Es desinfla el globus de “FlashForward”

Fa uns dies parlàvem de l’estrena de FlashForward, la que semblava que havia de ser la successora de la mítica Lost, que l’any que ve dirà adéu després de 6 temporades. L’episodi pilot va complir amb les expectatives (alimentades amb una brutal campanya de publicitat per Internet, amb tràilers, teasers, promocions, etc.): bon plantejament de la trama, correcte desenvolupament de l’acció, presentació dels personatges i de les seves visions, i un final inquietant com pocs.

No obstant, després de 9 capítols, la cadena ABC ha decidit aturar el rodatge de la sèrie i ha demanat als guionistes que es replantegin la feina, perquè en aquest curt interval de temps les audiències a Estats Units han baixat dels 12 milions inicials als 8 milions actuals. Motius? Doncs a mi em sembla que els guionistes estan perduts: després d’arrencar de manera espectacular, la sèrie ha entrat en una monotonia de la qual sembla no poder sortir. Els episodis tenen una preocupant manca de continuïtat narrativa, van d’una banda a l’altra sense sentit, la trama principal no avança, hi ha investigacions que no porten enlloc, una constant repetició de les visions dels protagonistes, apareixen tòpics que hem vist mil vegades (persecucions a ritme de rock, per exemple), etc. A vegades sembla que només els hi interessa arribar com sigui al final de l’episodi per donar-te un caramel que et faci tornar la setmana següent, una constant (i de moment incomplerta) promesa que per fi començarà l’acció de veritat.

“Baldriiick!!!”

Si no heu vist mai la sèrie de la qual parlarem avui, segurament no haureu entès el títol de l’article. Però qualsevol que l’hagi vista ja sabrà que ens estem referint a L’escurçó negre, sens dubte una de les sèries més recordades de totes les que ha emès TV3 al llarg de la seva història. Protagonitzada (i parcialment escrita) per Rowan Atkinson (protagonista també de la popularíssima Mr. Bean), ens explica la història de Gran Bretanya al llarg de cinc segles a través de la figura d’Edmund Blackadder i del seu fidel criat Baldrick (Tony Robinson).

“Els pilars de la terra” es convertirà en mini sèrie l’any 2010

Segur que els milions de lectors de l’obra més coneguda de Ken Follett han esperat més d’una vegada veure plasmades en imatges les més de 1.000 pàgines que té aquest autèntic best seller de l’autor anglès. Doncs bé, les seves pregàries han estat escoltades i sembla que no haurem de tardar gaire per poder-ne gaudir: si no hi ha res de nou, serà la primavera de l’any vinent.

Pels que no l’hagin llegit, els direm que el llibre està ambientat a l’Anglaterra del segle XII i explica la construcció d’una catedral gòtica a la fictícia localitat de Kingsbridge. Però això només és l'escenari que serveix de teló de fons per tal que Follett ens retrati amb mestria les guerres, els conflictes i les lluites de poder dels diferents estaments (religiosos, polítics, monàrquics, etc.) que formaven la societat de l’època. També hi ha lloc per a les històries d’amor, les traïcions, la violència, l’amistat, i un llarg etcètera que en pantalla tindrà la forma d'una mini sèrie de vuit capítols, filmada a Àustria i coproduïda per Alemanya i Canadà.

Dues notícies d’actualitat, per variar

Doncs sí, tot i que aquest bloc no pretén ser un divulgador de l’actualitat, avui trencarem la norma perquè creiem que les notícies s’ho valen. Anem al gra:

Cuatro estrena FlashForward, la successora de Lost

Sembla ser que la pirateria i les descàrregues massives d’Internet estan fent reaccionar, mica en mica, als responsables de les televisions. En aquest sentit, Cuatro ja havia emès House amb molt pocs dies de diferència respecte dels EE.UU., i ara ho torna a fer amb una sèrie que està cridada a ser la gran protagonista d’aquesta nova temporada: estem parlant de FlashForward, que vindrà a cobrir el buit que deixarà Lost l’any que ve, quan passarà definitivament a la història.

El punt de partida no pot ser més atractiu: sense cap motiu aparent, tots els habitants de la Terra pateixen un desmai durant 2 minuts i 17 segons, i a més veuen flaixos del seu futur, exactament al cap de 6 mesos.

