada s’espavilen més davant de l’amenaça constant de les descàrregues d’Internet. Per anar fent boca aquí teniu el tràiler, espectacular com ell sol:
Nova Orleans després del Katrina
David Simon, el creador de The Wire (diuen que una de les millors sèries de la història, i una de les meves moltes assignatures pendents), ens porta ara Treme, l’acció de la qual transcorre tres mesos després que l’huracà Katrina devastés Nova Orleans. La història estarà narrada a partir de la mirada d’un grup de músics locals, que juntament amb la resta d’habitants de la ciutat intentaran reconstruir les seves vides, les seves llars i el seu patrimoni cultural.
La sèrie té el mateix nom que un dels barris més antics de la ciutat de Louisiana, on s’ajunten les cultures afroamericana i criolla. S’estrenarà l’11 d’abril, i la primera temporada constarà de 10 episodis. La música del tràiler que podeu veure a continuació és del trompetista Wynton Marsalis, nascut precisament a Nova Orleans igual que altres mites de la música com Louis Armstrong:
Spielberg i Hanks tornen a la guerra
Després d’haver coproduït la sensacional mini sèrie Band of Brothers (ja en parlaré quan l’acabi -estic a la meitat-), Steven Spielberg i Tom Hanks ens presenten ara The Pacific, que ens tornarà a portar als escenaris de la II Guerra Mundial: si en el primer cas vam ser testimonis de la implicació de l’exèrcit americà a Europa, ara ens explicaran la participació del cos dels Marines a la guerra del Pacífic. La història es basa en les memòries de tres d’aquests soldats, i no s’han escatimat mitjans per fer-ho: 150 milions de dòlars parlen ben clar de les intencions.
Igual que la seva predecessora, The Pacific també constarà de deu episodis. S’estrena el 14 de març als EUA i l’endemà a Canal +. És indubtable que les televisions cada vegada s’espavilen més davant de l’amenaça constant de les descàrregues d’Internet. Per anar fent boca aquí teniu el tràiler, espectacular com ell sol:
Etiquetes:
Mini sèries,
The Pacific,
Treme
dissabte, 6 de febrer del 2010
Simpatia per un assassí
És possible sentir simpatia per un assassí? Si ens ho plantegen així, en fred, sembla clar que la majoria de nosaltres diria que no. Però i si resulta que les víctimes d’aquest assassí són únicament criminals clarament culpables però que han aconseguit escapar de la justícia? Segurament el percentatge ja no seria el mateix. Doncs precisament aquest és l’argument que ens planteja la sèrie que avui m’agradaria recomanar-vos: Dexter.
Quan era molt petit, en Dexter va presenciar el brutal assassinat de la seva mare i segurament degut a aquest trauma va començar a sentir el desig de matar. Primer va ser la mascota del veí, juntament amb altres animalons. Quan el seu pare adoptiu es va adonar de les peculiars inquietuds del nen, va decidir que ja que no podia evitar-les almenys intentaria aprofitar-les per impartir una mica de justícia. I és que com a policia, en Harry Morgan sentia una gran frustració quan algun dels criminals que havia aconseguit detenir aconseguia evitar el seu càstig per un tecnicisme o per un error burocràtic, de manera que va decidir instruir al jove Dexter per tal que els hi fes pagar el seu crim. En Harry estableix una mena de codi que en Dexter ha de seguir, com ara que només pot matar a qui realment s’ho mereixi, i gràcies a la seva experiència policial també podrà ensenyar al seu fill adoptiu a evitar deixar rastres que el puguin incriminar.
Quan era molt petit, en Dexter va presenciar el brutal assassinat de la seva mare i segurament degut a aquest trauma va començar a sentir el desig de matar. Primer va ser la mascota del veí, juntament amb altres animalons. Quan el seu pare adoptiu es va adonar de les peculiars inquietuds del nen, va decidir que ja que no podia evitar-les almenys intentaria aprofitar-les per impartir una mica de justícia. I és que com a policia, en Harry Morgan sentia una gran frustració quan algun dels criminals que havia aconseguit detenir aconseguia evitar el seu càstig per un tecnicisme o per un error burocràtic, de manera que va decidir instruir al jove Dexter per tal que els hi fes pagar el seu crim. En Harry estableix una mena de codi que en Dexter ha de seguir, com ara que només pot matar a qui realment s’ho mereixi, i gràcies a la seva experiència policial també podrà ensenyar al seu fill adoptiu a evitar deixar rastres que el puguin incriminar.
