Els zombis arriben i arrasen

La passada nit de Halloween, tal com estava previst, es va estrenar la que promet ser una de les sèries de la temporada: The Walking Dead, adaptació del còmic homònim de Robert Kirkman (que també forma part de l’equip de producció) ha començat forta, i tot sembla indicar que continuarà així. Molta atenció amb la cadena AMC, que ja ens ha deixat meravelles com Breaking Bad o Mad Men (aviat en parlarem). L’HBO ja tremola…

I és que a aquestes alçades s’ha de tenir les coses molt clares per apostar per una sèrie de zombis. El tema està tan vist, fins i tot tan gastat, que qualsevol nou intent de recrear aquest univers pot caure fàcilment en els clixés, les repeticions i els estereotips. De fet n’hi ha (el caminar lent i insegur dels morts vivents, la seva insaciable fam de carn humana, el tret al cap com a manera de matar-los), però l’enfocament és tan especial que la sensació és que ens trobem davant d’una proposta fins i tot original, i no cal que siguem aficionats al terror o als zombis per tal de poder gaudir-la. Us podeu creure que es pot arribar a sentir llàstima i compassió per un zombi? A mi m’ha passat, concretament amb aquest:

Però més que els zombis, els autèntics protagonistes de la sèrie són els humans; com el policia Rick Grimes, que es desperta del coma provocat pel tret d’un delinqüent i es troba sol en un hospital destrossat. Quan aconsegueix sortir a fora veu tota una colla de cadàvers tapats amb un llençol i arrenglerats al pati. La ciutat també està abandonada i feta miques, i hi ha morts per tot arreu. Per sort, trobarà un pare i el seu fill que l’acolliran a casa seva i el posaran al dia dels esdeveniments: els morts vivents dominen la terra, i als humans només els queda intentar sobreviure i posar-se en contacte amb altres de la seva espècie.

Alabat sia Freud

Que la cadena HBO és sinònim de qualitat i de risc és un fet del qual ja hem parlat més d’una vegada en aquest bloc. No obstant, en pocs casos com el que ara ens ocupa es pot veure amb més claredat: In Treatment (En terapia al territori ibèric) és gairebé teatre a la televisió, un cara a cara entre psicòleg i pacient que va molt més enllà del que estem acostumats a veure a la petita pantalla, una revolució televisiva absoluta que ens arriba de la mà de Rodrigo García (el fill gran de Gabriel García Márquez) i que es basa en la sèrie israeliana BeTipul.

Tota l’acció transcorre entre les quatre parets de la consulta del psicoanalista Paul Weston (sensacional Gabriel Byrne), que cada dia de la setmana rep a un pacient diferent:

La Laura és una infermera molt sexy, amb tendència a l’histerisme i que manté una relació molt problemàtica amb el seu xicot. Ja al primer capítol li confessa a en Paul que està enamorada d’ell. L’ètica professional del psicòleg lluitarà contra l’evident (i comprensible) atracció que sent per ella.

L’Alex és un soldat nord-americà (concretament aviador) responsable de la mort d’una dotzena de nens a l’Iraq després de bombardejar una escola. Tot i que intenta enganyar-se a si mateix i creure que ell només complia ordres i per tant no és culpable, no pot evitar sentir uns profunds remordiments.

La Sophie és una jove promesa de la gimnàstica que veu interrompuda la seva carrera degut a una lesió als braços, que segurament li impedirà participar als pròxims Jocs Olímpics. Aquest, però, només és un dels problemes que la turmenten, ja que té molts conflictes familiars, està enamorada del seu entrenador i té tendències autodestructives i suïcides.

En Jake i l’Amy són una parella en plena crisi que acut a en Paul com a últim recurs per intentar salvar el seu matrimoni. Les seves diferències són evidents fins i tot a la consulta, i en Paul se les veu i se les desitja per evitar que es barallin davant seu.