“Prison Break”: el que podria haver estat i no va ser

Fa uns dies parlava, en l’article sobre Fawlty Towers, d’un fet que aplaudeixo de les sèries britàniques. Deia en aquell cas (copio i enganxo) que “si els seus creadors pensen que per explicar la seva història calen quinze capítols, res ni ningú els farà canviar d’opinió; ni la crítica, ni les audiències, ni que els hi donin més calés, res de res. En definitiva, el que volen és no allargar-ho massa per tal de no disminuir l’impacte de la sèrie: pleguen quan estan al màxim de popularitat i d’èxit, i així el record que ens queda sempre és positiu”. Doncs bé, el cas que ens ocupa avui és exactament el contrari: una sèrie que comença molt bé, que no sap aturar-se a temps i que acaba sent una ombra del que va ser i ens deixa un record que en el millor dels casos és agredolç.

Nota: sense que serveixi de precedent, però degut al caràcter d'aquest article explicaré els finals de la primera i la segona temporada. No seguiu llegint si no ho voleu saber!

Els inicis de la sèrie són prometedors pels amants del gènere carcerari: un tal Lincoln Burrows és a la presó estatal de Fox River condemnat a pena de mort per un crim del qual no queda massa clar que sigui el culpable. Per ajudar-lo a escapar, el seu germà Michael Scofield (un enginyer amb un coeficient intel·lectual altíssim) atraca un banc a mà armada, el tanquen a la mateixa presó i allà comença a desenvolupar el pla que ha traçat minuciosament durant els mesos anteriors a l’atracament: s’ha fet tatuar al cos els plànols de la presó (que va dissenyar ell mateix) i també els detalls més importants que ha de recordar per tal que l’escapada arribi a bon port. Evidentment, com en qualsevol producció d’aquest tipus, s’anirà trobant amb personatges bons i dolents (destaca poderosament l’assassí i violador T-Bag) que l’ajudaran a escapar o bé li complicaran les coses, segons el cas. La història no és original i s’han vist moltes vegades arguments semblants al cinema, però s’ha de dir que la posada en escena és excel·lent, els actors compleixen sobradament, hi ha girs narratius molt ben aconseguits, i tota la temporada manté una tensió dramàtica i argumental notable.

Esgarrifances en blanc i negre

“Els hi hem de donar plaer, el mateix que tenen
quan es desperten d’un malson”

(Alfred Hitchcock, referint-se al públic)

Avui em posaré nostàlgic per parlar d’una sèrie que m’ha quedat gravada per sempre més al cervell, potser pel fet d’haver-la vist de petit i també, per què no dir-ho, per l’impacte que em van causar la majoria dels seus episodis, tan intens que més de 20 anys després encara en recordava perfectament tots els detalls, tot i haver-los vist només una vegada. Recordo aquells dilluns a la nit enganxat a la televisió amb uns ulls oberts com taronges i esperant quina una me n’explicaria aquell home grassonet, que em feia gràcia amb els seus comentaris però que també em provocava una mena d'estrany respecte, un cert misteri que no sabia explicar.

A aquestes alçades no vull insultar els lectors explicant-los qui és Alfred Hitchcock i què ha representat per al món del cinema. Avui només parlaré de la seva vessant menys coneguda, la televisiva. Hitchcock va ser un dels primers realitzadors cinematogràfics que va veure clar el potencial de la televisió i la seva força popular, tot i que era un mitjà que es trobava encara a les beceroles. Amb el seu habitual sentit de l'humor, solia dir que “sortir a la televisió és una vergonya, però la meva família vol menjar”. Cal dir que quan la sèrie es va estrenar, el 2 d’octubre de 1955, Hitchcock ja feia més de 3 dècades que dirigia pel·lícules i ja comptava al seu currículum amb obres mestres absolutes com ara “Rebeca”, “Estranys en un tren”, “Crim perfecte” o “La finestra indiscreta”.


El mag del suspens només va dirigir 17 episodis dels 268 de la primera etapa de la sèrie, que va durar des de l’any 1955 fins al 1962, i un de la segona etapa (del 1962 al 1965, amb 93 episodis més i rebatejada amb el nom de The Alfred Hitchcock Hour –“L’hora d’Alfred Hitchcock”– perquè va passar dels 30 minuts habituals als 60), però la seva mà mestra es nota tant en l’elecció de les històries com en la posada en escena i l’estil cinematogràfic.