Etiquetes:
Dexter
divendres, 29 de gener del 2010
El principi de la fi
Ja falta menys per que comenci un dels fenòmens televisius (segurament EL fenomen televisiu) de l’any. Si us penseu que estic parlant de l’operació d’estètica de la Belén Esteban, us heu equivocat de bloc: parlo, evidentment, del començament de la sisena (i última) temporada de Lost.
Aquí teniu totes les dades que ha de saber qualsevol aficionat a la sèrie:
- L’estrena de l’última temporada serà (als EE.UU.) el proper dimarts 2 de febrer. És fals que s’estreni simultàniament a tot el món, com s’havia dit en alguns webs.
- L’endemà dia 3 ja es podrà veure a Espanya, en versió original subtitulada en castellà, a través de la “taquilla” de Digital Plus.
- El dimarts dia 9, a les 21:30, s’emetrà el primer episodi doblat en castellà per les cadenes Fox (dial 21) i Fox HD (dial 116).
- Si no voleu (o no podeu) pagar i heu d’esperar a veure-ho en obert, ho podreu fer el mateix dimarts 9 de febrer, a les 22:15, per la cadena Cuatro i doblat en castellà. En principi la sisena temporada s’emetrà sencera en obert, sense els maltractaments que va patir a TVE, on amb tants canvis d’horari, format i cadenes els espectadors van acabar més perduts que els protagonistes. Cuatro, a més, emet cada dia episodis antics i té previst emetre diversos reportatges amb material inèdit filmat durant la seva visita al lloc de rodatge de la sèrie.
- L’última temporada de Lost tindrà 18 episodis que s’emetran sense interrupcions al llarg de 16 setmanes (perquè el primer i l’últim episodi seran dobles).
- L’episodi final s’emetrà el 23 de maig de 2010 i al mateix temps a EE.UU. i a Espanya, un fet fins ara inèdit. Ara mateix no està clar que es pugui emetre amb subtítols o doblat, però és possible. Sembla ser que Cuatro organitzarà alguna mena d’acte social en més d’un punt del país per acomiadar el principal fenomen televisiu dels últims anys.
Us deixo amb una de les promocions de la sèrie que està fent la cadena americana ABC. Atenció, perquè cap al segon 13 del vídeo es poden veure les primeres imatges inèdites de la sisena temporada. Que ho gaudiu!
Etiquetes:
Lost
dissabte, 23 de gener del 2010
No us fiqueu amb en Vic Mackey!
La primera vegada que recordo haver sentit el nom de Vic Mackey va ser perquè a TV3 feien (o millor dit, encara fan) una sèrie amb aquest nom. La veritat és que mai li vaig parar massa atenció, perquè per les poques imatges que n’havia vist (fent zàping) m’havia semblat una sèrie policíaca més, com tantes d’altres. Però al cap d’un temps vaig començar a sentir a parlar d’una sèrie anomenada The Shield; tothom la deixava pels núvols i la considerava una de les millors de la història. Quina no seria la meva sorpresa quan vaig veure el nom del personatge protagonista: Vic Mackey. Tot plegat m’ha portat a veure la primera temporada, i la veritat és que les sensacions no poden ser més bones.
En Vic encapçala una unitat especial de la policia de Los Angeles (l’Equip d’Assalt) que té la finalitat de lluitar contra les nombroses bandes que habiten al districte (fictici) de Farmington, una zona multiracial amb una elevadíssima taxa de delinqüència. L’Equip fa servir mètodes molt efectius per dur a terme la seva tasca als carrers, tot i que no sempre són legals: violència, extorsions, tortures i fins i tot assassinats formen part de la seva rutina habitual.
També podem veure el dia a dia dels altres membres de la comissaria, ja sigui el capità David Aceveda (molt preocupat per la seva carrera política), o els detectius encarregats de resoldre casos complexos, o els uniformats que patrullen els carrers. Tot plegat ens ajuda a fer-nos una idea de com és la vida dels representants de la llei en la seva lluita diària contra el crim, el tràfic de drogues, els problemes racials, etcètera. La sèrie traspua realisme pels quatre costats, i no sembla exagerat pensar que la vida en els districtes més conflictius de les grans ciutats no deu ser massa diferent que la que ens mostra la petita pantalla. En aquest sentit, els productors no s’estan de res a l’hora de mostrar-nos la violència (sovint extrema) que impera als carrers, i que fan que més d’una escena no sigui apta per a estómacs sensibles.