I a més, els divendres en Paul també va al seu psicòleg particular, la Gina, on oblida la seva habitual serenitat davant dels pacients i deixa anar la tensió acumulada durant tota la setmana. La Gina ja està retirada, però accepta veure en Paul perquè a tots dos els uneixen relacions personals i professionals del passat.

Diagnòstic: possible “pilotitis”

La sala d’espera estava a petar de noves sèries de tot tipus: comèdies, drames, d’acció, policials... Era normal. Cada any, en aquesta època, es repetia la mateixa situació. Després de l’estiu era temporada d’estrenes i el Dr. Spoiler, psicòleg de sèries, sempre tenia la consulta plena de noves creacions dubtoses del seu èxit.

Al cap d’una estoneta, van sentir com s’obria la porta de la consulta i van veure com en sortia la darrera pacient: Lone Star, cancel·lada després de només dos episodis, marxava capcota, eixugant-se les llàgrimes i fent que no amb el cap. Totes van sentir llàstima per ella, i van pensar que potser la seva cancel·lació no havia estat del tot justa. Però sabien en quin món vivien, i ho havien d’acceptar.

Poc després va sortir una infermera malcarada i, amb una veu segurament més alta del que seria necessari, va cridar: “The Event!”.

Una sèrie es va aixecar de mica en mica de la seva cadira, va sortir de la sala d’espera i va entrar lentament al despatx del doctor.

- Segui -va dir el doctor-. Vostè dirà.

- Doncs miri, resulta que tot just m’acabo d’estrenar i ja hi ha gent que pensa que no seré capaç d’estar a l’alçada del que prometo.

- No em digui res més. Vostè té un pilot espectacular, oi?

- Doncs sí... com ho sap?

- Porto molts anys en això, jove. He vist de tot ja. -El doctor va girar en la seva cadira, va donar l’esquena a la pacient i va mirar el carrer a través de la finestra mentre s’acaronava lentament la barbeta amb una mà-. El seu cas podria ser un típic exemple de pilotitis -va dir amb solemnitat.

La veritat (encara) és allà a fora

Amb uns quants mesos de retard (tants, que ja he vist tots els episodis emesos fins ara), però finalment aquest dijous 7 d’octubre TV3 estrenarà Fringe, una de les sèries revelació des de la seva estrena als EE.UU. ja fa més de dos anys.

Ja havíem parlat dels estranys fets que investiga el tercet protagonista: Olivia Dunham, agent de l’FBI; Walter Bishop, un científic genial però amb greus problemes mentals, i Peter Bishop, el seu fill amb un passat fosc. Cada cas és més estrany que l’anterior, i a més tenim el rerefons d’una mena de conspiració que amenaça el nostre món.

I precisament aquesta diferenciació entre els casos independents i el misteri que s’intueix (però mai s’explica del tot) és un dels principals encerts d’aquesta sèrie. Al principi sembla que la cosa no passarà de la investigació d’un cas estranyíssim per episodi; però sense que gairebé ens n’adonem, se’ns van donant pistes, detalls, petits elements que de mica en mica van fent que la història de fons agafi cada vegada més protagonisme fins arribar als episodis finals de l’excepcional segona temporada, moment en que passa al primer pla absolut.

El repte de la sèrie és que a partir d’ara se’ns farà molt difícil continuar sentint interès pels casos aïllats. La situació actual dels protagonistes té tant camp per córrer que tornar a veure gent que es converteix en cendra abans de morir, o pobles sencers amb els seus habitants desfigurats, o persones amb llarguíssims paràsits interns, té una importància relativa. S’haurà de veure cap a on va la sèrie a partir d’aquí: als EE.UU. acaba de començar la tercera temporada, i promet emocions fortes.

De moment, però, si encara no l’heu ni començat a veure i us agrada la ciència ficció, els misteris paranormals, els thrillers i les investigacions policials, no ho dubteu ni un moment i reserveu-vos la nit dels dijous a TV3. No us en penedireu!