Zombis + “Gran Hermano” = “Dead Set”

I què tenen a veure els zombis amb Gran Hermano?, us preguntareu vosaltres amb tota la lògica del món. Doncs ara ho veurem. I és que l’acció se situa, de bon principi, a la casa del popular concurs (en la versió anglesa perquè aquesta sèrie també ho és, o sigui que per ser exactes hauríem de dir “la casa del Big Brother”), on veiem els seus habitants parlant de tonteries diverses i preocupadíssims per saber si estan o no en directe, per aconseguir la fama com més ràpidament millor, i també uns calés fàcils si poden ser els últims a ser expulsats de la casa (precisament és nit d’expulsions i per tant la tensió és superior a la d’un dia normal). Però el que ells ignoren és que a fora de la casa, al món real, s’ha desencadenat una mena d’epidèmia inexplicable que fa que els morts tornin a la vida per alimentar-se dels vius. Ben aviat s’adonaran del que està passant quan un dels zombis aconsegueix entrar a la casa que ells creien tan segura...

Larry David contra el món

Sabeu allò que se sol dir a vegades de “és el fill que voldrien totes les mares”, o bé “és el gendre que voldrien totes les sogres”? Doncs Larry David és exactament el contrari. O almenys això és el que ens vol fer creure a Curb Your Enthusiasm, la seva creació “post-Seinfeld” (autèntica obra mestra de la comèdia, de la qual ell va ser cocreador i guionista). La seva nova sèrie està centrada en ell mateix, un productor i guionista de Nova York que viu semi retirat gràcies als milions guanyats després del brutal èxit de Seinfeld, i en els fets que li passen a la seva vida diària. En això comparteix en bona part la temàtica de la seva creació anterior, ja que ambdues tracten sobre situacions quotidianes i la manera que tenen els seus protagonistes d’afrontar-les. Si alguna diferència hi ha és que Seinfeld era bastant més políticament correcta. En això, sens dubte, també influeix el fet que la sèrie s’emeti per la cadena HBO, que sempre arrisca i emet material que altres ni tan sols es plantejarien. Larry David disposa ara d’un espai per explorar totes les oportunitats que no va poder amb Seinfeld. I ho fa... vaja si ho fa!

Quina us agrada més, "The Office" o "The Office"?

No, no ens hem equivocat i la pregunta és correcta. El que passa és que si parlem de The Office hem de precisar si estem parlant de la sèrie britànica (que va veure la llum l’any 2001) o del seu remake americà (nascut quatre anys després). Tot i que l’argument en general és el mateix, el seu desenvolupament és diferent i això fa que ambdues tinguin partidaris i detractors. Intentarem diferenciar-les, fixant-nos sobretot en la britànica que per alguna cosa és l’original i el punt de partida de tot plegat.

2 comèdies britàniques que no ens podem perdre

Si seguiu habitualment aquest bloc ja us haureu adonat que som fans de les sèries britàniques en general i de les comèdies en particular, siguin de l'època que siguin. Ja hem parlat de Fawlty Towers, i avui parlarem de dues de les més recents. Som-hi!


The IT Crowd: frikis, però entranyables


La sèrie comença amb la Jen (Katherine Parkinson) fent una entrevista de feina per entrar a treballar en una gran empresa. Com fa la majoria de gent, menteix en el seu currículum i exagera els seus coneixements informàtics, però la seva sort és que el seu cap tampoc no en té ni idea i per tant se la creu, amb la qual cosa passa a ser la cap del departament d’informàtica (IT) de l’empresa, situat al soterrani de l’edifici. Els que sí que saben molt del tema són en Roy (Chris O'Dowd) i en Moss (Richard Ayoade), dos autèntics frikis que de sobte es veuen manats per una inexperta total en informàtica, cosa que no poden suportar de cap manera. En canvi, la Jen és una experta en relacions personals i això sí que pot ajudar als seus nous companys, perquè són dos inadaptats socials absoluts. Així, els uns pels altres, es complementaran mútuament.

A vegades amb un humor irònic, a vegades amb un humor absurd, amb malentesos gairebé constants, la sèrie és molt divertida i lleugera, d’aquelles que te’n vas a dormir amb bon gust de boca. Per mi, un dels grans encerts de la sèrie és que no ens presenta als frikis com a una espècie odiosa (tot i que és evident que no cauen bé als seus companys de feina), sinó que se'ls tracta amb respecte i fins i tot amb estima, ens cauen bé malgrat les seves evidents limitacions en aspectes que no siguin el purament informàtic.