Esperaré a parlar de la sèrie amb més profunditat quan n’hagi vist més episodis, o potser quan l’hagi vista tota. De moment torno al començament per parlar de l’estrella indiscutible de la funció, en Vic Mackey. És un personatge carismàtic com pocs, i l’experiència de molts anys ha fet que estigui totalment convençut que la llei del carrer sempre s’acaba imposant a l’escrita. És la màxima expressió de la dita “la fi justifica els mitjans”, ja que si creu que ha de fer alguna cosa que el beneficiarà a ell o als seus, ho fa. La seva ambigüitat moral no deixa indiferent a ningú: és violent, corrupte, mata, tortura, roba, es queda amb part de les drogues que recupera i mil coses més, però també és absolutament fidel amb els seus companys i exerceix de protector de tothom a qui considera innocent o víctima de les circumstàncies. A més, sempre que la feina li permet (no massa sovint) li agrada gaudir de la seva família i és un pare molt preocupat pels seus tres fills, especialment pel petit, que és autista. Podem simpatitzar amb un personatge així? Jo, de moment, sí. I a més, segur que no convé caure-li malament...
En Vic encapçala una unitat especial de la policia de Los Angeles (l’Equip d’Assalt) que té la finalitat de lluitar contra les nombroses bandes que habiten al districte (fictici) de Farmington, una zona multiracial amb una elevadíssima taxa de delinqüència. L’Equip fa servir mètodes molt efectius per dur a terme la seva tasca als carrers, tot i que no sempre són legals: violència, extorsions, tortures i fins i tot assassinats formen part de la seva rutina habitual.
També podem veure el dia a dia dels altres membres de la comissaria, ja sigui el capità David Aceveda (molt preocupat per la seva carrera política), o els detectius encarregats de resoldre casos complexos, o els uniformats que patrullen els carrers. Tot plegat ens ajuda a fer-nos una idea de com és la vida dels representants de la llei en la seva lluita diària contra el crim, el tràfic de drogues, els problemes racials, etcètera. La sèrie traspua realisme pels quatre costats, i no sembla exagerat pensar que la vida en els districtes més conflictius de les grans ciutats no deu ser massa diferent que la que ens mostra la petita pantalla. En aquest sentit, els productors no s’estan de res a l’hora de mostrar-nos la violència (sovint extrema) que impera als carrers, i que fan que més d’una escena no sigui apta per a estómacs sensibles.
Esperaré a parlar de la sèrie amb més profunditat quan n’hagi vist més episodis, o potser quan l’hagi vista tota. De moment torno al començament per parlar de l’estrella indiscutible de la funció, en Vic Mackey. És un personatge carismàtic com pocs, i l’experiència de molts anys ha fet que estigui totalment convençut que la llei del carrer sempre s’acaba imposant a l’escrita. És la màxima expressió de la dita “la fi justifica els mitjans”, ja que si creu que ha de fer alguna cosa que el beneficiarà a ell o als seus, ho fa. La seva ambigüitat moral no deixa indiferent a ningú: és violent, corrupte, mata, tortura, roba, es queda amb part de les drogues que recupera i mil coses més, però també és absolutament fidel amb els seus companys i exerceix de protector de tothom a qui considera innocent o víctima de les circumstàncies. A més, sempre que la feina li permet (no massa sovint) li agrada gaudir de la seva família i és un pare molt preocupat pels seus tres fills, especialment pel petit, que és autista. Podem simpatitzar amb un personatge així? Jo, de moment, sí. I a més, segur que no convé caure-li malament...
Etiquetes:
The Shield
diumenge, 17 de gener del 2010
20 anys d’humor groc
L’any 1987 es van començar a emetre, abans i després dels talls publicitaris del show de Tracey Ullman, una sèrie de curts d’animació que explicaven les aventures d’una família americana de classe mitjana, el cognom de la qual va passar a formar part ben aviat de la cultura popular: Simpson. La seva popularitat va créixer tant que els curts van passar a ser una sèrie de mitja hora en horari de màxima audiència. Així, el 17 de desembre de 1989 (avui fa exactament 20 anys i un mes), s’inaugurava una trajectòria que encara continua i que l’han convertida en la sèrie en actiu més duradora de la història de la televisió americana.
El pare de la criatura, Matt Groening, va agafar els seus referents més propers per crear als populars personatges grocs: es va inspirar en Portland (on va néixer i créixer) per crear el poble d’Springfield (un nom de ciutat tan comú al seu país que apareix a la meitat dels estats, de manera que ningú sap realment on viuen els Simpson), i va donar els mateixos noms de la seva família als personatges de ficció: el pare Homer, la mare Marge i les germanes petites Lisa i Maggie (ell sí que es va canviar el nom: de Matt a Bart). I la resta ja és història.
Etiquetes:
Animació,
The Simpsons
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

