Scorsese, per fi

Han passat molts mesos des que es va saber la notícia i l’espera ha estat llarga, però per fi ha arribat Boardwalk Empire, la sèrie produïda per Martin Scorsese per a la TV. Em costarà molt ser objectiu, ja que sóc un fanàtic de les pel·lícules relacionades amb la màfia i tot aquest submón, i sens dubte Scorsese és un dels màxims representants d’aquest gènere (amb el permís de Coppola). Els aficionats al cinema no podem oblidar creacions com Uno de los nuestros o Casino, i de fet veient aquest episodi pilot (dirigit per ell mateix) no podrem evitar recordar escenes d’aquestes pel·lícules.

L’acció transcorre a principis dels anys 20 a Atlantic City, la primera “ciutat del pecat” americana abans de la irrupció de Las Vegas, un món de casinos, bordells, vici i corrupció, just el dia que comença la Llei Seca que prohibeix el consum d’alcohol (“or líquid”, com diu un dels protagonistes). La guerra pel licor i la seva possessió, distribució i venda provocarà, com no, conflictes entre diferents bàndols que no sempre acabaran bé per a tothom. Serem testimonis de les activitats dels grans capos del negoci, però també veurem com els seus ajudants (com ara un novell Al Capone) intentaran anar pujant en l’ombra i fer-se un lloc en la cúpula del poder.

Diuen que aquest episodi pilot ha costat gairebé 20 milions de dòlars, i això es nota. La recreació d’Atlantic City, dels seus carrers, de les seves sales de ball i casinos, dels seus automòbils, del passeig marítim que dóna títol a la sèrie, és tan perfecta que gairebé espanta. L’HBO, una vegada més, marca la diferència pel que fa a qualitat. Els actors també compleixen sobradament amb el que s’espera d’ells, en especial el genial Steve Buscemi en el paper protagonista de “Nucky” Thompson, un respectat càrrec polític per una banda i contrabandista il·legal de licors per l’altra, capaç d’ordenar matances però també de sentir llàstima i d’ajudar a una dona embarassada que sovint rep pallisses del seu marit borratxo i jugador.

Per fer alguna crítica, potser podríem dir que durant l’hora i quart que dura el pilot, el ritme no sempre és constant sinó que hi ha alts i baixos que fan que et quedis amb una certa sensació de discontinuïtat en l’acció. De la mateixa manera, i intentant ser objectiu encara que em costi, tampoc veurem res que no haguem vist ja en altres produccions d’aquest mateix estil: gàngsters, pistoles, traïcions, venjances, morts, etc. Tot i això, la sensació general que deixa és molt satisfactòria, i encara més si tenim en compte el final i les conseqüències que sens dubte tindrà en propers episodis.

Flors al meu jardí (II)

Primer va ser 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, on em van destacar com a “Bloc del dia”. Ahir va ser el bloc del programa matinal de Jordi Basté “El món a RAC1” el que es va recordar d’aquest meu humil passatemps.

Al final em faran creure que no ho faig malament. Espero que no em pugin els fums i no em comenci a passejar mirant a la gent amb menyspreu i pensant que sóc un blogger collonut i els altres amb prou feines éssers humans. I és que gràcies a aquesta inesperada propaganda, la meva modesta pàgina va rebre ahir una xifra rècord de 150 visites.

La notícia, aquí: http://rac1.org/elmon/seccions/a-cop-de-clic/

El bloc surt destacat a la part esquerra de la pantalla:

Moltes gràcies a tot l’equip del programa i en especial a Toni de la Torre, que és l’encarregat de la secció de sèries cada divendres cap a tres quarts d’onze del matí. Sens dubte, una referència setmanal inexcusable per a tots els aficionats a aquest món.

La penúltima joia

Abans de posar-me a mirar una sèrie, acostumo a deixar-me aconsellar pels que en saben. Si no ho hagués fet, a vegades potser no passaria dels primers episodis, com en aquest cas: massa drama, massa patiment del protagonista, massa malestar psicològic. Però els que en saben deien que valia la pena continuar, que la cosa millorava fins a convertir-se en una petita meravella televisiva a l’alçada de les més grans. Avui puc dir que tenien raó, i que me n’hagués penedit si no hagués continuat. Breaking Bad és una sèrie de culte, una obra per a sibarites de la petita pantalla, que cada vegada és menys petita i està vivint la seva particular edat d’or.

Fa unes setmanes ja havíem parlat d’en Walter White i de les dramàtiques circumstàncies que el portaven a convertir-se en fabricant d’una droga d’altíssima qualitat, amb l’ajuda del seu ex alumne Jesse Pinkman. Això, evidentment, només és el punt de partida. Perquè els nostres dos novells amics aviat se les hauran de veure amb personatges molt més experimentats que ells en aquest fosc món. En Walter, a més, començarà a viure una doble vida on intentarà amagar a la seva família la seva nova ocupació, especialment al seu cunyat Hank, policia i membre de l’agència antidroga.

És molt difícil no simpatitzar amb en Walter: és una persona normal, que no ha passat de professor d’institut a pesar de ser un geni de la química, un pare i un marit preocupat per la seva família i que ha de prendre una decisió extrema forçat per les circumstàncies. Ens convertirem en còmplices morals de les seves accions, patirem amb ell, sentirem el seu mateix nerviosisme a mesura que la cosa es vagi embolicant (que ho farà, i molt). El mateix podem dir d’en Jesse: és un nano eixelebrat i sovint no pensa el que fa, però tampoc podem deixar de sentir llàstima per ell quan toca fons.

Frikis decebedors i zombis prometedors

El setembre és època de tornada a la feina (els que tenim la sort de tenir-ne), de que surtin a la venda col·leccionables absurds, i per sort també d’estrenes de sèries. Avui m’agradaria parlar-vos d’una de les més interessants, i també d’una altra que no és una estrena sinó tot el contrari: malauradament sembla que se li ha acabat la inspiració. Anem a pams:


Els informàtics es desinflen

Ja vaig dir fa uns dies que la quarta temporada de The IT Crowd no havia començat amb massa força. Malauradament, després d’haver-la vist sencera no puc fer res més que confirmar les primeres impressions i afirmar que, definitivament, els meus frikis favorits de la televisió han perdut gas, i molt.

Les dues primeres temporades de la sèrie van ser les millors: els guions eren frescos, originals i divertits com pocs. De fet, el primer episodi de la segona temporada té l’honor (meu, particular) de ser segurament el més divertit que he vist mai en una sèrie d’humor. Però és que a més n’hi havia molts d’altres que, sense arribar a aquest nivell, també et feien riure a cada moment. La cosa va començar a baixar a la tercera temporada, a pesar que hi havia episodis absolutament brillants com aquell on fan creure a la Jen que Internet és una caixeta negra amb un llum vermell a sobre.

Superherois esgarriats

Imagineu-vos que un bon dia us atrapa una tempesta al mig del carrer i de sobte us cau un llamp a sobre. Passat el primer ensurt, us adoneu sorpresos que no només no us ha matat, sinó que a més resulta que heu adquirit una capacitat especial que abans no teníeu: fer-vos invisibles, escoltar els pensaments de la gent, fer que el temps torni enrere... o potser teniu un nou poder però encara no ho sabeu.

“Luther”, igual però diferent

Segurament si us parlo d’una sèrie de policies on el protagonista no és sant de la devoció dels seus superiors, que va a la seva sense fer massa cas de les ordres, que és un geni resolent els casos que se li presenten, que alguns dels seus companys són corruptes i que ha de lluitar contra uns malvats molt malvats, us pensareu que no val la pena ni començar de mirar-la. Doncs amb Luther estaríeu molt equivocats si no ho féssiu.